dimarts, 2 de març de 2010

Després de l'Alzheimer

Un conte  de  la Pilar,  per  a 365  contes,  em va fer pensar no només en la malaltia  sinó també en el després de la  malaltia.  I  m'agradaria  fer  com una mena  de continuació  de  la seva història.

Havia  sentit  mil  vegades impotència  davant  la mirada  buida  de  sa mare  malalta,  no podia  evitar  sentir el desconcert  davant una agressivitat  inexplicable,  ni  podia  allunyar   la tristesa  davant  d'aquell somriure orfe  de sentit.  S'adonava que les setmanes  s'havien  fet  mesos  i  que  els mesos s'anaven fent  anys,  lentament, d'una manera fosca,  feixuga  i desesperant...    

Ella  que  havia intentat  tenir  la paciència  necessària, i  seguir  els  bons  consells,  finalment  s'havia  partit  en dues  parts  d'ella mateixa ,  la  que  actuava  com  si la tingués,  la paciència,  i sabia mantenir  la calma,    i la  que  covava en silenci  desesperances  i  veia com  la  buidor  s'apoderava  de  la seva vida.  
I  desitjava que  el patiment s'acabés. Que  el mal son  s'acabés.  Que la tristesa  immensa  s'acabés.  

I  al cap de molts  anys,    tan lentament  i  amb la mateixa  constància  com havia  vingut,  la malaltia  va  marxar,  enduent-se  la  mare  amb  ella. 

Era  el final del patiment,  de les  dues.  Alleujament.

Com va  ser,  aleshores,  de difícil  sentir  una pèrdua  que feia  tants anys  que s'havia  esdevingut.  Quin  munt  de contradiccions podia  sentir  dintre d'ella  quan s'alegrava  del final del patiment  i s'entristia  per  la mort  de la mare.  Quan era que  havia  deixat de tenir-la?  Quan feia  que  ja no era  en aquest món?  Quan  feia  que  ja no podia  explicar-li  res,  ni preguntar-li  cap  d'aquelles  coses que només  ella sabia? 

I  va passar un altre  temps  de  desconcert  interior...  un altre  llarg  temps  sense saber  com  emprendre  aquest  dol.  Fins  que,  finalment,  un dia  es  va  adonar  que  el llarg  procés  de dolor  ja no importava,  ni l'alleujament  efímer,  importava  la pèrdua  irreparable  i aquell  dia  va plorar desesperadament,  totes  les  llàgrimes  contingudes  i  aquell  dia  va  poder  retrobar-la  i  li va semblar que s'encomanaven pau l'una  a l'altra.

17 comentaris:

  1. Qué bé has sabut escollir aquests tons grisos i el dibuix, per expresar aquests moments!!...
    S'ha de tenir molta sensibilitat o s'ha d'haver experimentat de prop la situació, per a poder descriure d'aquesta manera tan perfecte,aquest procés...M'has tocat el meu punt encara sensible i m'ha agradat molt llegir-ho.
    Una vegada més, gràcies pel que m'aportes.
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
  2. Uns pensament tan reals i tan ben descrits i expressats que segur que remouran un munt de fibres... Cadascú amb la seves històries personals i úniques de pèrdues, i contradiccions, però en definitva, amb un punt en comú per a tots i totes que és la mort de la mare.

    Com costen de païr i aprendre a manegar-nos amb algunes realitats, fins que no podem posar-hi una mica de distància i mirar-la amb d'altres ulls!

    Un petó molt gran, Carme!

    ResponElimina
  3. Agraeixo la continuació de la història Carme. De fet, quan s'intenta parlar d'aquests temes costa una mica. Normalment no s'entenen, perquè cal viure-ho per poder messurar el pitjor que contenen: Soledat.
    M'has fet sentir acompanyada moltes vegades des que et conec. No només en temes punyents, sinó en altres més alegres i superficials. Per la qual cosa avui et dic: Gràcies Carme. Per escoltar-me. Sàpigues que jo també t'escolto a tu.

    ResponElimina
  4. Directe al cor! molt bona continuació... conte sentit, conte terapèutic gairebé...per reviure sensacions, dolor, sentiments.. per viure el dol, per reelaborar-lo i per plorar en pau ...

    ResponElimina
  5. Un relats colpidor per néixer de la realitat de la vida d'una persona, i per la malaurada vigència a moltes cases. Tot i que no m'ha tocat directament tinc un poema que en parla. Te l'envio correu a banda per no abusar, i tu fes-ne el que vulguis.

    Una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  6. Montse, el dibuix, d'una foto, com gairebé sempre! I la història a mitges continuació del conte i a mitges viscuda. Ja fa anys, però hi ha coses que sempre te'n recordes. Gràcies a tu, Montse, per ser-hi.

    Fanal blau, saber trobar aquest punt en comú i compartir-lo d'una manera o altra és la més gran gratificaciò que té l'escriptura. Gràcies a tu també. Una abraçada.

    Pilar, gràcies mútues doncs. Jo també he gaudit dels nostres intercanvis. Ja sé que hi ets i que saps compartir.

    Elvira, la teva última frase m'encanta... plorar en pau. Crec que defineix molt bé el final d'aquest procés... potse r continuem plorant a la mare, però en pau. Gràcies.

    onatge, gràcies pel poema i per llegir-te els contes i pel comentari... una abraçada.

    ResponElimina
  7. Quan se't móra una persona propera que estava patint, que ho estava passant realment malament sents pena però també molt alleujament, i és que quan la veus cada dia però ella no et veu a tu, està allà però no hi és, ausent, invisible... el millor per ella és deixar de patir, de ser.



    M'acabo de sentir molt identificada amb aquest text, justament ahir vaig passat per aquest tràngol... em va deixar una tieta meva, una tieta que feia massa temps que patia... tant, que quan passa ja t'ho esperes. (És dur, però és així..)

    ResponElimina
  8. Ara veig a la teva mama voltant pel bosc de les llums blaves.No tinguis por, doncs les histories que és conten en ell, mai s'obliden.Estem amb tu. Intens dibuix carme.

    ResponElimina
  9. La mort... que dura que és! Solitud, incomprensió, són tantes coses les que ens queden grabades a la pell, un pes, un dolor tant gran...
    petons, Carme.

    ResponElimina
  10. Clara, gràcies, m'agrada que ho entenguis.

    wizard, ens trobarem allà, doncs, un dia o altre, al bosc de les llums blaves on les històries no s'obliden mai. Gràcies, mag!

    Petonets, anna, gràcies!

    ResponElimina
  11. El teu escrit reflecteix una realitat que es viu a moltes llars.
    La meva sogra pateix un Alzehimer en grau avançat,va començar fa deu anys i la meva dona donaria suport a totes les teves paraules.

    Bon dia Carme.

    ResponElimina
  12. El que em va sorprendre més, Pere, de tot aquest procés, és que després d'uns anys, quan m'anava fent la idea, que el que més desitjava era el final del patiment, quan la mort va arribar, semblava que tot el que havia pensat i sentit abans no em servia de res, havia de refer una altra mena de procés interior. El mateix recomençat o un altre de diferent, no sabria dir-t'ho Com recomençar de zero.

    ResponElimina
  13. T'he vist a tu, amb la teva mare. M'hi he vist a mi, amb el meu pare.
    Colpidor, precís, real.

    ResponElimina
  14. Ostres noia, m'has deixat de pedra.
    Buscava en el blog si havies fet una entrada dels poemes d'Uribe i he vist el dibuix.

    Colpidor.

    M'ha recordat el microconte que vaig escriure l'altre dia.

    És un tema que no l'he patit de prop però que em fa patir molt. Si em passes NO ho suportaria.

    Encara que molt tard, rep una abraçada.

    ResponElimina
  15. Carme, no vaig fer cap entrada dels poemes d'Uribe. Ja saps que els comentaris de llibres em costen de fer i sempre que en faig són... una mica al meu rotllo i no sé si aclareixen gaire...

    És un tema terrible, aquest. La qüestió és que crec que si ens passés, no patiríem pas com ens pensem... ni gaudiríem de res tampoc. No és cap consol al menys per a mi... el patiment hi és en un lloc o altre i s'emmiralla en els que estan a prop.

    Gràcies per l'abraçada... mai no en sobren i mai no és tard. Una altra de tornada

    ResponElimina
  16. Coneixia la història, i la pena, però encara no havia llegit aquests pensaments. L'atzar m'hi ha dut.
    Patiment, tristesa, dolor, enyor, lluita... moltes sensacions difícils que lavida ens porta encara que no les desitgem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, gràcies per haver arribat fins aquí! L'azar, peró també l'interès que et fa fer aques clic atzarós. La vida va a la seva... No ens pregunta gran cosa...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari