Quan va veure, que començaven a picar al seu peu, va començar a entendre que la jubilació agradable s'havia acabat i que potser tindrien raó aquells que el miraven amb pena.
Abans de tombar-lo li van treure el globus, aleshores es va sentir desconnectat del tot. El seu vidre era el seu contacte amb el món. Malgrat tot estirat allà a la vora del camí, perduda la consciència d'ell mateix, va deixar de sentir, de mirar i d'observar i es va deixar portar cap al no res.
No calia sentir pena per ell. El retrobaríem segurament en una tanca, una porta, una reixa, un altre fanal o bé una font. Ni nosaltres ni ell, no recordaríem pas, ni reconeixeríem mai que aquell nou objecte havia estat un fanal.
Abans de tombar-lo li van treure el globus, aleshores es va sentir desconnectat del tot. El seu vidre era el seu contacte amb el món. Malgrat tot estirat allà a la vora del camí, perduda la consciència d'ell mateix, va deixar de sentir, de mirar i d'observar i es va deixar portar cap al no res.
No calia sentir pena per ell. El retrobaríem segurament en una tanca, una porta, una reixa, un altre fanal o bé una font. Ni nosaltres ni ell, no recordaríem pas, ni reconeixeríem mai que aquell nou objecte havia estat un fanal.
En aquell lloc, el reciclatge els va donar el poder d'aconseguir reconciliar les coses velles amb les noves.
ResponEliminaCom havia estat abans...Com hauria d'haver estat sempre.
Bon dia Carme!
Ostres, Carme... què trist!
ResponEliminaVal, ja sé que no està bé encarinyar-se amb les "coses", però aquests fanals pensaven! tots havien expressat diversos sentiments, sensacions...
Quan dius això de que li treuen el globus i es sent desconnectat del tot, m'ha fet una sensació... un paral•lelisme... com de descripció del moment de la mort..
Ui... estic una mica tètrica avui... ufff... serà aquest nou dia de pluja (i van...)
Pobrissons fanals caiguts...i pensants! bon relat Carme molt tendre i enginyós!
ResponEliminaMolt trist, Carme. M'encomanaràs!:(
ResponEliminaSembla una mica allò de la reencarnació.
ResponEliminaAhir un altiu fanal, avui una trista paperera, demà una alegre font...
Espero no desconnectar-me del tot! jeje...
ResponEliminaNo sé que passa que el teu blog no se m'actualitza!!!
bon relat, carme!
sempre fent-nos pensar una mica...;)
Pilar, els fanals, com nosaltres mateixos també es reciclen, suposo, oi?
ResponEliminaDoncs, sí, Assumpta, és com una mort... jo també ho veig així. Tots hem de morir, per què no els fanals?
Gràcies, Elvira!
Anna, no t'encomanis, dona, no cal.
Rafel, ja m'agrada la tev a interpretació, ja anav a una mica per aquí. :)
Fanal blau, no s'actualitza, perquè els dos últims posts se'm van publicar per error i abans d'hora, i quan ja han estat publicats, ni que sigui 1 minut, ja s'actualitzen en aquell moment i ja no tornen a fer-ho. Mea culpa. Petonets.
pobre fanal vell, cansat i, amb una mica de sort, reciclat
ResponEliminaReciclat o no, sempre recordarem la seva claror!
ResponEliminai això ell, en el fons, ho sap i per això no està trist.
Sempre fent llum... i ara és el qui es queda a fosques.
ResponEliminaUn xic trist, és cert, però un relat maco alhora.