Tot semblava possible aquella nit.
Va ser una curta estona, vam confiar en els estels
i ens vam separar amb els somriures als llavis.
I va passar molt temps, inesperadament,
temps de somriures desdibuixats
de perplexitats, de desconcerts.
Però un estel va vetllar les tristors
i els somnis i els records.
I va reconstruir un nou moment assossegat
en la més gran distància.
Sempre hi ha un estel que vetlla. En la història del nen que no volia crèixer era el tercer a l'esquerra. En la de la nena annie, l'estel era l'únic que surt quan neix el dia.
ResponEliminaSaps? A Vilafranca a més tenim un àngel. Aquest és el penell del campanar de lñesgléssia de Sta. Maria. S'assembla molt al del teu dibuix.
M'agrada veure'l des de qualsevol carrer, vellant-nos, mentre passejo a les tardes amb la dona oblit.
Preciosa l'entrada...Com sempre.
Tingue`s un bon dia, Carme.
Però jo crec que hi ha d'haver una Història III :-))
ResponEliminaDesprés que l'estel vetllès la tristor de la seva separació, d'aquella més gran distància, va arribar un dia en que, per fi, es van poder retrobar i estar junts per sempre més...
Pilar, un estel, un àngel, una persona que vetlla per una altra. Em fas pensar que tots tenim alguna d'aquestes coses (si no totes) que vetlla per nosaltres i que tots som alguna d'aquestes coses (si no totes) per algú altre.
ResponEliminaAssumpta, provocació en tota regla! Dels moment s assossegats, sempre en surt alguna cosa de bo! Però hi ha històries que necessiten ser sempre inacabades.
Jeje :-))
ResponEliminaPotser sí algunes històries necessiten ser inacabades... però molt poquetes... A mi m'agrada pensar que aquesta té un final molt feliç, amb un cel estelat preciós, on cada punt de llum, enlloc ee vetllar tristeses vetllarà somriures i petons :-)
M'ha fet plorar, mira, estic com una bleda...
ResponElimina(...)Però un estel va vetllar les tristors
i els somnis i els records.
Aix, no sé què em passa!
"Però un estel va vetllar les tristors i els somnis i els records."
ResponEliminajo també em quedo amb aquesta frase! és preciosa, igual que el rerefons del text.. malgrat la distància, sempre es pot tornar a somriure!
la distància crea desconcert. Un estel d'aquest dona esperança. A alguns només ens queden els estels.
ResponEliminaAssumpta, bé farem el que podrem! petons per a tu...
ResponEliminaAnna, no sé si dir-te que em sap greu o que m'alegra compartir emocions, més aviat això últim!
Clara, segur que sí, res no és més fàcil qeu somriure malñgrat tot! Un petò bonica!
wizard, si queden els estels ja és molt! I si donen esperança més encara!
Carme, reconstruir un nou moment assossegat en la més gran distància i en la confiança dels estels...
ResponEliminaM'agrada la història.
Una abraçada.
onatge
A vegades també podem assossegar-nos sense tenir-ho tot i la vida canvia totalment.
ResponEliminaUn gran poema, felicitats!
ResponElimina