Dibuix d'una foto de Fanal blau
Tinc un món petit,
per quan el més gros no m'agrada.
Com la formiga en el seu perfumat i vermell
passo de llarg dels enrenous
i m'amago en la bellesa
d'una imatge o d'un instant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Sort d'aquest món petit on ens podem amagar quan no ens agrada el que passa en el més gros!!
ResponEliminaHas creat una bonica imatge!!.M'agraden els colors tan vius que has escollit.
Una abraçada.
(ara, gamberru com sóc, podria fer algun tipus de comentari sobre això del món petit ;¬P....)
ResponEliminaunes paraules belles, com la imatge, que fan pensar que tots necessitem aquell raconet, aquella estona... on "recuperar-nos" per continuar sent...
Un petó dolcíssim, nina
:¬)*
I que be que si esta en aquest mon petit que tots tenim.....
ResponEliminaun mon petit, precios!!!!
ResponEliminaQue tinguis molts i molts mons petits,
ResponEliminaon poder gaudir de les flors, dels espais i dels moments màgics on tot està permès.
Jo també!! :-)) Jo també tinc un món petit, fet a mida, amb una caseta especial on hi caben només les poques persones que m'entenen.
ResponEliminaSaps? En aquesta caseta posaré algun quadre a la paret amb dibuixos teus... i aquest en serà un, perquè t'ha quedat impressionant!! :-)
El més gros, falla sovint... I és el teu petit món que pot ajudar -i ajuda- al gros i a tu mateixa. Els enrenous només els trobo vàlids si són per treure les teranyines que anem acumulant, i per anar buidant la motxilla de les pedres que no necessitem...
ResponEliminaUna abraçada de món petit.
onatge
M'he quedat sense paraules, creu-me.
ResponEliminaPerò les recuperaré i vindré a dir-te-les.
De moment, gràcies!
Una abraçada, carme.
Sort, Montse, és que ja és una Qüestió de supervivència...
ResponEliminabarbollaire... pots fer els comentaris que vulguis, que per això és aquest espai :) I tens raó sempre tots tenim algun raconet que ens ajuda a recuperar i viure.
La veritat que sí, garbí, jo hi estic bé en el meu món!
ResponEliminaStriper gràcies!
Pep, gràcies, m'ho intento muntar tant bé com puc.
Assumpta, doncs genial, potser algun dia aquests mons petits es podran eixamplar i fer-ne un de gran i millor. Un petó.
onatge sempre he pensat que dels mons petits ha de sortir-ne alguna cosa de millor pel gros. No puc demostrar-ho, però sé que és així, com dius. Una abraçada.
Fanal blau, una foto bonica per un món petit que vol ser bonic, per compartir-lo, gràcies per les imatges precioses.... en vindran més. Una abraçada.
Jo també ho faig això.
ResponEliminaUn gran petit món!
ResponEliminaFa una estoneta he estat a casa de Fanal blau i ara em trobo aquesta bonica imatge també aquí.
M'agradaaa!
=)*
Sort d'aquests mons petits on ens podem refugiar.
ResponEliminaPotser sí, Carme :-)
ResponEliminaDe vegades necessitem carregar piles, que millor que la font d'alimentació sigui la bellesa de la mirada,
ResponEliminaUna abaraçada.
La foto original de fanal blau era una meravella, el teu dibuix també...ai els mons petits a mida! tots tenim un petit món que és tan gran com l'univers...petit com l'asteroide b612 del petit príncep on aprenem que allò essencial sovint és invisible als ulls , el cor ho veu tot...
ResponEliminaVinc aqui guiada des de no sé on i em tribo a més de boniques paraules i dibuixos, una preciosa foto de la Montse, a la que fa temps que no visito... com a tants d'altres fotobloguers i amics des de fa temps...(recordatori). Felicitats Montse. Una abraçada.
ResponEliminaÉs el millor que podria fer, ben fet amic.
ResponEliminaQue tots quest món petit t'acompanye semptre de la mà i t'ompliga de felicitat.
ResponEliminaUna abraçada que no sé dibuixar.