divendres, 24 de juliol de 2009

Baladre


Dansa el baladre
prop la caseta.
Les ombres fan puntes de coixí
sobre la paret blanca.


Gràcies Barbollaire per la cançó.

11 comentaris:

  1. Ja que al meu post he parlat del color, m'agrada veure com a cada poema teu, Carme, li dones un color diferent. Potser hi ha objectes, persones, èpoques, que les veiem d'un determinat color segons el nostre estat d'ànim o la nostra forma de percebre el que veiem :)

    ResponElimina
  2. M'encanten les paraules i el dibuix!

    amb el teu permís, si vols..., per acompanyar aquest poema preciós hi ha una cançó d'Isidor Marí i UC, que crec es complementen.

    Aquí la pots trobar

    fins i tot el codi per posar-la al post si et vaga.

    Gràcies per tanta bellesa, dolçor i tendresa, nina

    Un petó dolç :¬)*

    ResponElimina
  3. Si el dibuix ja es bonic de per sí i per tots els records que poden acompanyar-lo, les paraules sembla que brodin amb els buxets el moviment de les ombres que s'estavellen en la pared blanca que ens expliques.
    El baladre, segons em consta, porta algun tipus de vereno que aprofitasven els ramblers quan havien de vendre un animal, matxo, mula,ruc, donat-li a menjar aquesta planta. Els excitava de tal forma que semblava que tenia menys anys dels reals i el podien fer passar bou per bestia grossa...Anton.

    ResponElimina
  4. Es cert lo que comenta l'Anton. El baladre té un efecte cardiotònic sobre qui el consumeix, amb la qual cosa, pot ser extremadament perillós. Però no cal menjar-se cap baladre per a gaudir-lo, amb contemplar-lo n'hi ha més que suficient. :)

    Precioses paraules sobre el baladre. Carme :)

    ResponElimina
  5. Caram Carme el dibuix ha quedat molt més maco que la foto!!!
    El baladre, Nerium Oleander confirmo i reafirmo és perillós i pot matar per molt belles que siguin les flors...Ara bé aquest del dibuix no mata pas, ans al contrari: vivifica i dansa...

    ResponElimina
  6. Quan sento o llegeixo “baladre”, em ve a la memòria la Plaça del Sol, de Badalona, on jo hi vaig néixer: Hi havia quatre jardinets, un a cadascun dels seus extrems, amb esponerosos baladres, que la mare sempre em deia que ni se m’acudís de posar-me’n cap fulla a la boca perquè feien venir mal de panxa..., i em ve també a la memòria la preciosa cançó de l’Isidor Martí de què et parla “barbollaire” i que escoltaré tot seguit.

    M’ha semblat molt interessant el que explica “rebaixes”. Jo vaig llegir no sé on que el mot amb què es coneix en euskera el baladre significa una cosa així com ara “les fulles de la mort”.

    Per anar cap a la feina, passo cada dia pels jardinets que hi ha a l’Avinguda Mistral, de Barcelona, on hi ha, també, uns frondosos baladres..., i a partir d’ara me'ls imaginaré, quan els vegi, que fan puntes de coixí amb la seva ombra.

    ResponElimina
  7. Caterina, em sembla que a tu, ara mateix, et veig bastant ataronjada, amb color d'alegria i d'estiu. Una abraçada i molt bones vacances.

    Barbollaire, ets com una enciclopèdia de cançons i músiques... Un petó agraït. Ja està posada.

    Anton, gràcies per la teva anècdota, m'encanta saber-la. Jo sempre havia sentit a dir que eren verinoses això sí, però aquests trucs... una abraçada.

    Trini, gràcies maca, m'encanta saber coses i propietats de les plantes... petonets.

    Elvira ha quedat clar... ei! no ens les menjarem pas... una abraçada.

    Enric, jo ja l'he escoltada un parell de cops, és molt bonica la cançó... gràcies per passar pels moments.

    ResponElimina
  8. Ara riuràs...però aquest matí, quan he fet una incursió ràpida al teu post...m'ha vingut al cap aquesta cançó...
    És el que té tenir a un barbollaire per amic...

    Un molt bon cap de setmana!

    ResponElimina
  9. Jo també sempre destaco el color en els dibuixos de la Carme... és el que em deixa enganxada mirant-los :-))

    I les puntes de coixí!! Ai!! Quina llàstima aquestes coses que es perden... com m'agradaria veure avies fent puntes encara...

    Estic una mica melancòlica...

    No coneixia la cançó... :-)

    ResponElimina
  10. Fanal blau, tu deus ser una enciclopèdia també, com ell. Jo ni la coneixia. :)

    Assumpta, a mi m'encantava de petita veure com corrien els boixets entre les mans de la meva tieta. Fa temps que no en veig fer.

    ResponElimina
  11. M'han vingut ganes de brodar, cosir, fer punt de creu, ganxet ... fa temps que no ho faig! :)
    Gràcies per les paraules i els colors!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari