Havia sentit mil vegades impotència davant la mirada buida de sa mare malalta, no podia evitar sentir el desconcert davant una agressivitat inexplicable, ni podia allunyar la tristesa davant d'aquell somriure orfe de sentit. S'adonava que les setmanes s'havien fet mesos i que els mesos s'anaven fent anys, lentament, d'una manera fosca, feixuga i desesperant...
Ella que havia intentat tenir la paciència necessària, i seguir els bons consells, finalment s'havia partit en dues parts d'ella mateixa , la que actuava com si la tingués, la paciència, i sabia mantenir la calma, i la que covava en silenci desesperances i veia com la buidor s'apoderava de la seva vida.
I desitjava que el patiment s'acabés. Que el mal son s'acabés. Que la tristesa immensa s'acabés.
I al cap de molts anys, tan lentament i amb la mateixa constància com havia vingut, la malaltia va marxar, enduent-se la mare amb ella.
Era el final del patiment, de les dues. Alleujament.
Era el final del patiment, de les dues. Alleujament.
Com va ser, aleshores, de difícil sentir una pèrdua que feia tants anys que s'havia esdevingut. Quin munt de contradiccions podia sentir dintre d'ella quan s'alegrava del final del patiment i s'entristia per la mort de la mare. Quan era que havia deixat de tenir-la? Quan feia que ja no era en aquest món? Quan feia que ja no podia explicar-li res, ni preguntar-li cap d'aquelles coses que només ella sabia?
I va passar un altre temps de desconcert interior... un altre llarg temps sense saber com emprendre aquest dol. Fins que, finalment, un dia es va adonar que el llarg procés de dolor ja no importava, ni l'alleujament efímer, importava la pèrdua irreparable i aquell dia va plorar desesperadament, totes les llàgrimes contingudes i aquell dia va poder retrobar-la i li va semblar que s'encomanaven pau l'una a l'altra.
Qué bé has sabut escollir aquests tons grisos i el dibuix, per expresar aquests moments!!...
ResponEliminaS'ha de tenir molta sensibilitat o s'ha d'haver experimentat de prop la situació, per a poder descriure d'aquesta manera tan perfecte,aquest procés...M'has tocat el meu punt encara sensible i m'ha agradat molt llegir-ho.
Una vegada més, gràcies pel que m'aportes.
Una abraçada molt forta.
Uns pensament tan reals i tan ben descrits i expressats que segur que remouran un munt de fibres... Cadascú amb la seves històries personals i úniques de pèrdues, i contradiccions, però en definitva, amb un punt en comú per a tots i totes que és la mort de la mare.
ResponEliminaCom costen de païr i aprendre a manegar-nos amb algunes realitats, fins que no podem posar-hi una mica de distància i mirar-la amb d'altres ulls!
Un petó molt gran, Carme!
Agraeixo la continuació de la història Carme. De fet, quan s'intenta parlar d'aquests temes costa una mica. Normalment no s'entenen, perquè cal viure-ho per poder messurar el pitjor que contenen: Soledat.
ResponEliminaM'has fet sentir acompanyada moltes vegades des que et conec. No només en temes punyents, sinó en altres més alegres i superficials. Per la qual cosa avui et dic: Gràcies Carme. Per escoltar-me. Sàpigues que jo també t'escolto a tu.
Directe al cor! molt bona continuació... conte sentit, conte terapèutic gairebé...per reviure sensacions, dolor, sentiments.. per viure el dol, per reelaborar-lo i per plorar en pau ...
ResponEliminaUn relats colpidor per néixer de la realitat de la vida d'una persona, i per la malaurada vigència a moltes cases. Tot i que no m'ha tocat directament tinc un poema que en parla. Te l'envio correu a banda per no abusar, i tu fes-ne el que vulguis.
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
Montse, el dibuix, d'una foto, com gairebé sempre! I la història a mitges continuació del conte i a mitges viscuda. Ja fa anys, però hi ha coses que sempre te'n recordes. Gràcies a tu, Montse, per ser-hi.
ResponEliminaFanal blau, saber trobar aquest punt en comú i compartir-lo d'una manera o altra és la més gran gratificaciò que té l'escriptura. Gràcies a tu també. Una abraçada.
Pilar, gràcies mútues doncs. Jo també he gaudit dels nostres intercanvis. Ja sé que hi ets i que saps compartir.
Elvira, la teva última frase m'encanta... plorar en pau. Crec que defineix molt bé el final d'aquest procés... potse r continuem plorant a la mare, però en pau. Gràcies.
onatge, gràcies pel poema i per llegir-te els contes i pel comentari... una abraçada.
Quan se't móra una persona propera que estava patint, que ho estava passant realment malament sents pena però també molt alleujament, i és que quan la veus cada dia però ella no et veu a tu, està allà però no hi és, ausent, invisible... el millor per ella és deixar de patir, de ser.
ResponEliminaM'acabo de sentir molt identificada amb aquest text, justament ahir vaig passat per aquest tràngol... em va deixar una tieta meva, una tieta que feia massa temps que patia... tant, que quan passa ja t'ho esperes. (És dur, però és així..)
Ara veig a la teva mama voltant pel bosc de les llums blaves.No tinguis por, doncs les histories que és conten en ell, mai s'obliden.Estem amb tu. Intens dibuix carme.
ResponEliminaLa mort... que dura que és! Solitud, incomprensió, són tantes coses les que ens queden grabades a la pell, un pes, un dolor tant gran...
ResponEliminapetons, Carme.
Clara, gràcies, m'agrada que ho entenguis.
ResponEliminawizard, ens trobarem allà, doncs, un dia o altre, al bosc de les llums blaves on les històries no s'obliden mai. Gràcies, mag!
Petonets, anna, gràcies!
El teu escrit reflecteix una realitat que es viu a moltes llars.
ResponEliminaLa meva sogra pateix un Alzehimer en grau avançat,va començar fa deu anys i la meva dona donaria suport a totes les teves paraules.
Bon dia Carme.
El que em va sorprendre més, Pere, de tot aquest procés, és que després d'uns anys, quan m'anava fent la idea, que el que més desitjava era el final del patiment, quan la mort va arribar, semblava que tot el que havia pensat i sentit abans no em servia de res, havia de refer una altra mena de procés interior. El mateix recomençat o un altre de diferent, no sabria dir-t'ho Com recomençar de zero.
ResponEliminaT'he vist a tu, amb la teva mare. M'hi he vist a mi, amb el meu pare.
ResponEliminaColpidor, precís, real.
Ostres noia, m'has deixat de pedra.
ResponEliminaBuscava en el blog si havies fet una entrada dels poemes d'Uribe i he vist el dibuix.
Colpidor.
M'ha recordat el microconte que vaig escriure l'altre dia.
És un tema que no l'he patit de prop però que em fa patir molt. Si em passes NO ho suportaria.
Encara que molt tard, rep una abraçada.
Carme, no vaig fer cap entrada dels poemes d'Uribe. Ja saps que els comentaris de llibres em costen de fer i sempre que en faig són... una mica al meu rotllo i no sé si aclareixen gaire...
ResponEliminaÉs un tema terrible, aquest. La qüestió és que crec que si ens passés, no patiríem pas com ens pensem... ni gaudiríem de res tampoc. No és cap consol al menys per a mi... el patiment hi és en un lloc o altre i s'emmiralla en els que estan a prop.
Gràcies per l'abraçada... mai no en sobren i mai no és tard. Una altra de tornada
Coneixia la història, i la pena, però encara no havia llegit aquests pensaments. L'atzar m'hi ha dut.
ResponEliminaPatiment, tristesa, dolor, enyor, lluita... moltes sensacions difícils que lavida ens porta encara que no les desitgem.
Xavier, gràcies per haver arribat fins aquí! L'azar, peró també l'interès que et fa fer aques clic atzarós. La vida va a la seva... No ens pregunta gran cosa...
Elimina