dilluns, 7 de març de 2011

Relats Conjunts - el petó - segon intent

Proposta de febrer (segon intent,  dedicat als  amants  dels  finals  romàntics)
-  Mira!  altra  vegada  ens tornem a trobar  amb el  quadre  del petó.  Si no fos  per aquesta  foto...
- Estaríem junts igual,  si és  això  el que vols dir.  A  vegades falta  trobar  el moment,  el moment que  et doni l'empenteta,  però  entre  tu i jo les coses  de  mica  en mica  anaven canviant,  era  una amistat  molt  amorosa.
- Al moment  et  vaig  dir que no...  però  vas  insistir.
- Et vaig  veure  als  ulls,  una lluentor  que  em permetia  insistir  amb la seguretat  de  saber  que  anàvem bé.  Tot i que sempre  fa por  de perdre  l'amistat.
- I  he  de reconèixer  que  vas  trobar millors moments i millors  maneres  que  les  del dia del quadre.    El cap de setmana  a  la casa  rural,  va ser  genial,  ple  de  passejades,  xerrades i tendreses.  Ens havíem explicat  tantes coses  i compartit  tants moments...   Com podíem no dormir  junts?   era impossible!
- I no hem perdut  l'amistat.
- No,  no és  pas  incompatible  ser parella  i ser  els  millors amics,  a la vegada.
- No,  mai no hauria  de ser-ho



11 comentaris:

  1. Preciós i tendre! m'agrada el relat amb final feliç!amics-amants! Bon diumenge!

    ResponElimina
  2. Elfri, m'alegro que t'agradi. Ja n'hi ha un altre en marxa... una altra opció.

    I sobretot, bonica... que avui no és diumenge! je, je, je... afortunats barcelonins! :)

    Bon dilluns-diumenge, si t'agrada així! ;)

    ResponElimina
  3. Ser el millor amic amb la parella, per a mi és gairebé necessari...
    Aquest també m'agrada!

    ResponElimina
  4. D'acord, ja veig que tenies raó...Continua!

    ResponElimina
  5. Guspira, gràcies, maca!

    Continuo, Pilar!

    ResponElimina
  6. Mmm... saps que a mi no m'entusiasmen els finals feliços, però és maca la continuació. El que passa és que amb el temps he après a no estar d'acord amb el final del relat, i això és una reflexió que és una llàstima que no arribi a altra gent perquè hi ha encara dos o tres relats més per sobre d'aquests, que ara aniré llegint. Dins la parella ha d'haver-hi amistat, però quan era jovenet pensava que la meva xicota havia de ser el meu millor amic, i ara no penso així. Veure la parella com un amic pot arribar a ser un problema i dels grans. Millor que la parella sigui la parella, que hi confiem i expliquem tot el que ens passi o volem expressar, però els amics per una altra banda.

    ResponElimina
  7. Ostres, Xexu, soc capaç d'actualitzar aquest post només perquè la gent digui la seva opinió...

    Si confiem i li expliquem el que ens passa o el que volem expressar, no és ja un amic o amiga? Jo em refereixo precisament a això. Això mateix que tu dius... potser tenim un problema d'etiquetes. Diem a les coses uns noms diferents.

    ResponElimina
  8. Sí, sí, el problema està en les etiquetes, i en certa por a aquestes etiquetes. Ara em puc estendre, i no sé si ho vols això, i a més, diria que d'això ja se n'ha parlat al meu blog mateix. Per descomptat que en una relació de parella ha d'existir la confiança i és amb qui més parlem de les coses. No cal donar-hi voltes, hi tenim un amic en la parella, perquè si no existeix la comunicació, la confiança, i tantes altes coses, quina mena de relació tenim, oi?

    Ara bé, amb els amics no traspassem alguns límits, tret que vulguem que passin a ser altres coses. Està bé que els amics, que són purament amics i res més, tinguin unes funcions, que de vegades no cal que tingui la parella. I aquesta, la parella, ha de tenir unes funcions molt clares que no tindran els amics. Vaja, entendràs per on vaig clarament si et dic que en la parella jo hi vull veure sempre la persona que estimo i sentir una atracció, no veure-hi algú amb qui parlar i compartir el dia a dia.

    Sí, ja sé que és una idea una mica utòpica, i que potser això amb els anys va canviant, deriva, però en el moment de pensar en la parella ja no hi veig allò que pensava quan era jovenet, que volia que fos la meva millor amiga. No, ara ja en tinc de bons amics, dels millors. En la parella hi vull trobar altres coses.

    ResponElimina
  9. Ja m'agrada que t'estenguis, XeXu, i si em llegeixo el teu primer paràgraf el signaria al 100%.

    Els altres, doncs evidentment que s'han de tenir amics, i tant que sí. Els amics són insubstituïbles, no podem pensar que si som amics de la parella ja no necessitem altres amics, això no. I que la parella amb qui vius té funcions que els amics no tenen, també està claríssim.

    Però a la pràctica, la parella amb qui vius és amb qui més comparteixes el dia a dia i amb qui parles... si en tens ganes, és clar! si no en tens ganes jo crec que malament.

    Així com entenc molt bé les limitacions dels amics... no veig tant clar perquè la parella també ha de tenir limitacions... pot no tenir-les. Una relació a totes.

    ResponElimina
  10. Aquest final m'agrada!! :-))

    Per cert, CARME... que estic un dia fora i un altre dia un pel "out" i quan entro al teu blog veig que has fet mooooolta feina... Vaig a llegir-los tots!

    Ja dic: Aquest, sí :-))

    ResponElimina
  11. Ja ho sabia, Assumpta que t'agradaria!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari