222è Joc literari de Tens un racó dalt del món - 1: Entrada

Els colors de la tardor han perdut intensitat sota la pluja.  Proclamen, en silenci,  la bellesa plàcida; una nova suavitat apresa molt lentament. Els espais contenen una barreja estranya de lletres no escrites i llàgrimes no vessades. I sempre trobaràs un esguard que espera fora i sempre tindràs una paraula que serà com una clau que obrirà qualsevol pany.

Avui  he participat  als  Jocs  del Tibau  al revés,  en comptes  d'escriure expressament  i participar.  He  agafat el post  d'avui  i el de demà  i he participat  també. 


Com ens demana en Tibau  l'he penjat  en una estació.  I tal com li deia  a ell,  quan li  he enviat les  fotos,   aquesta  idea m'ha fet  pensar en   JV Foix.  Us  escric  el fragment  de lletra  a Clara  Sobirós:


Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir gens en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha, em sembla a mi —t’ho deia quan distreta del que et deia t’allunyaves amb mi cap allà on l’oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure’s o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat.

Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?
                                                                                                                                            J.V. Foix