Plora la fulla
la foscor del seu entorn.
Ella, vermell encès.
Solitària i perduda.
Onatge diu:
Plorem pel poema del món.
Les llàgrimes ens fertilitzen,
però no canviem el món,
i la vida continua
solitària i perduda.
Les llàgrimes ens fertilitzen,
però no canviem el món,
i la vida continua
solitària i perduda.
enmig de la foscor.
Llengua de Rolling Stone
Anton ha dit:
Els ulls de la fulla
Els ulls de la fulla
ploren desconsolats.
La llàgrima és incolora
Ella, color de sang.
Cèlia ha dit:
Grans esperances
cobreixen els somnis.
Camins d'amor.
Cesc ha dit:
plora l'amor, plora l'encís, plora el llençol blanc de la teva suau llàgrima.
Cèlia ha dit:
Grans esperances
cobreixen els somnis.
Camins d'amor.
Cesc ha dit:
plora l'amor, plora l'encís, plora el llençol blanc de la teva suau llàgrima.
Parece mentira que se trate de una foto, parece un óleo! o un mosaico de colores que descubre forma final, muy original :)
ResponEliminaQuina Foto!!!! Molt maca.
ResponEliminaMA-RE ME-VA, Carme!! Et ben juro que m'has deixat sense paraules!!! Ostres...
ResponEliminaPlorem pel poema del món.
ResponEliminaLes llàgrimes ens fertilitzen,
però no canviem el món,
i la vida continua
solitària i perduda.
Visca els teus batecs Carme.
onatge
Carme, una preciositat, sembla tal ment feta per un quadre.... el vers impecable, com sempre, ple de sentiment, felicitats de nou i un gran petó :)
ResponEliminaÉs una foto, Roquis, manipulada por mi adicción al Paint... Roquis no puedo entrar a Redactado en paralelo, a pesar de las invitaciones... ya lo iré intentando.
ResponEliminaGràcies, Striper!
Núr una abraçada, doncs, sens e paraules.
onatge, no canviem el món... dius... i és una llàstima, necessita ser canviat! t'afegeixo al post.
Un petó, Cris, gràcies per ser-hi!
Caputxeta vermella,
ResponEliminaenmig de la foscor.
Llengua de Rolling Stone...
Bona tarda Carme.
No ploris, fulla preciosa... Vols venir amb mi? La meva mare en té d'altres com tu i les cuida molt bé!! Parla amb elles, les mima... És a Barcelona. Conèixes Barcelona? :-)
ResponEliminaSer diferent no és fàcil i, de vegades, fa plorar.
ResponEliminaEls ulls de la fulla
ResponEliminaploren desconsolats...
La llàgrima és incolora.
Ella, color de sang.
...........Anton.
Nena....un 10
ResponEliminaArtistassa!
ResponEliminaJo, et dono la MH! :)
ResponEliminaMil gràcies!
Com sempre, fantàstic!
ResponElimina"No ploris perque no pots veure el sol perquè les llagrimes no et deixaran veure les estrelles"
ResponEliminaComencem a canviar les coses petites
( o seguim canviant-les) i potser podrem canviar el món.
Caputxeta vermella, Pere, que bo! Cap al post!
ResponEliminaAssumpta, gràcies, segur que la teva mare la cuidarà bé... cap a Barcelona!
I tant que sí, Noves Flors!
La llàgrima és incolora... també vas cap amunt, al post, Anton.
Garbí, moltes gràcies per això de nena i també pel 10!
Gràcies, Joana.
MH... alguna n'havia aconseguit, però fa molts anys... ara em ve de nou. :) gràcies.
kweilan, moltíssimes gràcies, maca!
M'agrada molt aquesta citació, era Tagore si no recordo malament. Tens raó, comencem canviant coses petites... no hi ha altra manera.
La fulla plora la foscor del seu voltant però ella amb el seu vermell encés és la la llum que il.lumina el camí de la foscor amb el seu roig que recorda el color del cor i que dona vida.
ResponEliminazelo intiresno, hvala
ResponEliminaSi, tens raó, Marta, tot sempre té dues cares o dos punts de vista. O la fulla es deia envair per la foscor o és ella que transmet color i llum a la fosca...
ResponEliminaoh oh ohhhhhhhhhhhhh
ResponEliminaFeia dies que no contemplava els teus dibuixos, i ara estic embadalida de nou
Insuperable!!!
ResponEliminaPlorar neteja l'ànima... l'endemà de segur la foscor haurà fugit i tornarà la llum.
;)
Anònim, em sap greu però no t'entenc!
ResponEliminaKhalina moltes gràcies!
Assumpta, i tant que plorar va bé! A vegades cal! Gràcies a tu també!
ostres, quins retocs que hi has fet! I quanta plorera! :)
ResponEliminaGrans esperances
ResponEliminacobreixen els somnis.
Camins d'amor.
plora l'amor, plora l'encís, plora el llençol blanc de la teva suau llàgrima.
ResponEliminaMe encanta pasearme por tu blog y sentir toda esta parte del otoño sobre nosotros.
ResponEliminaun besito, carme.
Sí, Ma-Poc, l'he retocat ... però la plorera ja la portava posada.
ResponEliminaCèlia i Cesc, m'enduc la vostra poesia. Són uns regalets fantàstics. Abraçades.
Sauce, como siempre bienvenida a mi blog, un besito, siempre dejando dulzura tras de ti...