foto de Montse-Arare
La nit enyora la tarda
i la claror que encega
i el lliscar plaent damunt les hores.
Aportació i contrapunt de Noves Flors:
I el dia xafogós
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
Quin tries per ser tu, el blanc o el negre? El que no vulguis, quedem que sóc jo, val? hi havia una vegada, dues oques un xic bogetes, que, com que no tenien res a fer.... jejejeje Petons, guapíssima!
ResponEliminaSeguint s la Zel que és meravellosa,també jo serè la roca que s'aparta o la sorra per que pugueu posar-hi els peus quan us canseu de l'aigua. El blanc és llustrós, el negre amb aquells verds irisats... o és que jo ho veig així? Anton.
ResponEliminaavui no anem bé...
ResponEliminaserà que necessito vacances...
però he vist el dibuix i, el primer que m'ha vingut al cap ha sigut això!!!!
X¬DDDDDDDDDD
(perdó, perdó, perdó... heus ací la demostració del mal que fa la tele... i del gamberru que sóc!)
petonets dolços :¬)***
Una molt bona imatge per a representar el yin i el yang, la idea dels oposats...
ResponEliminaEls cignes t'han quedat molt buniks!
De veritat el xerraire és un gamberrot, Carme :) Quines paraules més belles i adients a la imatge...!
ResponEliminaLliscar plaent damunt les hores...
ResponEliminaEn la meva interpretació particular, m'ha fet arribar una sensació de descans, de calma :-)
La nit és el cigne negre i la tarda el blanc? M'agrada això del lliscar plaent de les hores....
ResponEliminaL'horabaixa , quan llustreja és el moment del dia que enyoro sempre...la calma?
ResponEliminaBon estiu Carme!
I el dia xafogós
ResponEliminad'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.
Zel, ... s'explicaven contes i paintejaven desaforadament... :)
ResponEliminaPetons...
Anton, t'ho mires de molt bons ulls, sempre, gràcies per deixar-nos reposar els peus... oi, Zel?
Barbollaire... i quan dius que tens les vacances? No es poden demanar vacances d'urgència? :)
Gràcies Núr, maca.
Trini, és que xerraire i gamberru fa una combinació... que ja veus... :) gràcies, maca, sort que n'hi ha que em compreneu.
Assumpta, això sempre ens fa molta falta a tots.
Gràcies Elvira, sí podria ser així, també.
Joana, sempre és una hora maca... saps jo la paraula llustreja la utilitzava més aviat per l'alba... dèiem a casa... ja llustreja quan es començava a veure claror. M'agrada recordar paraules, fa temps que no la sentia. Gràcies, maca.
Un preciós contrapunt, Noves Flors. Gràcies.
Molt bé noies, heu reblat el clau. Sempre volem el que no tenim.
ResponEliminas'enyoren perquè es necessiten mutuament. Un complementa l'altre
ResponEliminaCarme, quina meravella!
ResponEliminaNo havia pogut accedir a la teva pàgina, aquí on sóc ara tinc wifi diguem "normal" i ho he vist. Amb el teu permís, m'emporto la imatge cap al meu blog, em fa molta il·lusió que l'hagis tingut en compte en els teus poemes. Una abraçada forta!
Molt ben trobat Khalina, segur que és això!
ResponEliminaMontse, serà gràcies a tu que m'has proposat una imatge inspiradora i suggeridora. Una abraçada.