Tinc la sensació que conec molt bé a la majoria d'amics blocaires... bé com a mínim els que fa més temps i als que s'expliquen una mica a ells mateixos. N'hi ha d'altre que no, que hi parlo, però no els conec gairebé gens.
La majoria dels que he conegut en persona, m'ha fet adonar que sí, que els conec prou bé, però a vegades hi ha qui et sorprèn...
Creieu que ens coneixem prou, prou com per saber amb qui podem confiar, a qui podem confiar algunes coses personals, creieu o sabeu que hi ha molts errors sobre aquests temes? La veritat és que jo n'he conegut pocs, molt pocs, d'errors.
No he tingut una sola errada de percepció a la Catosfera: al contrari, sempre que he conegut algun blocaire/a, he acabat pensant que encara havia fet curt.
ResponEliminaMAIRA, tu deus estar preparant una tesi sobre "Psicologia aplicada al món dels blogs" ;-)
ResponEliminaEspero que després, quan la publiquis, ens citis als "agraïments", eh? ;-)
Jo no tinc ni la menor idea, però darrerament m'envaeix una onada d'escepticisme. Tot i que crec que en realitat és una capa defensiva que m'he posat jo mateixa i així és més fàcil.
És trist dir el que ara diré, però és tal com ho sento en aquests moments i, com jo no dic mentides, doncs així mateix ho dic: En aquests moments jo no poso la mà al foc per ningú.
I bé, si m'obliguessin, si per alguna causa em veiés en la necessitat de "has de dir tres o quatre blogaires en qui creguis que pots confiar" doncs bé, suposo que els diria... i, evidentment, la teva mare (hehehe perdona, però m'ha fet gràcia dir-ho així) en seria una, això ho tinc clar i per això estic aquí escrivint aquest rotllo.
Però no... a mi ja m'han passat les ganes de confiar en la gent per Internet, ja m'han pres el pel massa vegades. Aquí no hi ha Miss Marple ni intuïció que valgui. Sóc tonta: Tinc el mal vici de creure que la gent em diu la veritat... Puc tenir sospites de que algú no és sincer... però llavors jo mateixa m'enganyo creient més en els demés que en el meu propi instint... però crec que, per fi, gairebé als cinquanta tacos, n'he après una mica.
Així doncs, jo dic que no conec a ningú. No tinc ni idea (bé "idea" potser sí, ja ho he dit) de en qui puc confiar...
Malgrat tot, aquest món m'agrada... M'ho passo bé. M'agrada escriure, m'agrada llegir, m'agrada dir la meva, no tinc feina :-( i tinc moltes hores lliures... per tant, per això segueixo amb el meu blog, perquè em distreu... però ja està.
Ep, quan jo estava escrivint les meves memòries aquestes d'aquí dalt, encara no hi havia l'ÒSCAR hehehe
ResponEliminaEn llegir el seu comentari m'adono que he de fer un aclariment.
Tot el que he dit abans fa referència a persones que no conec personalment, clar... Si hi ha blogaires que conec en persona, aquests ja veig com són... L'ÒSCAR és dels bons hehehe :-DD
Com sempre expreso, la xarxa és com en la vida, amb la variant que algunes coses no les podem constatar i això pot fer equivocar-nos en la percepció.
ResponEliminaMés aclariment, no decepcions i alegries en podem tenir, ara, quan ens posem neutrals i mirem i escrutem el que veritablement ens interesa o complau d'algú podem tenir algun disgust.
En aquest grup que em moc, hi he trobat, consol, ajuda,... quants adjectius posaria...
Jo no puc fer el que d'altres fan de ser a tot arreu i en tot moment, i no exigeixo res- almenys es la meva intenció - ...
també admiro la presència de molts blogaires que es desviuen per que continuem, buscant motius...
En fi, Maira, el que et deia l'altre dia, ves desfent la madeija i que entre tots t'ajudem a capdellar-la.i que la prfenda que surti d'aquesta llana sigui veritablement positiva. Anton.
si t'ho mires fredament ja veus com la primera tria de gent es fa virtualment, després d'això hi ha un seguiment del blog durant un temps i si al final hi ha una coincidència per fer la desvirtualització sempre ens acaba sorprenent per millor. El caràcter de cadascú està entre les lletres.
ResponEliminaLa xarxa sempre pot ser un vel davant els ulls...(no he posat tel per no haver de pagar copyright hihihihi...)
ResponEliminaPerò qui, a la vida "real" no s'ha trobat amb fantàstics actors i actrius que, a l'hora de la veritat, eren més falsos que "un duru sevillano"...?
La meva experiència és, majoritàriament (però de llarg...!) positiva, molt positiva.
He connectat amb persones, creant uns vincles que crec son sincers i forts, com mai ho hauria cregut.
Ara digueu-me..., no sé, digueu-me alguna cosa, però per a mi, la prova "definitiva", és poder mirar els ulls d'algú.
I quan ho he fet, crec que poquíssimes vegades he tingut que reconèixer que m'he equivocat...
I he pogut conèixer uns quants de vosaltres. I sé que, això, és una sort que no tothom pot tenir...
;¬)***
Doncs ja està... com diu en BARBOLLAIRE: "però per a mi, la prova "definitiva", és poder mirar els ulls d'algú"
ResponEliminaEscrivint, tothom pot mentir el que vulgui...
De fet, vosaltres creieu que jo sóc qui dic ser... però en realitat sóc la Shakira fent pràctiques de català.
Totalment d'acord amb tu, Òscar!
ResponEliminaAssumpta, crec que ni la Maira ni jo, de tesi no en farem mai cap... però el blog de la Maira ve ser creat per reflexionar i exclusivament per això, per tant em sembla molt just d'agrair-vos la vostra col·laboració i les vostres opinions i ara mateix ho posaré on toca. Al blog de la Maira.
T'entenc, Assumpta, però, darrere de qualsevol engany, hi ha una part de veritat. Vull dir que si tu ets la Shakira fent pràctiques de català :) (aleshores et felicito molt i molt perquè l'escrius perfectament perfecte) doncs ets una Shakira ben igual que l'Assumpta... no sé si m'explico, vull dir que darrere d'un engany també hi pot haver molta veritat. Molta! No ho dubtis, pot ser una veritat de solitud o una veritat de desequilibri o ves a saber...
Anton, a vegades les decepcions o disgustos, no són pas a causa dels errors nostres, sinó de les condicions i circumstàncies de la vida de les altres persones. però crec que entenc el que dius. Majoritàriament ens acompanyem i ens fem costat... i segurament això és el que compta.
garbí, tens raó, m'agrada el teu concepte, que ja fem una tria virtualment, és cert. I també crec molt en la teva darrera frase. "El caràcter d'algú està en les seves lletres" i en poques paraules dius molt bé el que jo li volia dir al'Assumpta. Si ella fos la Shakira, doncs la Shakira seria com l'Assumpta. Gràcies!
Barbollaire, totalment d'acord, poder conèixer blocaires ha estat sempre una molt bona experiència i mai, mai, ni en un sol cas decebedora. I evidentment que la millor prova per conèixer algú seguirà essent sempre veure's cara a cara i poder mirar-se als ulls i veure com l'altra persona parla, com riu i com somriu...
Assumpta després de tot aquest temps....
ResponEliminaNo em diràs, ara,que NO ETS SHAKIRA!!!!
(tanco els blogs i me'n vaig a buscar les fonts de l'aigua de Veri.. .Que ja ho diu l'anunci: quan més "a dalt", més amunt i animal!... o no era així?...)
;¬)**
je, je, je... barbo, mira que ara ens quedaríem ben decebuts! Després de tant temps... ja ens havíem fet il·lusions d'intimar amb la Shakira!
ResponEliminaAssumpta, je, je je... després de Marple, potser ara et direm Shakira... no t'estranyis :)
tant se val que escriguis llibres, blogs, al facebook... escriure és una forma de despullar-se, però també de disfressar-se. Enmig d'aquesta barreja, si saps llegir entre línies, sempre es deixa veure la personalitat de cadascú
ResponEliminaSi fa o no fa passa igual aquí dins que a fora...hi ha persones, sobretot companys de feina que veig cada dia però no els conec gairebé gens i viceversa....a la catosfera passa igual pots arribar a intuir o creure que congenies o/i coneixes a l'altre, sobretot a través dels seus escrits o comentaris i diria que la sensació és mútua....vaja no sé si he dit el que volia dir avui estic com el temps!
ResponEliminaFa poc he estat escrivint sobre el tema (tard o d'hora caurà l'escrit al meu bloc...), així que també hi he estat pensant.
ResponEliminaCrec que la majoria de nosaltres ens despullem sense miraments al bloc (o als comentaris que escampem pel món blocaire), ens mostrem tal i com som molt més del que ho faríem amb la majoria de gent del nostre dia a dia. I això permet anar-nos coneixent, sí. No tenim cap necessitat d'enganyar-nos, ni de caure bé, ni d'agradar als altres, així que en principi s'entén que som molt transparents.
Això, evidentment, no ens brinda el mateix que conèixer i parlar molt amb algú cara a cara. No tenim la mirada d'aquella persona, ni els seus gestos, ni la seva manera de fer i de tractar-nos. No podem saber del cert que són qui diuen ser.
Però de totes maneres, crec que tot s'acaba correlacionant, i qui et "queia bé" virtualment parlant, t'acaba caient bé quan el o la coneixes en persona. Malgrat que hi ha excepcions i sempre podem tenir alguna experiència decebedora amb algú concret, jo crec que sí, que ens coneixem i que fins i tot ens podem arribar a conèixer amb certa profunditat, tot i que d'una manera lleugerament diferent a la què ho faríem en persona.
Amb tot, això no exclou el fet que per la xarxa s'ha d'anar amb peus de plom. Com apuntava l'Assumpta per aquí dalt, hi ha enganys de tota mena, i és una cosa que he viscut de prop i que no fa gens de gràcia.
Apa... espero que ens seguim coneixent per aquí!
a mi em fa l'efecte que sí sé amb qui puc confiar dels blocaires, i la veritat és que no veig cap motiu per desconfiar de ningú, al cap i a la fi si es dóna el cas que algú no diu la veritat, el problema és seu..
ResponEliminauna altra cosa és si ens coneixem o no, diria que coneixem una part, (o unes parts depèn) i pot ser que sigui una part habitual de la persona o que sigui una part que no s'acostuma a mostrar, sigui com sigui el que es mostra alguna cosa és..
per tant sí que ens coneixem, però no del tot, sabem moltes coses però només ens hem tractat en aquest àmbit, em fa l'efecte que amb qui t'entens per aquí d'alguna manera, en algun aspecte t'hi entendries a la vida real, però com la realitat és molt més complexe pot haver factors, sensacions o emocions que ens facilitin l'apropament o que ens distancïin.
hi ha alguns però, que francament del que n'estic segura és que són persones fantàstiques també a la realitat.
Gràcies, CARME, és que m'hi esforço molt ;-))
ResponEliminaNooo, BARBOLLAIRE, no pateixis, sóc jo mateixa hehehe i sóc una persona molt propera, eh? ;-)
Barbollaire, parlaré amb els meus advocats a veure si ... ;)
ResponEliminaQuan jugava on-line sempre deia que tothom juga com és, i penso que, també, tothom blogueja com és. I que, malgrat que n'hi hagi que provin d'impostar, a la llarga se'ls veu el llautó. Però no hi ha problema, senzillament cal anar amb compte sempre. A la Xarxa i a la vida. Sobretot perquè és estúpid perdre el temps en allò que no paga la pena :) En canvi perdre'l en allò que si que la paga, no només no és estúpid: hauria de ser obligatori! :)
Bé... bromes a part (ostres, Barbollaire, ara em sentiré culpable... hehe), CARME, suposo que tu hi entens més que jo... jo em sé molt bé la part pràctica he fet cursos avançats i tot... però si tu dius que la teoria és com és, doncs bé, així serà... però bé, com no saps mai si et pot tornar a tocar la rifa, doncs millor no arriscar :-)
ResponEliminaCrec que l'anonimat del bloc ajuda a ser sincer, a no amagar el que penses realment.
ResponEliminaBé ... jo a vegades dic alguna petita mentida per posar un xic de salsa i imaginació al text.
Potser en els xats hi ha qui es fa passar per una altra persona, però escrivint un bloc no pots enganyar perquè amb el temps se't veu el llautó.
Per cert l'Assumpta, que parla pels colzes, és un exemple de transparència. L'altre dia va fer un comentari superentañable al bloc de la Zel discrepant d'una opinió, va ser un comentari valent i sincer dels que demostren l'autenticitat d'un blocaire.
Bona tarda Carme.
Respecte a la catosfera jo no puc opinar massa. Crec conèixer alguns de vosaltres prou bé com per a fer-me una idea de com podeu ser. Ara bé, el fet de no conèixer-vos personalment fa que no em pugui arriscar a dir si l'encerto.
ResponEliminaI això ho dic perquè, en la vida fora de la catosfera, a vegades, m'he endut alguna sorpresa, tan desagradable... com agradable!
Conèixer-nos a través del que escrivim i llegim del altres, és més difícil que veient-nos en persona per raons obvies, com ara l'espontaneïtat, que es perd quan escrivim. Però hem de tenir en compte que el recorregut de les relacions virtuals és molt limitat, per la qual cosa, tot i que la probabilitat d'equivocar-nos és gran, no ho són les conseqüències.
ResponEliminaDit açò, espere no decebre ningú i estar a l'alçada de la idea que s'haja pogut fer de mi.
Jesús, saber llegir entre línies, doncs és prou important! :)
ResponEliminaElfri, ja sé que la pluja no t'agrada... i estic segura que no ens has enganyat que no ens has explicat tot això, ni amb la pluja ni amb el teu comentari d'avui! ;)
Yàiza, m'encantarà llegir-te sobre aquest tema, al teu blog i si aquí s'ha d'anar amb peus de plom, podríem dir que a la vida quotidiana també!
lolita, doncs, sí, noia, totalment d'acord en com ho dius i ho expliques... res més a afegir.
Ostres, Shakira, de res dona, Ah! i disculpa que he oblidat de posar-te als agraïments! ;)
Clídice, m'agrada molt el teu comentari, perdre el temps en allò que val la pena hauria de ser obligatori... m'encanta. Jo penso que tot engany acaba petant per un costat o un altre i realment no val la pena.
Assumpta, no sé si m'explico bé el que vull dir. Vull dir que més enllà de l'engany (dels que volen enganyar) sempre se'ls coneix com són... no, ja veig que no m'explico...
Pere, les ficcions i la salsa que es posa en els escrits no consten com a mentida, :) i l'Assumpta és molt valenta, sempre ho he pensat i sincera del tot. No en tinc cap dubte. Ni mica.
Porquet, suposo que aquí podria passar igual...
Jpmerch, je, je, je... m'has fet gràcia amb el final del comentari. No et preocupis, de moment mantens la teva bona fama ben intacta! Suposo que les conseqüències poden ser més o menys greus depenent de com s'impliqui la gent. Hi ha qui s'implica molt i hi ha qui no s'implica gens.
Ostres, PERE, moltes gràcies ;-)) sobre tot per la qualificació que dones al comentari... jo després el vaig rellegir i em va semblar una mica... ehem... "exaltat"... Menys mal que la ZEL té paciència :-))
ResponEliminaSí, CARME, sí que t'expliques, perfectament :-) sóc jo que parlo una mica crípticament perquè, en el fons, encara miro de protegir aquella persona i si ho faig és perquè penso que tens raó.
Tu vols dir que algú pot mentir, posar-se una màscara, però que, darrera aquella màscara hi pot haver un afecte autèntic.
Seguint amb la broma (que ara m'anirà genial a tall d'exemple) jo puc dir que sóc la Shakira, que ara vaig a assajar pel proper concert i que demà tinc sessió de gimnàs i coreografia... però també et puc dir que m'agrada molt el teu blog i que penso que tens una traça molt especial en els dibuixos que fas...
Doncs, malgrat que el primer sigui mentida, el segon pot ser veritat i jo puc estar utilitzant la màscara-Shakira perquè si penso que si explico qui sóc en realitat, no resultaré interessant per a ningú.
I bé... això és... Què hi farem? I em sap greu, eh? el problema és que, al damunt, encara em sap greu :-)
I, com diria la MAYRA Gómez Kemp, que no la MAIRA ;-) "hasta aquí puedo leer...!
Quina pregunta més interessant...potser no hi hagi molta diferència entre la vida real i la xarxa: sempre hi ha alguna sorpresa, per a bé o per a mal...jo podria dir que m'he equivocat tant com altres n'he encertat. No obstant, crec que els blogs donen una imatge un poc esbiaxada de cada u. Si m'haguessiu de definir a mi, que tinc un blog que és tot cor (la valoració que es pugui fer d'això ja és una altra cosa: uns ho trobaran entranyable i altres ho trobaran un conyàs) podrieu pensar que som una persona x, quan soc -hi som tots- una suma de x, y, z, k, etc, etc...
ResponEliminaVoluntat explícita d'enganar? algú haurà, no? com en la vida, però a aquests, tard o d'hora, se'ls enxampa.
Una abraçada, Carme!
Sí, Assumpta, vull dir exactament això que dius, però més coses. I segueixo amb el teu exemple que a mi també em va de conya. Si tu et fas passar per la Shakira, però t'agrada el meu blog i et caic bé, a més a més que això segurament és cert, (perquè no tindria sentit enganyar i avorrir-te o enganyar per tractar gent que no et cau bé) els escrits ja diuen moltes coses de com és la persona es digui com es digui i si un dia jo sé que no ets la Shakira o bé simplement ho sospito, també sabré que darrera la Shakira hi ha una persona insegura, amb baixa autoestima, que no sap com agradar als altres... que això la preocupa i que no té recursos per fer-ho d'una manera millor ...i més coses. :) I bé, entenc que et sàpiga gres, ho entenc. Res a dir-hi.
ResponEliminaVida, jo també ho crec, que tard o d'hora se'ls enxampa. I deu ser per això que no em preocupa gaire. Potser és que jo he tingut molta sort i no m'he equivocat gaire...
Conèixer el blocaire i saber que pots confiar en un blocaire poden ser coses diferents al meu entendre. M'explico: de vegades tinc la sensació que no conec algú en concret però això no significa que no li confiï coses molt personals amb la certesa de què és digne de confiança.
ResponEliminaI jo també estic totalment d'acord amb el comentari de la Lolita.
1 abraçada!
Bona nit Carme. He entrat només per dir-te això. Ja saps que m'agrada comentar a casa de la Maira de tant en tant.
ResponEliminaGràcies per la capçalera!
Petons.
Filadora, si però... si saps o penses que algú és digne de confiança, alguna cosa deus conèixer, no?
ResponEliminaJo no volia pas dir conèixer del tot del tot, (impossible) sinó suficient per no equivocar-nos precisament en la qüestió de la confiança, però bé, pel que fa a la lolita estem d'acord, doncs. :)
Pilar, gràcies a tu pels teus regalets, i per descomptat que aquests posts es poden comentar allà on vulgueu. Allà és el lloc adequat! :) Petons.