Caminar amb tu
camps d'arbres fruiters
i valls amagades.
I resseguir els colors dels camins
amb els ulls i amb els dits
a l'ombra d'un vell arbre.
I resseguir els colors dels camins
amb els ulls i amb els dits
a l'ombra d'un vell arbre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
El meu fill en Jordi, va ensenyar-me a estimar aquest paissatge i aquesta pau, encara que bufi la tamontana.
ResponEliminaEls de Montgrí, aquells que ens fan patir.
ResponEliminaQuè maco, CARME!! Semblo una cassette repetint sempre el mateix, però és que els teus dibuixos-pintures m'agraden!!
ResponEliminaPer cert, que només en veure'l he pensat en el JORDI CASANOVAS de CRÒNIQUES i, entro i veig al CARLES :-))
Preciosa aquarel-la. No fa massa vaig pujar al Castell. Quina panoràmica!. La teva pintura m'ha fet reviure també el camí de pujada. Gràcies.
ResponEliminaI l'ermita de sta Caterina que està des de sempre als peus del castell
ResponEliminaEi, jo també conec aquest paissatge i aquest camí! És un lloc ben maco, però més val no anar-hi a l'estiu... amb la calor i la pujada, pots arribar a dalt ben mort!
ResponEliminaSí, Carles, i és ben fàcil d'estimar, oi? És molt bonic.
ResponEliminaJordi, com són, oi? :)
Assumpta, de tots els que vaig fer aquell cap de setmana llarg, aquest és el que m'agrada més!
Ramon, jo també vaig pujar al castell, encara que no pas aquesta última vegada. És maco!
garbí, doncs allà si que vam estar-hi, tinc unes quantes fotos, que potser dibuixaré. La vall de Santa caterina, és una meravella de vall, com de joguina, però preciosa.
Yáiza, hi vam anar per Tots Sants!
Un text preciós, CARME. Una abraçada.
ResponEliminaÉs innegable que a la tardor, els colors ens atrapen i en restem presoneres.
ResponEliminaQuin dibuix i quines lletres més boniques.
ResponEliminaSaps que prop del castell de Montgrí hi ha una ermita (no en recordo ara el nom) que diuen que és la que va inspirar a Caterina Albert (Víctor Català) en la seva tremenda obra "Solitud"? Jo tota la vida pensant que era una ermita penjada a la muntanya i resulta que no!
D'altra banda m'has recordat una nit de fa força anys en la que, amb un amic meu, vam fer un bivac a una de les torres del castell... una nit d'aquelles que recordaré tota la vida! Mira, potser en faré un post i tot!
Gràcies, Jordi!
ResponEliminaNoves Flors, i tant que sí, pe`ro no només a la tardor! :)
La conec, porquet, se'n diu Santa Caterina i està al fons de la vall. Una vall preciosa, un bon camí per pujar al castell. Esperem el teu post!
A mi m'ha atrapat el caminar amb tu, potser perquè avui el dia acompanya al recer i a l'escalforeta d'altri..., per altra banda, has aconseguit ser tota una artista! Poc t'ho pensaves abans dels blocs! (segons ens has explicat alguna vegada!)
ResponEliminaAls peus del Montgrí les illes de les Sirenes
ResponEliminaa recer de vent un mar verd d'arròs i blat
i cap a tramuntana la casa en què jo visc .
Vaig arribar de Grècia, d'Empúries a l'Empordà.
aquesta és la terra que estimo, és allà on m'han d'enterrar.
Pedro Foceo.
Bona tarda Carme:)
Veure l'Empordà des de dalt el castell és una experiència pels sentits menys si bufa la tramontana.
ResponEliminaMolt maco el dibuix...
Cèlia, doncs és una caminada maca! I tens raó, no m'ho havia pensat mai que pintaria, però vaig aprenent. Gràcies, M'alegro de llegir-te, Cèlia!
ResponEliminaPere, gràcies pel teu poema, o t'he de dir Pedro, avui? Molt maco, Foceo!
Si bufa la tramuntana, Joana, millor no pujar-hi! :) Un petonet, guapa.
Que bé descrius aquest paisatge, des de dins, i l'aquarel·la és preciosa.
ResponEliminaUn paisatge per fer caminant.
ResponEliminaQuin poema encantador t'ha inspirat aquest paisatge1!
ResponEliminaJo també faig com l'Assumpta, que semblo una cassette, però és que no es pot dir una altra cosa si ho fas tot tan bonic.
carina, m'alegro que t'agradi!
ResponEliminaRafel, és tot un plaer caminar-hi!
És un moment col·leccionat, Glòria. Mirar, pintar, caminar, ben acompanyada,
Ets tremendament bona!
ResponEliminaUn regal de caminada. Aire fresc, cromatismes nets, rodejada dels arbres, sempre amics!
ResponEliminaOstres!!! No havia vist aquest post!!!! jo el veig des de casa, és el meu paisatge diari, el veig des de la biblio i des de casa, hi pugem molt sovint al castell a passejar la Pruna (gos), si hi puges quan bufa tramuntana és una meravella el que es veu, les Medes, l'Escala, Santa Caterina.....Espero que haguessiu disfrutat! Una abraçada
ResponEliminaCarme, l'aquarela és preciosa!
ResponEliminaAgafen ganes de ficar-se a dins.
ResponEliminaFanalet, ara em fas posar vermella! Gràcies, preciosa!
ResponEliminaRealment, així, Judit! Gràcies!
Marta, vam estar pintant i dibuixant des de Canet de la Tallada. El Montgrí es veia lluny, però es veu que vaig posar el zoom, dibuixant... :) Després de pintar, vam anar precisament a Santa Caterina i vam pujar només fins al coll, fins a la creu, ja que se'ns feia tard i ara fosqueja ben aviat. Però tot i que no és pas la primera vagada que hi anem, vam gaudir molt de tot. I Gràcies! M'alegro que t'agradi l'aquarel·la.
Endavant, doncs, Pilar, provem de traspassar fronteres... :) Un petó, bonica!
Carme, no he pujat mai al Montgri , però aquest poema i el dibuix, fan ganes d'anar muntanya amunt i recrear-te amb tot el que la natura ha deixat a la vora del camí , perquè tu ho dibuixessis...
ResponEliminaUna abraçada,
M. Roser
És una passejada bonica, sobretot com jo la conec des de Santa Caterina, M Roser. Si tens ocasió, no te la perdis. Bona nit!
ResponEliminaHola Carme, avui m´has tocar el cor directament. És el meu paisatge, el de la meva infantesa.
ResponEliminaJo diria el mateix que en Pedro Foceo ;-)
País secret, no és el de la meva infantesa, però ara per ara, ja el considero una mica meu, també. Gràcies per dir-hi la teva!
ResponElimina