dimecres, 3 de març de 2010

Fanals caiguts

Quan va  veure,  que començaven a picar  al seu peu,  va  començar  a  entendre  que  la  jubilació  agradable  s'havia  acabat  i  que  potser  tindrien raó  aquells  que el miraven amb  pena.

Abans  de  tombar-lo li van treure  el globus,  aleshores  es  va  sentir  desconnectat  del tot.  El  seu vidre  era  el seu  contacte  amb  el món.  Malgrat  tot  estirat  allà   a la vora  del  camí,  perduda  la consciència  d'ell  mateix,  va  deixar  de sentir,  de mirar i d'observar  i  es  va  deixar  portar  cap al no res. 

No calia  sentir  pena  per ell.  El  retrobaríem  segurament  en una tanca,  una porta,  una reixa,  un altre  fanal  o bé una font.  Ni nosaltres  ni ell, no recordaríem  pas,  ni reconeixeríem mai  que  aquell  nou objecte  havia estat un fanal.

10 comentaris:

  1. En aquell lloc, el reciclatge els va donar el poder d'aconseguir reconciliar les coses velles amb les noves.
    Com havia estat abans...Com hauria d'haver estat sempre.

    Bon dia Carme!

    ResponElimina
  2. Ostres, Carme... què trist!

    Val, ja sé que no està bé encarinyar-se amb les "coses", però aquests fanals pensaven! tots havien expressat diversos sentiments, sensacions...

    Quan dius això de que li treuen el globus i es sent desconnectat del tot, m'ha fet una sensació... un paral•lelisme... com de descripció del moment de la mort..

    Ui... estic una mica tètrica avui... ufff... serà aquest nou dia de pluja (i van...)

    ResponElimina
  3. Pobrissons fanals caiguts...i pensants! bon relat Carme molt tendre i enginyós!

    ResponElimina
  4. Molt trist, Carme. M'encomanaràs!:(

    ResponElimina
  5. Sembla una mica allò de la reencarnació.
    Ahir un altiu fanal, avui una trista paperera, demà una alegre font...

    ResponElimina
  6. Espero no desconnectar-me del tot! jeje...
    No sé que passa que el teu blog no se m'actualitza!!!

    bon relat, carme!
    sempre fent-nos pensar una mica...;)

    ResponElimina
  7. Pilar, els fanals, com nosaltres mateixos també es reciclen, suposo, oi?

    Doncs, sí, Assumpta, és com una mort... jo també ho veig així. Tots hem de morir, per què no els fanals?

    Gràcies, Elvira!

    Anna, no t'encomanis, dona, no cal.

    Rafel, ja m'agrada la tev a interpretació, ja anav a una mica per aquí. :)

    Fanal blau, no s'actualitza, perquè els dos últims posts se'm van publicar per error i abans d'hora, i quan ja han estat publicats, ni que sigui 1 minut, ja s'actualitzen en aquell moment i ja no tornen a fer-ho. Mea culpa. Petonets.

    ResponElimina
  8. pobre fanal vell, cansat i, amb una mica de sort, reciclat

    ResponElimina
  9. Reciclat o no, sempre recordarem la seva claror!

    i això ell, en el fons, ho sap i per això no està trist.

    ResponElimina
  10. Sempre fent llum... i ara és el qui es queda a fosques.
    Un xic trist, és cert, però un relat maco alhora.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari