divendres, 10 de juliol de 2009

116è Joc literari de Jesús Tibau

Ningú no recorda de qui era aquest despertador que ja no funciona ni té cap utilitat. El despertador encara hi és, mentre que qui el va comprar i el va utilitzar ja ha caigut en l'oblit.

Encara recordo que la bola del món, la tenia l'avi al seu despatx, damunt d'una tauleta feta gairebé a mida per ella. De petita m'hi entretenia i sempre li demanava que em busqués on érem nosaltres. L'avi m'ho repetia una vegada i una altra amb paciència infinita.

La meva nina, també és a les golfes. La rescato, la rento, li rento el vestit. L'ensenyo a tothom. Però un cop feta tota la feina, la torno a deixar a les golfes. Un dia la meva néta pensarà, aquesta era la nina de l'àvia.

I després d'ella ningú més. La nina viurà a les golfes qui sap quants anys, però ja ningú no sabrà pas de qui era.

Tot és efímer, però a vegades penso que les persones potser en són més.

16 comentaris:

  1. La idea final és fantàstica! És una idea que he tingut algun cop amb unes fotos que em va deixar la meva àvia: Tant de bo m'hagués pogut explicar de qui eren i jo ho hagués apuntat... Ara tinc un grapat de fotografies de gent que no sé qui són, prò que tenen cara i experiències... i tinc els seus records, prò no els recorda ningú...

    ResponElimina
  2. Gràcies de nou per la teva participació.

    ResponElimina
  3. A mi em provoca neguit que es vagin perdent els tendres records de família, ho vaig pensar quan va morir la meva àvia i tu ho has brodat Carme.
    M'ha encantat la curiositat menuda de voler saber on som a la bola del món.
    :-)

    ResponElimina
  4. Jo suscric totes i cadascuna de les paraules d'en Tibau, eh?
    :)

    ResponElimina
  5. Un brodat a ma que és més difìcil que a màquina.Xulo,xulo xulo i un final que es com postre de festa major. Qui s'atreveix a posar la pica en Flandes ? Anton.

    ResponElimina
  6. Tot és efímer:

    Unes més que d'altres segons el sentit. Vull dir que sí, que som efímeres quant a temps que vivim però hi ha persones que sí que perduren perquè el que han fet sempre serà recordat, en canvi d'altres passem simplement per aquest món...

    Encara recordo...:

    També els objectes ens expliquen la seva història, és veritat!

    ResponElimina
  7. Objectes que perduren més que els seus amos... al contari que la Núr jo mai hi havia pensat... ara m'has fet donar compte...

    Caram, caram... molt bo per reflexionar, Carme...

    ResponElimina
  8. A dalt les golfes de la casa al poble hi havia un "mundo" ple de coses que ja mai sabrem a qui van pertànyer exactament, ni perquè, ni com, ni quan...
    M'hi has fet pensar.
    Tothom hi te un paper estelar en l'obra del món en un o altre moment. Poc o molt el seu nom brilla sempre amb llums de neó per a algú del públic assistent.
    Les coses, són com actors secundaris que un moment o altre entren en escena ni que sigui un breu instant i algunes perduren en l'escenari no tan sols per l'obra d'aquell actor amb llums de neó en aquell moment... si no també per als actors futurs.
    Carme, m'ha agradat moltíssim el teu relat !!!
    ;)

    ResponElimina
  9. Una reflexió maquíssima sobre nosaltres i sobre la vida. I tant que en som, d'efímers, molts objectes ens sobreviuran i potser es faran malbé i moriran més aviat sense nosaltres. Uf, pensar en aquestes coses em produeix una angoixa que no sabria descriure. Deu ser el problema de posar afecte en els objectes quotidians.

    ResponElimina
  10. Jo recordo que de petita a l'habitació hi havia una bola del món i que sempre somiava en els països que m'agradaria visitar...

    ResponElimina
  11. Molt maco, m'ha agradat! És veritat que els objectes d'aquells a qui hem estimat (i encara estimem) segueixen essent entranyables... Petonets!

    ResponElimina
  12. m'ha agradat, però aquesta visió de les persones més efímeres que els objectes m'ha angoixat u na mica. L'he vista una mica negra. Però llegint els comentaris dels altres, veig que és una visió ben real, tot i que jo no vulgui acceptar-ho.

    Els objectes de la meva tieta em recorden a ella, els dels meus avis a ells. Però quan nosaltres no hi estem, seran objectes sense records

    ResponElimina
  13. Que ben expresada està la teva reflexió. En algun moment crec que tothom ho pensem això. Al final, les persones esdevenim no més records. Records en la ment dels altres i pot ser persistim mentre algú ens recorda. Quan aquests altres ja no hi siguin, probablement ja no serem ni tan sols record. Efectivament tot és efímer.

    ResponElimina
  14. A vegades passa el temps per nosaltres i no per allò que tenim...

    ResponElimina
  15. Crec que els objectes que varen pertànyer a una persona ens poden dir molt d'ella.

    ResponElimina
  16. Gràcies a tots!

    Núr, les fotos antigues de família on ja no solament no coneixes a ningú sinó que no tens ja ningú més gran a qui preguntar... fan com una basarda... oi?

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari