Tots els colors del silenci

Hi ha silencis  bells,  bellíssims, que no necessiten cap color, són silencis  transparents, on ens hi trobem bé i podem gaudir del repòs  que representen. Silencis a la natura,  silencis  a casa quan estem sols, silencis de passeig o de lectura,  silencis  de companyia.

Hi ha silencis grisos i opacs que no deixen veure res a través seu, ni tan sols el color que ells mateixos duen a l'altre costat. Els silencis grisos són aquells no volguts, no buscats, acceptats a contracor. Són els silencis de les no respostes, de l'absència de les paraules esperades, es van fent espessos i ens cauen al damunt com una capa pesant que ho embolcalla  tot. 

Malgrat la seva compacta opacitat,  si tenim prou  paciència i prou traça  per  fer-nos camí, a través d'ell, veurem que mica en mica el gris es va canviant  per d'altres colors.

I de l'altre  costat  el silenci  pot  ser  verd,  també  pot  ser  vermell, i  fins  i tot  d'un  blanc lluminós  i nítid.

El silenci verd és  aquell  silenci,  de fet  inexistent...  no hi fa res que l'haguem sentit amb tanta  força que semblés real. No, no n'era. És  el silenci de les  pauses, encara que siguin llargues; és el silenci dels somriures, encara que no els puguem veure; és el silenci de les  mirades, de mirades pròpies  o diverses.

El vermell, com si ens  cremés, és el silenci de no saber què dir, de no saber  afrontar les coses com són, de deixar passar el temps,  el silenci  potser d'estar incòmode,  o enfadat  o simplement confós. És aquell  silenci que costa  de trencar.

I  el silenci blanc  i lluminós, és tant  bell  com el transparent,  però  té  una consistència  diferent, perquè es pot tocar amb les mans: el silenci de les  complicitats. Quan s'entén perfectament,  quan no cal explicar-lo, quan no cal preguntar-nos  ni preguntar. Ni explicar, ni respondre... quan el silenci no atura  la vida  sinó  que l'empeny.

.......................................................................................................................Carme

Les textures dels silencis son com les remors de l'aigua: plàcides i tranquil·les al curs baix dels rius. 
Cantaires i entremaliades als rierols.
Poderoses i embadalidores als rius de muntanya.
Polsegoses i tristes a les lleres seques.
Jo no puc quedar-me amb un sol color dels silencis. En un moment o altre sempre es passa per algun d'ells. Ens agradi o no.
Ens venen donats per hàbits, pors, situacions, temps, no-temps, distàncies, realitats, no-somnis...De vegades imposats com a cura pal·liativa...
Existeixen els silencis amb nas de pallasso i forma de tirita...
I els salats envejosos del mar i el seus colors canviants...
Els verds molsa, que eixamplen els narius...
Els bruns que arriben darrera el panteix...
Hi han també els irisats que es presenten de sobte per una música, una imatge, una olor, una carícia...

també existeixen els foscos... de qualsevol color... induïts, provocats, llençats... creats per ferir. Malvats...

I existeix el silenci de les hores petites. Ple de la xerrameca dels pensaments, dels sentiments... De somriures, a cops, melangiosos...

...............................................................................................Barbollaire