Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Alcem la persiana i veiem passar moments i sentim l'aire fresc del matí.
ResponEliminaTal com estan les coses, és molt necessari que les alcem ben amunt les persianes per veure-ho tot amb més claredat.
ResponEliminaUna mica d'aire fresc ja ens aniria bé Jpmerch! Vinga persianes amunt!
ResponEliminaMc, acabo de llegir un comentari d'en XeXu a cal Ferran que diu que tè ganes d'exiliar-se d'aquest país... i l'entenc ben bé... però no en tenim d'altre. Doncs que entri la claror!
CARMEEEEEE que el dibuix queda tallat!!... Per poder veure-ho bé, s'ha de clicar al damunt i llavors ja es pot llegir tot :-))
ResponEliminaSi ho vols arreglar tu mateixa hauràs de reduir proporcionalment les mides de la imatge entrant al teu tauler de control, a la pestanya de l'HTML :-)
:):):) Fanalet!
ResponEliminaAssumpta, tallat? jo el veig bé! Com pot ser? Ho reduiré una mica, però com que jo el veig bé... no sé si l'hauré reduït prou o no.
Ostres... m'has mort!!... Estic amb el CHROME... espera, no toquis res, vaig a veure amb FIREFOX :-))
ResponEliminaCarme!!! Amb Firefox ho veig PERFECTAMENT!! Com pot ser això?
ResponEliminaDoncs res... no ho toquis, no :-))
L'he reduït una mica, ho veus bé, ara?
ResponEliminaNo passa res, així ho veurà tothom. La cosa més estranya és que jo estic amb Chrome i no pas amb Firefox.
ResponEliminaAi... hehehe... ara es veu perfectament és miri per on es miri :-))
ResponEliminaLa gràcia és que ara no sé si quan ho veia bé amb el Firefox ja era perquè ho havies reduït :-)
En tot cas, ara MOLT BÉ!!
Doncs ja no ho toco més! gràcies!
ResponElimina(Ara estic amb l'Explorer... i també es veu molt bé hehehe)
ResponEliminaPersianes a la mirada
ResponEliminaUll clucs entre branilles,
Estirem cordatge amunt
que entri sol i gavines...
No acobardim, la claror
tenim. Sovintegen aliades
la voluntat d'obrir l'horitzó
i llibertat de nostres pases.
.............. Anton.
i deixem entrar aire fresc, que ens renovi les idees i els rajos de sol que ens acaronin!
ResponEliminapreciós!!!!! tan les paraules com el dibuix!!!
no se jo si les persianes les haurem de baixar.....tant de blau ens farà mal als ulls.
ResponEliminaPerò el dibuix......genial
Deixarem caure pètals de mots que es desfullen...
ResponEliminaM'he quedat penjada en aquesta part de la persiana.
Quina poesia visual més maca has aconseguit avui, Carme!
Té una molt bona perspectiva i un cromatisme ple de claror.
Muàaaaaaa!
M'encanta aquesta finestra que és com un ull que s'obre a la vida, al demà i a l'esperança. I aquesta persiana és igual que la del meu balcó d'infantesa; quins nusos que feia amb la corda, i quins crits, ma mare! Un post d'aquells que et deixen sense paraules per mostrar l'admiració. Gràcies, Carme!
ResponEliminapersianes pujades i finestres obertes i que entre el vent i ens plene els pulmons d'esperança!
ResponEliminaQue bonic!! el poema, el dibuix i el conjunt! :)
ResponEliminaDels que més!
trobo que sí.. que s'ha de renovar l'aire..
ResponEliminasembla que hagis vingut a casa, la mateixa persiana.. i un balconet.., avui has superat amb escreix en el dibuix... preciós!
Anton, ja ho pots ben dir, hem d'obrir horitzons, ben oberts per caminar lliures.
ResponEliminaGràcies, rits, el solet lluminós d'aquest temps, cal gaudir-lo!
garbí, quin desastre de blau! I això que el pobre color no en té pas la culpa. El blau del cel i el blau del mar ja en són de bonica, ja...
Pilar, a vegades, tinc la sensació que d'allò que voldria dir, que d'allò que necessito escriure i expressar, només me'n cauen uns mots, com pètals escadussers que es desfullen d'una flor. mai no aconsegueixo explicar la flor sencera... deu ser per això que les dibuixo. Una abraçada, preciosa.
Galionar que divertit era jugar amb les persianes, oi? m'agraden des de sempre les persianes de cordeta.
Gràcies, Alba, bonica! M'alegro de veure't!
Gràcies, Filadora, a tu també! un petó.
lolita, ostres! és que potser t'espiava... ;) renovem, renovem... que bona falta fa.
Tinc un poema de fa molts anys que es titula, precisament, persianes. El rescataré, així serà l'excusa per deixar-lo de fer i refer que és una dèria que em persegueix.
ResponEliminaDoncs, apa, a veure si el podem llegir... Joan, ja em fa goig!
ResponEliminaDels millors que t'he llegit i t'he vist. De veritat! Preciós!
ResponEliminaGràcies porquet! Una abraçada.
ResponEliminaAlçar les persianes és deixar que entri la vida. Viure a la caverna és avorrit i agria el caràcter.
ResponEliminaEnauçar las persianas e daissar tombar los petals....
ResponEliminaFa pensar als uèlhs e a las pensadas...
Bravament polit...
Òscar millor deixar que entri la claror!
ResponEliminamanjacostel, moltes gràcies pels teus comentaris bonics!