Bella, la runa,
perquè heures i flors
l'han conquerit.
.JPG)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
La natura s'obre pas, perdura més que les nostres construccions.
ResponEliminaNo s'atura mai, sempre torna al lloc que li pertany...
EliminaL'heura no demana permís per conquerir i s'hi aferra fort. Les flors l'acompanyen. M'agrada molt l'obra sobre la llibreta.
ResponEliminaAquesta runa tenia encara sostre i al primer dibuix semblava que no en tenia, després vaig enfosquir el sota a veure si donava una mica més l'efecte de sostre... no gaire, però si t'agrada verue la llibreta, ja val la pena la doble foto.
EliminaLa natura pot tenir molta força, però tb molta constància, de vegades això fa més que la força, poc a poc l'heura i les flors han anat guanyant terreny...
ResponEliminaÉs un dibuix molt bonic!! M'encanten els colors!!
Bon cap de setmana Carme!
Jo també penso que la constància fa més que la força...
EliminaGràcies, lluna!!!
Bon cap de setmana, guapa!
L’heure es lliure, mai demana permís, s’instal•la i ja està, les flors son les seves fidels acompanyants i entre les dues fan bonic el racó menys pensat
ResponEliminaSi que fan bonic... elles van a la seva, però sempre queden bé!
EliminaM'agraden les plantes que creixen en els llocs més insospitats , sense que ningú les hagi plantades i si a més tenen flors boniques com aquestes, encara més...
ResponEliminaBon cap de setmana.
Bon cap de setmana, M Roser!
EliminaM'encanten les heures per la facilitat amb que s'abracen a tot.
ResponEliminaBon cap de setmana, nina!
Aferradetes :)
Bon cap de setmana, preciosa... aferradetes dolces...
EliminaÉs l'essència del romanticisme.
ResponEliminaLa natura ens sotmet.
Fita
La natura ens posa a lloc, a vegades de manera romàntica a vegades no tant..
EliminaEls teus dibuixos m'han portat de cop moltes imatges de llocs on he estat i on he vist masos que ja no s'habiten, petites esglèsies que s'han deixat abandonades, construccions on ja no hi ha presències. I allà, on la vida de les persones ha deixat de tenir-hi lloc i hi ha una altra vida, que creix i l'habita.
ResponEliminaPer la finestra del mas dels caps de setmana,
on de petita guaitava imaginant la vida que m'esperava,
ja no veig la meva mare preparant el dinar,
ara hi creix una heura, que s'enfila amunt com si busqués quelcom.
-Que busques tan amunt? - li preguntaria.
- Que busques tú, rera aquesta finestra?- em diria l'heura. Ja no hi és. Aquí només hi quedem jo i el record.
Una abraçada immensa
Portes les històries sempre posades i et surten així de fàcilment...
EliminaUna abraçada immensa.
M'agraden molt les heures, somniava una terrassa amb heures, però no ho he aconseguit :(
ResponEliminaÉs curiós com troba d'on arrapar-se i enfilar-se per qualsevol pared.
Les heures van a la seva, creixen on volen elles, em sembla :) Bona nit, Glòria.
EliminaCom em dic jo tots els matins: la runa és bella.
ResponEliminaEm sembla que aquesta aplicació pràctica de la frase, l'adoptaré jo cada matí també... a veure si m'ho acabo creient...
EliminaI l'arruga. Perquè cal molta vida per aconseguir-la (seguint lo Jotape) :-)
ResponEliminaI si no casa meva...des del segle XIV i encara en treiem ;-D