Assajo camins arreu,
com l'heura, amunt,
ressegueix murs i parets
i cerco finestres
per mirar més endins.
Més endins de la mirada atenta
més endins de la bellesa d'una imatge
més endins del xiuxiueig de les fulles...
Més endins,
la casa com una ànima
de riqueses infinites i amagades
de tendreses i silencis
de misteris i d'innocències.
S'obri, o no, la finestra
mai no deixaré de buscar-la.
Tafanera!!!
ResponEliminaperò va t'ho perdono si ens ho expliques.
Amb finestres com aquesta, jo també miraria com és per dins la casa.
ResponEliminaBon dia, Carme.
Per segons quines coses, gens i per segons quines coses molt, Carmeta! Si sé com explicar-ho, et concediré el desig i ho afegiré al post... :)
ResponEliminaPep, quan una finestra s'ensenya bonica, oi que segur que per dins també ho és?
Si la finestra és tan bonica com l'aquarel·la, per a què necessitem mirar més enllà? La resta només pot anar a pitjor.
ResponElimina:D :D :D :D :D :D :D :D :D
ResponEliminaAix, Jp, no sempre els coses van a pitjor! O, ara que ho dius, potser sí!
Si els ulls són la imatge de l'ánima, aquests, envoltats d'heura la mostren encisadora.
ResponEliminaTrobo que les teves aquarel·les m'enamoren cada dia més! Són genials.
ResponEliminaAix, Pilar, no sé com dir-t'ho ara mateix, però precisament això de l'ànima, m'arriba a l'ànima. :)
ResponEliminaGràcies porquet! Jo no els hi trobo gens , però m'animeu molt.
Quins balcons més bucòlics! Ens explicaran què s'amaga darrere les seves finestres? Bé, com a mínim el que es pugui explicar!
ResponEliminaTot el que busquem és allà dins.....entrem? o millor esperem que ens convidin quan s'obrin els batents.
ResponEliminaM'has fet pensar que m'encantaria viure en una casa d'aquelles antigues amb una paret tota coberta per l'heura...
ResponEliminaPerò jo també penso que no és suficient quedar-se a la superfície. Almenys, no amb les coses que estimem... cal anar més endins!
La compro, doncs. Amb la poesia finestrenca inclosa.
ResponEliminaNena, cada dia et superes! Sembla impossible, però cada cop ens tens més encisats amb el teu art de veure el bonic de les coses quotidianes.
ResponEliminaLes finestres són una necessitat interior, fins i tot si ens agrada el silenci.
ResponEliminaI, de retruc, nosaltres gaudirem de la teva cerca de la finestra!!!
ResponEliminaQuin neguit! endevinar què s'hi amaga a dins...
ResponEliminajajajaj xafardera!
L'heura protegeix la finestra de mirades indiscretes, però també guarneix la casa on si deu viure
ResponEliminavides plaents voltada de tanta bellesa...
Carme ja fa dies que em fas pensar amb els estudis que feia en Van Gogh
sobre un mateix tema...Dels gira-sols
en té un munt de versions, vas per bon camí...
Petons,
M. Roser
Bucòlics, Ferran si que els hi trobo! :) Gràcies! Pel que fa a explciar-ho, dons ja ho he intentat i no sabria explicar-ho millor.
ResponEliminaJo sempre espero que em convidin, eh, Garbí?
I tant que sí, Yáiza, jo també ho penso.
Gràcies, Jordi! una moixona
Glòria, és que n'hi ha de coses boniques! Moltes! :)
Totalment d'acord, Noves Flors!
Gràcies, Núria!
Joana, alguna cosa de xafardera dec tenir, sí! ;) Al menys per algunes coses!
Mª Roser, gràcies per les teves paraules boniques! :) Una abraçada.
Hola Carme! Bon homenatge! Aquí tens l'enllaç del meu bloc i la meva participació a l'homenatge:
ResponEliminahttp://rcanovalls.blogspot.com/2011/11/20-anys-sense-montserrat-roig-isabel.html