Com si fóssim quadrilàters no paral·lelograms
semblem oblidats de tothom.
Semblem objectes sense nom.
Semblem objectes sense nom.
Per què hauríem d'anar sempre paral·lels dos a dos?
Encara que no tinguem cap costat arrenglerat,
mai no deixem de ser el que som.
els costats massa arrenglerats oprimeixen.. prefereixo ser quadrilater!
ResponEliminaun món de quadrilaters potser seria més respectuós..
Em van suspendre les mates per haver estat incapaç de traslladar en un plànol la simetria perfecta d'un quadrilàter paralel-logram. Es veu que les rectes no tenien totes la mateixa mida....Continuo fent estels, lliures, que s'enlairen quan corro ajudats pel vent.
ResponEliminaBon dia!
No deixem que ningú ens posi etiquetes, que ens encaixoni en cap grup on no hi cabem o que ens ve gran. Siguem nosaltres mateixos! Que fàcil de dir, però que difícil en la realitat... Però caldrà intentar-hi fins al final oi?
ResponEliminaUna abraçada!
Sóc "fan" d'aquestes geometries clandestines! ;-))
ResponEliminaLa veritat és que sempre que penso en un quadrilàter (hehehe que no és que hi pensi massa sovint) m'imagino un quadrat i prou... ai, què limitada sóc!!... però t'asseguro que, a partir d'ara, he après molt bé la quantitat que n'hi ha i que tots són, en les seves similituds i diferències, igualment respectables ;-))
lolita, no ho sé pas, encara manarien els cap quadrats de quadrats! :)
ResponEliminaBon dia, Pilar, visca les asimetries, doncs! lliures i flexibles!
Fins al final, Galionar, fins al final. Una abraçada ben autèntica!
Assumpta, m'has fet riure de gust amb la teva frase: "La veritat és que sempre que penso en un quadrilàter (hehehe que no és que hi pensi massa sovint) m'imagino un quadrat i prou... "
Així ha de ser Assumpta, igualment respectables! un petonàs!
Hehehehe petonàs també per a tu! :-DD
ResponEliminaJo no sóc cap quadrilàter, sinó un cercle, que sempre és més femenina la corva.
ResponEliminafeia dies que no veia una geomètrica clandestina, m'encanten
ResponEliminaAssumpta :D
ResponEliminaHelena, així no tens problemes amb els costats paral·lels o no, ni tampoc amb les simetries... una bona decisió!
Mireia, m'alegro que t'agradin!
sempre serem un xic quadradets de ment....i fins a cert punt potser és part de la gràcia
ResponEliminaUn post original Carme, a mi tampoc m'agrada ser quadriculada...i em sembla que no ho sóc gens! les línies corbes són més lliures, van per on volen, no estan encotillades...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Vaig justet de geometria. I de moltes altres coses, és clar. Però reconec que tot el que sigui trobar una aplicació poètica a les ciències fredes ha de ser molt ben rebut i mesurat com a cosa útil.
ResponEliminaVeig que he dit molts disbarats. Perdoneu.
Bon cap de setmana.
Cadascú és com és i visca la diversitat.
ResponEliminaGarbí, molta més gràcia té, tenir la ment més flexible, t'ho asseguro! ;)
ResponEliminaM Roser, potser sí... teniu raó, però també està bé que hi hagi de tot, corbes i rectes...
Jordi, si tu dius disbarats vol dir que jo els faig, :) amb més o menys traça, faig precisament això que dius...
Exactament així, Visca Noves Flors!
A veure, ja va bé això de no ser quadriculats. Som el que som, plens de línies que s'apropen i s'allunyen. Fins i tot ens falta alguna que completa el polígon o realitzem aquell gest que fa la corbatura del quadrat.
ResponEliminaLa figura que no té cap costat paral·lel és la més bonica. Semble un estel!
ResponEliminaJo preferisc l'espiral i anar dansant sense parar. Molt original el teu poema, Carme!!!
ResponEliminaRafel, nosaltres som molt més complicats i variats que els quadrilàters i no som tan fàcils de classificar! :)
ResponEliminaUn estel, Glòria que sap volar, com alguns de nosaltres... ;)
Gràcies, Joana! Una espiral, bona idea!