dimarts, 22 de novembre de 2011

Fruits


Nous horitzons germinen poc a poc.  Es vesteixen de roig  lluent. Com llavors que les ombres escampen molt més enllà dels miratges. Llavors de realitats. La tremolor més fugissera, el gest més subtil, la filigrana més incerta, sovint i incomprensiblement, duren per sempre.

19 comentaris:

  1. Tot i que la pluja ens fa estar mig endormiscats, és preciós veure la força de la natura, encara que sigui una petita llavor, un minúscul bri d'herba, una fulla petitona que vol sortir a veure el sol.
    I al obrir la finestra de casa teva, em produeix aquesta sensació.
    Bon dia, Carme

    ResponElimina
  2. Tremolor, gest, filigrana..., germinen i vesteixen el paisatge de verd i de vermell, ajudant a engalanar la nuesa que ens envolta.
    Saps? Al davant d'on treballo hi ha una vinya. Els pàmpols descansen a sobre d'una catifa d'herva, plena de floretes blanques, que semblen flocs de neu.
    L'hivern també és ple de vida dormilega que m'atrapa.
    Bon dia gris, Carme!

    ResponElimina
  3. Aquest bon dia gris costa d'estirar-lo cap als lents horitzons. Però és encara més ben guanyat si al capdavall aconseguim assaborir els fruits lluents que en filigrana ens proposes.
    Bon dia gris, i roig, i subtil, i gairebé imperceptible de tan fugisser com és.

    ResponElimina
  4. Els gestos són molt importants, les actituds. Un gest quasi imperceptible pot impactar-nos i esdevenir perdurable.

    ResponElimina
  5. Si, duren per sempre, si més no en el nostre cor :)

    ResponElimina
  6. Mira ... no et parlo gairebé mai dels teus dibuixos, em fixo més en les paraules, però avui aquests vermells t'han quedat preciosos i plens de llum.

    Bona tarda Carme.

    ResponElimina
  7. Això, això, Que neixin rojos per tot arreu, el color de la passió per escel.lència!
    Petonet!

    ResponElimina
  8. Ai noia, què maco és tot això que dius... i què cert al mateix temps!! :-)

    El gest subtil, allò més petit i més fràgil és allò que sempre es recorda...

    ResponElimina
  9. Estic amb tu, Carme. De vegades em sembla que l'emoció no em cap al cos. La màgia de la vida és tan intensa! Quan això passa necessito acompanyar els dibuixos amb paraules, i m'agradaria posar-hi música. Allò més petit se'ns fa gran amb l'observació, i veig que a tu també et passa. Estàs fantàstica també amb les aquarel·les de les darreres entrades. Enhorabona!

    ResponElimina
  10. Dins dels fruits hi ha el gèrmen de l'eternitat. Dels de les plantes en sortiran generacions i generacions d'altres plantes, dels de les paraules en neixeran somnis i esperances.

    ResponElimina
  11. Quines cireres de pastor o d'arboç,
    més reeixides...Fa goig anar pel bosc i trobar-te aquestes delicadeses amb que ens obsequia la natura, a la tardor...i no són cap miratge.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  12. Aquest petit text és ple de poesia...
    Gràcies per compartir-lo!
    Un petó!

    ResponElimina
  13. Pep, a vegades em sembla que la natura és l'únic que ens queda. M'alegro de donar bones sensacions. Bona nit, Pep!

    Tens raó, Pilar, totes les estacions del'any estan plenes de vida, cadascuna a la seva manera. Una abraçada.

    Jordi, fugisser com tots, oi? Si que passen de pressa els dies... I les nits! Bona nit, Jordi!

    Així mateix, Noves Flors, així ho veig. :) Bona nit, maca!

    Clídice, al lloc més important!

    Pere, gràcies per fixar-te amb la llum, és molt difícil donar llum a un paint! No me'n surto mai. Bona nit, Pere!

    Gràcies, Judit! una abraçada.

    Gràcies a tu també, Assumpta!

    Maijo, quin comentari més maco... i que bé que l'emoció no càpiga al cos! Gràcies per tot!!!!

    Dues menes d'eternitat ben diferents, però necessàries les dues, Joan!

    M Roser, no són cireres, són com unes baies. Però pel bosc si que les veig, i tens raó és un goig trobar-les.

    Gràcies a tu per venir a buscar-lo, fanalet!

    ResponElimina
  14. Uns fruits ben vistosos i atractius, Carme!

    Per cert, tinc present que et "dec" una cosa ;) Sóc uns dies a Barcelona, per un tema familiar, per això m'he estat prodigant poquet a la xarxa. Dijous torno a estar "operatiu", a casa :-)

    ResponElimina
  15. Avui has estat particularment inspirada. Quin dibuix tan bonic! (ho fas amb el paint això?) i quines paraules tan ben trobades per acompanyar-lo.
    Ets una artista, noia!

    ResponElimina
  16. quanta bellesa, Carme, en les teves paraules...

    duren per sempre, perquè ho trobes quan no ho cerques... i això és com una alenada feta a punta de dia, a les muntanyes. Aquella sensació de puresa, de fragilitat, t'omple i et queda gravat.
    I sense conèixer les paraules per descriure-ho, la teva ment és capaç d'enviar-te, cada cop, el record, l'olor, per poder fruir-ho de nou...

    (ara no sé si m'he perdut en el que he escrit... i és que no recordo si m'he pres la medicació o el tripi de colors...X¬DDDD)

    Petons dolcíssims, nina estimada... i moltes gràcies un cop més, per fixar- te i escollir un dels meus "sants"

    :¬)****

    ResponElimina
  17. Ferran, gràcies per passar per aquí, no hi ha pressa... hi ha més dies que llonganisses! :)

    Glòria, sí, és un autèntic Paint! :) Gràcies per les teves paraules.

    Barbollaire... tan bé que anaves, tan bonic que escrius i finalment ha acaba sortint el barbollaire-trapella! :D Gràcies a tu, pels teus colors que sempre em tempten. Un petó per a tu!
    Un petó per a tu també.

    ResponElimina
  18. I que sigui així com tu dius, i que surtin els fruits més ofanosos d'allà on ara els ulls només ens mostren terra.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari