Els colors de la tardor
han perdut intensitat sota la pluja. Proclamen, en silenci, la bellesa plàcida; una nova suavitat apresa molt lentament.
Els espais contenen
una barreja estranya
de lletres no escrites
i llàgrimes no vessades.
I sempre trobaràs un esguard que espera fora
i sempre tindràs una paraula
que serà com una clau
que obrirà qualsevol pany.
Avui he participat als Jocs del Tibau al revés, en comptes d'escriure expressament i participar. He agafat el post d'avui i el de demà i he participat també.
Com ens demana en Tibau l'he penjat en una estació. I tal com li deia a ell, quan li he enviat les fotos, aquesta idea m'ha fet pensar en JV Foix. Us escric el fragment de lletra a Clara Sobirós:
Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir gens en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha, em sembla a mi —t’ho deia quan distreta del que et deia t’allunyaves amb mi cap allà on l’oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure’s o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.
El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat.
Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?
J.V. Foix
Avui he participat als Jocs del Tibau al revés, en comptes d'escriure expressament i participar. He agafat el post d'avui i el de demà i he participat també.
Com ens demana en Tibau l'he penjat en una estació. I tal com li deia a ell, quan li he enviat les fotos, aquesta idea m'ha fet pensar en JV Foix. Us escric el fragment de lletra a Clara Sobirós:
Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir gens en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha, em sembla a mi —t’ho deia quan distreta del que et deia t’allunyaves amb mi cap allà on l’oliver, de nit, llumeja— que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure’s o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.
El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat.
Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?
J.V. Foix
Tenir aquesta clau que t'obri el pany no té preu. Certament la pluja ha esmorteït els colors de la tardor, però és una inversió per a la paleta de colors del demà!
ResponEliminaTrobo que aquesta tardor és suau en tot, en colors , en temperatura i salvant algun lloc, fins i tot la pluja ha caigut agraïda.Esperem trobar la paraula justa, la que s´adigui al pany de l´hivern i no ens el porti massa cru.
ResponEliminaEn aquest fragment de tardor tu l´has trobada :-)
Després de les paraules de El Porquet, l'únic que se m'acudeix és:
ResponEliminaBon dia de reflexió tingueu!
(Ho havia escrit molt malament)
M'ha agradat molt imaginar-me els colors del paisatge amb la pluja, amb el que he llegit "Proclamen en silenci la bellesa plàcida en una nova suavitat, apresa molt lentament"
ResponEliminaUna vegada més et dic que m'admira aquesta facilitat teva de saber treure l'ànima de les imatges!!... Gràcies per la teva Tanka i per aquestes imatges que em fas imaginar!!
Una abraçada i bon cap de setmana
Felicitats per aquesta paraula amiga que ens acompanya dia rere dia.
ResponEliminaI sempre trobaràs un esgard, que espera fora i sempre tindràs una paraula que serà com una clau que obrirà qualsevol pany.
ResponEliminaQuè necessari és tenir aprop l'esguard i la paraula!
Ben apropet...una abraçada!
La pluja esmorteeïx alguns colors i ens fa brillants d'altres, sort en tenim d'ella, i del que, com tu, qens en feu adonar :)
ResponEliminaSi ja abans era súper fan dels teus Paint ara ja ho sóc totalment de les teves pintures... M'agraden moltíssim!! :-))
ResponEliminaQuè maco, trobar les paraules que obrin els panys... especialment si són els panys dels sentiments...
potser sí que la pluja fa perdre intensitat als colors de la tardor, però potser també són menys agressius i, con t'ho dius, guanyen en placidesa i serenor. Però després, amb una ullada de sol, torna la llum amb lluentor molt especial. Quelcom semblant passa amb el nostre estat d'ànim. Tot això és com una metàfora de la vida. Una abraçada, Carme.
ResponEliminai potser tal volta trobarem la clau de volta que obri tots els panys de cases acollidores, esmorteïts els colors i les emocions sota el vel de la grisor d'aquests dies que la pluja s'entesta a convertir en líquids!
ResponEliminaCap pluja a Hèlsinki, tenim molt bon temps per novembre, exceptional. Sobre zero els nits també. Però tot va canviar ara!!! Enyoro la Catalunya i espero que sigui possible estar amb vosaltres. Vols ensenyar-me el subjonctiu? :D
ResponEliminaLa tardor es transforma amb la suau pluja de paraules que la dibuixen, que et conviden a endinsar-t'hi, en el recer de l'hivern. Aquest és ple de vermellors i de verds.
ResponEliminaMoltes gràcies! Que s'animi força gent a penjar literatura a la vista de tothom
ResponEliminaAquesta estació, avui, serà una mica més bonica! :)
ResponEliminaExquisida proclama de tardor.
ResponEliminaEstació estació.
Què fort!! :-)) Això durarà cinc minuts allí! segur que si passa algun col·leccionista d'art s'ho emporta!! :-))
ResponEliminaPer cert, que m'has fet recordar que ho tinc pendent, que aquest em va fer molta gràcia i hi volia participar!
Un text de Foix que tornaré a rellegir. Hi ha moltes idees que m'agraden.
ResponEliminaCada poeta és ell, tot sol davant del poema que escriu.
Crec que tu tens una de les claus per obrir moltes portes.
ResponEliminaFelicitats, Carme.
Un plaer llegir El fragment de Foix i un altre dirigir el nostre esguard cap aquesta finestreta oberta al món!!!
ResponEliminaBon dissabte, Carme
porquet això t'ha quedat molt bonic, i tens raó, la pluja sempre fa, finalment que tot llueixi més! un potxó
ResponEliminaMoltes gràcies, País Secret!
Jp, espero que hagi estat un bon dia per a tu també... ara ja s'acaba!
Una abraçada, Montse i moltes gràcies a tu també!
Gràcies a tu també, Montse, sempre ens acompanyes.
Ben necessari, fanalet, al menys per a mi! una abraçadeta.
Clídice, és cert, sort tenim d'ella! La pluja m'agrada molt!
Assumpta, els panys dels sentiments són els més importants, hem de procurar no perdre'n la clau! Gràcies!
Josep Lluís, sí podria ser ben bé una metàfora! :) Un petó!
Elfree, unes paraules precioses que m'acompanyen molt! Gràcies!
Merike, de debò vols que t'ensenyi el subjuntiu? No hi tinc cap inconvenient... pel mail! :) També puc dedicar-te un post. El post dels desitjos:)
Pilar, la tardor sempre és bonica sigui com sigui, aquest any me l'he perdut més que altes anys... gràcies!
Jesús és una trapelleria divertida! Gràcies!
Al vespre encara hi era, Fanalet!
Jordi, :) t'he hagut de llegir dos cops amb això de estació estació ;)
Assumpta, doncs al vespre encara hi era. Ei! que no vaig pas penjar-hi l'original, eh? vaig imprimir el post!
Noves flors, no podria dir pas quants cops l'he llegit jo. Dotzenes. M'enamora com ho diu.
Pep, què més voldria jo! :)
Joana, moltes gràcies i molt bon vespre! Un petonet.
Sí, després me'n vaig adonar, primer vaig pensar que era l'original i vaig pensar que duraria menys que un caramel a la porta d'una escola :-))
ResponEliminaSi encara hi és... pensa la quantitat de gent que l'haurà llegit!! És una mica màgic, no? ;-))
Assumpta, doncs no sé massa si la gent s'hi haurà fixat o no! Però potser precisament per això té màgia! :) Gràcies!
ResponElimina