La primera té la muntanya del fons i l'arbre de la dreta molt empastifats.
El rellotge ha quedat a l'ombra. I la tarda cau sense mesura. Voldria recollir la claror entre els arbres abans que s'esvaís del tot, però se m'escapa. I em quedo amb el pou, i el safareig, i el rellotge mut.
Un rellotge de sol, a l'ombra... només pot esperar que torni a sortir el sol per significar alguna cosa.
ResponEliminaTrob que cadascuna té el seu què.
ResponEliminaM'agrada molt més la segona aquarel.la...
ResponEliminaEl funcionament del rellotge de sol m'ha fet pensar en el pas de la vida...Com t'ho dius, de vegades voldríem retenir la claror, però se'ns escapa i hem d'esperar a que torni a sortir el sol i ens posi en marxa el rellotge i poguem veure el paisatge amb clars i ombres!!
Què tinguis molt bon dia.
Una abraçada.
Em quedo amb la segona, encara que el cel i la xemeneia de la primera m'agraden molt. Curiosament, Sta. Caterina apareix també en el meu post d'avui. Casualitats.
ResponEliminaCom els bons savis rectifiques. El resultat, llavors, es poleix i es millora.
ResponEliminaSaps la llegenda del relotge de sol de Sant Pol?...Sant pol quina hora és?...
ResponEliminaA mi m'agraden prou les dues, potser fetes en moments diferents, signifiquen coses diferents.
ResponEliminaTot i assemblar-se molt, canvia la perspectiva. M'agrada la de la creu de la primera i la pendent de la muntanya. De la segona trio la llum que, curiosament, enfosqueix el rellotge.
ResponEliminaBon dilluns!
La línia clara de la segona indica una reflexió més acurada, i et permet ombrejar el rellotge i fer-ne poesia. Genial exercici!
ResponEliminaMira per a on , jo que en soc un rellotger d'afició tot i que només faig que demuntar´los perque alego no me'n surto de tornar-los a muntar , també dirant un temps em dedidava a fer fotots de rellotges de sol que descobria pels pobles Que n'hi ha quie son autèntiques maravelles!!!!Gracies carme es tort un regal i les aquarel·le son precioses ...Boniques per que si!!!
ResponEliminaAmb les aquarel·les ja diuen que de vegades s'ha de repetir perquè segons com t'equivoquis no ho podràs arreglar. M'agrada molt la segona: més clara, més lluminosa, i també em transmet més calma que la primera... Curiós!
ResponEliminaSerà que sóc rareta però m'encanta la primera!!!
ResponEliminaJo no hi veig "empastifaments" enlloc. Ben al contrari, penso que els colors més foscos transmeten una sensació de tardor autèntica...
Bon capvespre!
Boniques aquarel·les, les anteriors també. La claror s'esvaeix ràpidament ara, però si la pintas sempre et queda. Ja pots venir algun dimecres a pintar amb la colla dels dimecres, ve gent de Terrassa, Badalona i fins i tot un día de lLeida!
ResponEliminaJa veig com el pinzell petoneja.
ResponEliminaMa es torna àgil i demostra
la pericia de la pràctica.
Això és aquarel·la, ens diuen, no el que jo faig. Jo pinto amb aigua encara que les bategi com ... Una abraçada, noia amiga. Anton.
..........
No sé quan t'arribarà el que et dec, les coses no em van com voldria, però crec que un dia algun instant dirà, ara dispara que tot està preparat. A mi em sembla que a vosaltres la vida us fa les coses més fàcils, i segurament que vosaltres penseu el contrari... Sé que la calma ajuda i m'encomano a ella.
Jo em quedo amb la primera perquè és l'única que porta el teu nom. L'altra és anònima :)
ResponEliminaLa veritat, m'agraden totes dues.
Una abraçada.
No sé si és la Santa Caterina montgrinenca, a mi m´ho sembla.
ResponEliminaSi ho és, no sé si saps que dins d´aquest pati tancat que hi ha a primer terme hi ha un pou ( hi endevino el ferro que aguanta la galleda). Doncs d´aquest pou han sortit tots els nadons de la comarca diu la llegenda, no pas de París ni embolicats al bec d´una cigonya ;-)
A veure, Carmònsia, a veure si et puc ajudar...
ResponEliminaCom vas de memòria visual? o fotogràfica! Si retens allò que veus amb la vista estàs salvada. Només hauràs de recordar d’on ve el sol. Memoritza les ombres a la ment. Quan estiguis en directa, no corris. Apunta d’on venen els rajos de sol i prou. Desprès ho acabes a casa amb més tranquil•litat. Recorda d’on ve la llum i si aquesta fa ombra. Agafa la més fàcil per pintar-la. Un cop tens aquesta, tens la resta. Dreta, esquerra, dalt, baix, frontal... saps què vull dir? Fixa’t amb els rajos lluminosos.
Mira, busco en un llibre per a veure si ho entens millor: las superficies donde llegan los rayos luminosos son zonas de luz.
Las superficies donde no llegan los rayos luminosos son zonas de sombra.
Una forma corpórea representa, por tanto, zonas de luz y sombra. Una pilota, per exemple... eh?
Sombras propias, son las que estan en la zona corpórea. (la pilota)
Sombras arrojadas son las que estan fuera de la forma corpórea, proyectadas sobre las superficies que la rodean. Una muntanya, teulada....
L'aquarel·la és el que té, que a la que hi poses molta passió et queda pintura de guaix (això m'ho va ensenyar un profe que vaig tenir), la segona versió, per tant, és més l´íquida, flueix més. Per cert, el rellotge està aturat o m'ho sembla a mí? ;-)
ResponEliminaCarme, una coseta més: el color negre no el facis servir, val? Te'l prohibeixo, amb llàpis i punt (encara gràcies i per encaixar), valen? El negre està molt mal vist.
ResponEliminaNo encaixis a trossets, has de fer tot el conjunt, de cop. Vull dir que no val a entretenir-se amb detalls al principi. ÉS un tot.
Jo sempre tinc la sensació que al final de la tarda hi ha un moment ... en què s'atura el temps.
ResponEliminaEl noto amb freqüència, és un instant de reflexió, el pas del dia a la nit i després la vida segueix.
Bona nit Carme:)
Ja ho diuen: "Fent i desfent aprèn l'aprenent"...
ResponEliminaÉs clar que tu d'aprenenta res, tu ja ets una mestre en aquest tema de les pintures.
A mi m'agraden tots dos.
l'ombra ajuda a frenar el temps al rellotge que es sentirà alleugerat fins que surti el sol
ResponEliminaDiuen que costa molt
ResponEliminafer un rellotge de sol.
Però l'ombra cap al sol
tornarà.
És que era a última hora de la tarda, Yáiza, era l'hora que els rellotges de sol ja pleguen veles i se'n van a dormir!
ResponEliminaGràcies, Ferran!
Montse, a mi també m'agrada més la segona! Gràcies!
Ramon, tens raó, a mi també hi ha coses que m'agraden més de la primera, però el conjunt... ara aniré veure el teu post d'avui!
Gràcies, porquet!
Carles, sí que la sé, sí! L'havien fet sota teulada! :)
Segurament que sí, XeXu, la primera la rauxa, la segona el seny! :)
Moltes gràcies, Pilar!
Una abraçada, Clídice!
Miquel Àngel, m'alegro que t'agradin! :) rellotger-poeta!
núr, tal com li deia al XeXu, deu transmetre la calma del seny i la prudència.
Joana, de fet potser tinguis raó, ara des de fa uns moments, des que les he batejat la del senys i la de la rauxa, que me la començo a estimar més que abans...
M Antònia, quins horaris feu, de sortida els dimecres? Segurament serà difícil que pugui venir, però ja m'agradaria, ja!
Anton, crec que tens raó, a nosaltes no ho sé, però a mi, la vida em fa les coses fàcils, de moment. Em considero una persona amb sort, la veritat. No t'amoïnis per aquestes coses, ja em vas enviar el que jo volia, deixa-ho córrer! No passa res. De veritat, no et preocupis! Una abraçada.
Galionar :) No m'hi havia fixat! Gràcies!
País secret, sí que ho és, sí la Montgrinenca! Aquesta llegenda del pou de Santa Caterina, ja la conec d'altres llocs. A Roda de Ter el poble dels meus pares, els nens venien del pou de Santa Magdalena. :) Gràcies per explicar aquesta llegenda, m'agrada molt saber aquestes coses.
Gràcies per les teves explicacions Anna. Intentaré fer-te cas, però has de saber que sóc una mica anàrquica i que a aquestes alçades de la vida, no crec que canvii... farem el que podrem...
Joan, també m'agrada pintar amb gouache, no et pensis! :) he, he, he... aquest rellotge té el vici de parar-se cada vespre! :)
Pere, m'agrada això que dius, si sempre el notéssim, ens donaria pau. Bona nit, Pere.
Ja ho dius bé, Glòria, aprenent del tot sóc! Gràcies guapa!
totes dues son maques, xò no sé xq m'agrada més la segona, la de la meva dreta, vaja.
ResponEliminaGarbí, la nit el deixa descansar, com a nosaltres!
ResponEliminaJordi, sí que deu costar molt, ja m'ho penso! I l'ombra ha d'anar donant la volta...
M'agraden, cadascuna reflecteix un moment diferent.
ResponEliminaA mi m'agraden les dues!, cadascuna té la seva bellesa i copsa un instant diferent. Recollir la claror entre els arbres, recollir un instant màgic, també ho voldria!.
ResponEliminaSuposo que a tots els artistes us passa, que de vegades no esteu prou satisfets de la vostra obra...
ResponEliminaPerò m'ha agradat Carme que hagis conservat la primera, al cap i a la fi , és l'original i la segona és la
còpia...
Petons,
M. Roser
No sé pas per quina decidir-me... en general potser la primera... però el rellotge de la segona :-DD
ResponEliminaAra hauràs de fer una tercera versió ;-))
rits, gràcies per la teva opinió!
ResponEliminaMontse, deu ser així mateix! :)
Un punt de vista realment encertat, M Roser, la primera és l'original i la segona la copia. Les conservo totes dues. I tant que sí!
Assumpta doncs potser la faré!
Ambdues versions m'agraden, Carme. La que dius que està massa empastifada, també.
ResponEliminaUn petó, artista!
A mi m'agraden les dues! m'has recordat els impressionistes volent captar la llum i atrapar la tarda en caiguda lliure...
ResponEliminaGlòria, un petó i moltes gràcies!
ResponEliminaElfree, aquest cap de setmana vaig anar a veure els impressionistes al Caixa Forum. :) pel que fa ami, les úniques que intentes captar la llum i encara se'ls escapa són les paraules! ;)
el Sr Blogger s'ha menjat el meu comentari.
ResponEliminaRes que deia, que a mi magraden les dues . Cadascuna és única i no comparables. M'ha agradat això de la rauxa i el seny.