- Quin tresor desconegut i rar, deu haver-hi dins del farcellet,
perquè en surti, de gairell, un vistós crisantem color granat?
- És un tresor, Carme, però no és desconegut ni rar.
- Doncs com has pogut sortir, d'un cistellet tancat?
- Dins hi ha terra, i hi havia llavors. I primer no passava res.
- I després?
- Després algú va anar mullant la terra i va fer un forat al cistell, just en un sol punt concret.
- I?
- He tingut sort, era just allà on hi havia la meva llavor, amb el sol, i l'espai per créixer, vaig germinar i vaig sortir. Les altres llavors no han pogut sortir.
- Oh, estic contenta per tu, però és una mica trist.
- No, no és trist, les llavors no saben que poden ser flors... són eixutes i ni tan sols parlen. Quan som flors entenem el món, no pas abans.
- Quina sort, crisantem, jo no entenc res del món.
- És molt simple: germinar, créixer i "ser" encara que sigui breument.
- I parlar amb mi.
- Uix! aquí parlem molt, amb tothom, tenim molts visitants, ens afalaguen molt. Això ens compensa de la vida tant curta.
- M'emporto la teva imatge i les teves paraules, les llegiran altres persones.
- Digues que mentre hi ha hagut algú que m'ha estimat prou per fer-me possible viure, el meu temps efímer ja ha valgut la pena.
Ja va dir-ho Luci Anneu Sèneca, que la vida era com una llegenda i que no importava tan que fos llarga o curta, sino que estés ben narrada.
ResponEliminaPreciós el teu dibuix que parla amb els colors, potent el teu text que diu tant.
Gràcies per dibuescriure una vegada més!
"M'emporto la teva imatge i les teves paraules, les llegiran altres persones"
ResponEliminaM'agrada... m'agrada... m'agrada... :-)
Quants dibuixos bonics que has publicat mentre no he pogut entrar, i aquest últim és una preciositat, el relat molt ben lograt. El final de la conversa resum el més gran, el record dels qui estimem i ens estimen val una vida.
ResponEliminam'agrada molt!
ResponEliminaAquest crisantem no s'ha adonat que la seva vida no ha estat efímera...O potser sí? Tant se val. L'important és que viurà aquí i en els ulls i les oïdes dels qui l'hem contemplat i l'hem sentit parlar.
ResponEliminaCom sempre, gràcies a tu i a tots els que em feu venir ganes de dibuixar i escriure, Fanal blau!
ResponEliminaGràcies, Assumpta.
Mª Antònia, moltes gràcies i m'afalaga que t'agradin els meus dibuixos!
Gràcies, Deric.
Pilar, potser no ho sap, o potser troba que un blog al cap i a la fi també és efímer ala seva manera. Blogger té un problema i es perden posts i comentaris i potser ho sap, les flors són tan sàvies!
Preciós preciós i esperançador farcellet i millors paraules avui que porto un cansament de segles al cor em va bé llegir coses boniques!
ResponEliminaQue bonic! m'agrada!
ResponEliminaNo perquè una cosa sigui efímera ha de ser poc important.
potser es millor poc i bo, que molt i dolent. El que passa es que molta gent no ho sap aplicar.
ResponEliminaBon cap de setmana
Si el teu farcellet pengés del bec d'una cigonya m'atreveria a dir-te que els crisantems vénen de Paris.
ResponEliminaBé ... no em facis cas, s'acosta la jornada de reflexió i el meu cap somia truites ...
Bon nit Carme.
ohhhh, un farcellet amb sopreses maques.
ResponEliminaTot preciós! Gràcies Carme!
ResponEliminaÉs bonic sentir: què faria sense tu! Un tresor de conte!!
ResponEliminaLo important no són els anys, si no la vida dels anys.
ResponEliminaPreciós dibuix i poema.
És com la vida, preparada per germinar per poc que ens hi esforcem. La teva paciència per dibuixar deu ser infinita. (per cert, que t'he "pispat" el video de mouseland, és tan il·lustratiu!;-))
ResponEliminael temps efímer o no ,val la pena quan s'estima, quan ens estimem..
ResponEliminapreciós escrit i preciós farcellet..
t'he llegit a ca l'elfree... el fet de no coincidir en aquest punt de vista amb tu, m'ha fet veure que quasi sempre veig les coses d'una manera molt propera a la teva..:)
Qué bonic dibuix i paraules Carme. Mai sabem on creixerà la llavor que donarà belles flors com en la teua il.lustració, per això cal sembrar contínuament. La vida s'escampa amb eixes coincidències assombroses. Un abraç
ResponEliminaUna bona abraçada, Elfri, que no hi ha res que vagi millor pel cansament del cor.
ResponEliminaTens raó, filadora, gràcies!
Bon diumenge, garbí! La intensitat de viure per a mi és molt més important que la durada, clar que no tothom ho veu igual.
Pere, ja em sembla ben bonic que els crisantems vingui de París, amb cigonya o sense. Bon diumenge, Pere.
Un petó, Mireia!
Gràcies Josep Lluís!
Moltes gràcies, Cèlia!
Montse, la vida dels anys, és bonic com ho dius, gràcies maca.
Joan, els dibuixos de Paint per sor o per desgràcia, vés a saber... no necessiten gens de paciència. Són ràpids de fer. I la seva immediatesa enganxa molt i sembla paciència. Reconec que jo sóc força pacient, però no em cal en aquest cas. El vídeo... doncs gràcies, creia que ningú l'havia mirat! ;)
Gràcies, lolita, una abraçada, maca. Jo també t'he llegit a ca l'Elfri. No sé si tu has tornat i has pogut veure la meva resposta... I tampoc sabria dir-te si és ben bé cert que no coincidim, són matisacions que tots necessitem fer. Bàsicament jo crec que sí, que coincidim.
Però tampoc passa res per no coincidir sempre. És impossible coincidir sempre, l'important es poder parlar de tot.
rosana, una bona abraçada!
quina conversa tan íntima i tan tendre! i tant que ha valgut la pena
ResponElimina