Han tornat a florir
els jorns d'hores vermelles.
Des d'aquest sòl cremat
escoltem el renou
de roselles i veus
més enllà de la pluja
de fang sobre les boques.
Però tu i jo estem morts
i està morta la terra,
assassinada a colps,
ensenyes i paraules
en nits de primavera.
Jaume Pérez Montaner
Potser sí que la terra la tenim assassinada a colps, però mentre neixin roelles roges cada primavera no estarà morta del tot.
ResponEliminaJo pense igual que "El porquet" (sense esperança no es pot viure).
ResponEliminaGran Jaume Pérez Montaner.
ResponEliminaSalut i Terra
Se senten morts els perdedors, es moren les terres que s'abandonen, si et colpegen torna-t'hi! sobretot no deixis que et treguin la paraula i menys ara en aquestes nits de primavera ...
ResponEliminaBon nit Carme.
Caram... és pessimista. És molt maco però pessimista...
ResponEliminaPotser no serà així...
El dibuix, maquíssim!
M'ha semblat commovedor en la seva tristesa, i perquè tot allò que fa referència a sentir-se mort en vida no em deixa indiferent. Un gran poema, que obliga a pensar-hi llarga estona. I felicitats per aquest magnífic dibuix, que assuaveix el pessimisme dels versos.
ResponEliminaUna abraçada!
No estic jo en aquests dies per a versos tan punyents.
ResponEliminaVersos molt contundents. Per pensar a veure què fem.
ResponEliminaVida i mort es complementen i es trenen des del principi a la fi, dibuixant arabescs inimaginables...Com els del poema i el dibuix.
ResponEliminaLa bellesa es pot trobar per tot arreu.
Estimada Carme,
ResponEliminaLa fotografia és preciosa. Ja l'has dibuixada?
Molt bells el dibuix i el poema.
Florir és renéixer.
Cal tornar a resorgir de les cendres, no? Un petó i fins aviat, CARME.
ResponEliminaGràcies Carme per compartir les paraules del gran mestre. Són molt adients al moment!!!
ResponEliminaRENÀIXER, SEMPRE, SÍ!!!