SI TENIM DOS PUNTS, A i B, SEMPRE HI HA UNA RECTA QUE PASSA PER TOTS DOS
Tu i jo som com dos punts.
Sempre hi ha una recta que ens uneix.
Nosaltres la limitem fent un segment.
Un fragment de l'infinit.
Tu i jo som com dos punts.
Sempre hi ha una recta que ens uneix.
Nosaltres la limitem fent un segment.
Un fragment de l'infinit.
A algunes persones, el que les uneix, més que una recta és una carretera plena de corbes.
ResponEliminaI si ens ajuntem formarem un sol punt, girant la recta al nostre voltant podrem viatjar a qualsevol lloc de l'univers ... sempre que ho fem plegats.
ResponEliminaBona nit Carme:)
Hehe, XeXu... optimista!! :) Però és veritat, no sempre és una recta tan perfecta la que passa per tots dos. Aquesta que ens presentes m'agrada, perquè a més posa les coses molt fàcils, a B, perquè pugui arribar on és A ;-)
ResponEliminaA mi també m'agraden més les corves. Un post molt romàntic.^-^
ResponEliminaJo potser sempre faig d'advocat del diable, però precisament a vegades és la recta la que desnuneix a dues persones, sobretot si no se sap girar adequadament una mica de tant en tant per arribar a l'altre punt.
ResponEliminaJo diria que sempre hi ha una línia que passa per dos punts, però entre
ResponEliminapunt i punt, pot haver-hi moltes corbes i giragonses...
Bona nit i bon diumenge,
M. Roser
Em fan molta gràcia les vostres interpretacions... totes tenen el seu què...
ResponEliminaOooh, que bonic!
ResponEliminaM'agrada la teua col·lecció geomètrica i clandestina, ja feia temps que no la visitàvem.
El problema, de vegades, és que en aquest segment delimitat pels punts A i B, també hi ha infinits punts. I després està la paradoxa de Zenó.
ResponEliminaSi vas en bicicleta faràs més camí i arribaràs a l'altre punt . va bé desviar-se de la tangencial :)
ResponEliminaNanit Carme. Tenim les Itineràncies poètiquea al caure :)
I si no la limitéssim? i si permetéssim que fos un segment dinàmic? a estones més curt, a estones més llarg... a gust dels punts?
ResponEliminaUna abraçada! Enorme! :)
Gerònima
Realment, XeXu, hi ha persones així, que en comptes de buscar el camí més curt, busquen el més llarg. :)
ResponEliminaPere, que bonic! T'hauré d'afegir a les meves geometries!
Ferran , el pobre punt A, ho té una mica més costa amunt... ;)
Gràcies Maria!
Laura, a vegades no cal girar gens per arribar-hi, però tot són maneres, oi?
M Roser, poden ser-hi... o no!
Moltíssimes gràcies, Noves Flors! M'ha vingut de gust continuar les geometries una mica més.
Jp, infinits punts hi són, sense cap dubte, però la paradoxa de Zenó no ens afecta en aquest cas... :)
Et faré cas, doncs i agafaré la bici! Itineràncies clandestines en aquest cas! ;)
Gerònima, quina idea més bona! Jo m'hi apunto de seguida... una flexibilitat molt creativa! Una abraçada igual d'enorme per a tu, també!
ResponEliminaSempre m'ha agradat molt això de les "Geometries clandestines" :-))
ResponEliminaEn aquest cas, penso que la línia recta sempre hi existeix, ara bé, moltes vegades som nosaltres mateixos que no la sabem trobar i anem ben perduts fent giravolts :-)
La línea recta marca sempre la distància més curta, encara que, com en aquest cas, sigui perpendicular.
ResponEliminaÉs un camí ple de paratges, que són els punts que uneix. En alguns paga la pena aturar-se.
Bon dia, Carme!
Que bonic, si dos persones volen sempre es connectaran estiguen on estiguen, bsts
ResponEliminacarme...
ResponEliminaja ho saps...
el problema per a mi és la limitació que nosaltres mateixes hi posem...
projectar formes en l'infinit és tan creatiu i saludable...
els segments estan bé, són el camí senzill i segurament més pur i essencial, però trobar i poder experimentar les incomptables maneres de relacionar-se amb els altres és enormement enriquidor i engrescador...
imaginar i cercar noves maneres de viure, sentir, estimar,... tot un repte!
;)
un petó de diumenge carme!
Existeix, Assumpta, i tant que existeix! La geometria és clara. Entre dos punts sempre hi ha una recta que els uneix. La sabrem trobar o no... això és cosa nostra!
ResponEliminaPilar, aturar-se i a vegades anar endavant i endarrere... :) M'has fet riure amb la teva perpendicular!
Gràcies, rosana, besets!
mar, deixem l'infinit fora de nosaltres i ens perdem un munt de vida, allà fora. Una vida per inventar, encara per inventar!
El funambulista.
ResponEliminaEl problema és, a vegades, els obstacles que s'interposen en aquesta línia recta...
ResponEliminaHi has vist tres dimensions, Jordi? :) M'agrada la sensació d'anar més enllà, geometries sense fronteres...
ResponEliminaporquet, sempre n'hi ha d'obstacles! Sempre!
Es que la perpendicularitat és de vegades costaruda...Jo també ric.
ResponElimina