Verd blau damunt del mur

D'una fotografia de la Iruna

A vegades, es drecen murs,  davant  nostre.  Ens  sembla  que  morim de tristesa perquè no sabem com viure.  

Aleshores, potser  fins i tot sense  saber-ho,  construïm torratxes petites, de colors bonics, per  omplir i embellir aquells murs que ens semblen infranquejables. Les omplim de la terra  millor que trobem  i plantem llavors: de somnis,  de riures,  de companyia,  de complicitats, d'amor,  d'amistat. Llavors  en forma  de mots o de gestos,  potser  poden tenir  fins i tot forma de llàgrimes,  però  són llavors i  esclaten de verd blau, davant nostre, en forma fulles gruixudes i màgiques  que  converteixen les  gotes  de pluja en diamants. Esclaten en forma de presències i de  camins  que volen ser recorreguts  colze  a colze.

I  els  murs  deixen de ser  murs per  ser, simplement,   les  vores  d'un camí  a  fer,  un camí per construir-nos cada dia,  un camí fet  de companyies  i  també d'absències...   un  camí que, en no poder saltar  per sobre  els murs, els voreja fins  al seu final  i deixen de ser infranquejables.

PD:  Post  dedicat a l'EE  i a la MM  ;) quines  inicials  més  xules  que  teniu,  nines...