Tantes vegades hi havíem passat per davant, tantes vegades l'havíem vist sense mirar, tantes vegades hem seguit el nostre pas i el nostre camí sense aturar-nos. Ens va caldre, només, sortir de la carretera i caminar una mica més enllà per veure-la de veritat.
Des del nou punt de vista, la carretera desapareixia dels nostres ulls i la casa agafava un protagonisme inesperat. Com l'hort petit que no li pertanyia.
és que sovint se'ns escapen tantes coses de la nostra mirada!!!
ResponEliminanoia, aquesta aquarel·la és de concurs! preciosa!
Sembla un indret molt acollidor. Us hi vau acostar més? Vau picar a la porta?
ResponEliminaVal la pena, a voltes, aturar-se i baixar de la locomotora en que estem pujats, respirar fons i gaudir del que se'ns obre al davant, un món que sovint ens passa de llarg i al que no fem gens de cas.
ResponEliminaMOLTES, FANALET! Ara ja en tinc unes quantes, quan vulguis et deixo triar la que més t'agradi :)
ResponEliminaNo, XeXu, no vam picar la porta. Mentre pintàvem va arribar un noi (érem prou lluny per no saber si era jove o gran) va obrir la porta, va entrar i va obrir el balcó del primer pis, com si ventilés. Segur que no pensava pas que estàvem pintant la seva casa. :)
Porquet, tu ho has dit, poc a poc i bona lletra... es gaudeix més de tot.
Fa estona que hi dono voltes. I encara no sé quin dibuix triar. Ho haurem de demanar al noi de la casa, independentment de l'edat que tingui. Però on el podríem trobar, Carme?
ResponEliminaEls diferents punts de vista ens poden mostrar aspectes totalment diferents de la mateixa realitat.
ResponEliminaJo sempre trie les aquarel·les, i és que l'aquarel·la és una tècnica que m'encanta.
Et prenc la paraula, que sé que en tens! :)
ResponEliminaUn petó, artistassa!
És impressionant, m'encanta... No, no vull dir la casa (que està força bé, que consti) sinó la teva forma de dibuixar i pintar tan personal! :-))
ResponEliminaPensava en la quantitat de vegades que ens perdem coses importants per no saber mirar-les, o perquè els nostres ulls s'entesten a mirar cap a una altra banda... Potsr només canviant una mica d'ubicació canviaria el nostre punt de vista...
ResponEliminaPel meu gust, la darrera aquarel·la és la millor. Però m'agraden totes.
Una abraçada!
Doncs a Jafre, Jordi, a la casa de la carretera! No has d'entrar ni dins del poble!
ResponEliminaGràcies Noves Flors!
Doncs, sí, ja la pots prendre, Fanalet! :)
Ostres Assumpta, gràcies!
Galionar, doncs sí, jo també pensava en això...projectant més enllà de l'anècdota de la casa, aquest fet que ens passa tant sovint. I de les aquarel·les, a mi m'agrada més la primera, veus? :)
comencen a agafar molt bon color les teves aquareles....Perdoneu però algú ho havia de dir
ResponEliminajo et donaria pinzells per pintar el meu món, així amb el teus colors donaries vida als meus somnis.
ResponEliminaM'agraden els teus dibuixos i no em cansaré de dir-t'ho.
Gràcies Garbí! :)
ResponEliminaPep, i a mi m'agrada que t'agradin! Gràcies!
I les mongeteres de l'hort? Que me'n dieu d'aquestes mongetes de mata alta!
ResponElimina"Ben poc cuites
les mongetes de pagès
oli i res més "
Bona nit Carme.
I qui hi havia dins?
ResponEliminaPere, boníssimes, bé ... les del dibuix no les vaig provar, però les del teu verset... m'encanten!
ResponEliminaJudit... hi ha preguntes que no sé com respondre... sempre n'hi ha alguna! :) Un petó de bon dia, guapa!
Felicitats per les aquarel·les, ben expressives, Carme!!!
ResponEliminaLes cases al final de la carretera, amb expressions humanitzades son tot un espectacle!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Núria!
ResponEliminaPilar, quan la vaig pintar, la primera m'agradava molt més que la segona. I fins que no la vaig tenir penjada aquí, no em vaig adonar que tenia una expressió humanitzada i una mica o un molt enrabiada, això m'ha fet perdre-li l'estima que li tenia. O sigui que coincideixo amb tu i no has estat la primera a veure-ho...
Ara només puc veure-li això. No sé espolsar-m'ho dels ulls.