Seu, el temps
i observa impaciències
i potser riu de les presses.
Distant i indiferent.
Sec al seu costat
i l'observo amb insistència
el sento passar...
pausadament
fins que ja no fa mal.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Però en Barbollaire l'ha fet en b/n i tu li has posat color... Potser és maco això de saber posar color on els demés només hi poden veure blanc i negre...
ResponEliminaEl temps... ui, el temps...
I avui pobre temps, tothom el burlarà. Li treuran una horeta, i ell a la cadira veient-les passar
ResponEliminaEl temps, per una vegada, convertit en espectador. "Mirant el temps passar"? aquest cop no, aquest cop ell ens mira a naltros.
ResponEliminaes un lloc precios on sentar el cap...on reposar les ideies
ResponEliminabon diumentge carme!
Seu, el temps. Arrapapat en la seva butaca veu com desfilem per la vida comptant-lo...Oblidant-nos que és un miratge que vam inventar.
ResponEliminaVeure passar el temps també és una manera de fer-lo nostre
ResponEliminaImpactant imatge poètica seure amb el temps i fer-lo seure a ell....un transcórrer tranquil·lament deixant que tot flueixi...
ResponEliminaEl temps sempre ens mira a nosaltres, amb indiferència. A nosaltres ens resulta més difícil acceptar el pas implacable del temps.
ResponEliminaEl temps...aquell que no ens té en compte i avança sempre sense mirar enrere.
ResponEliminaMolt bonic.
Una abraçada.
M'assec i quan el temps
ResponEliminano té pressa..., la
fem petar junts.
Seiem i conversem
de tu a tu.
I veiem passar
els esperitats,
els que porten
un coet al cul,
el qeu van borratxos
de temps i no
en tenen mai prou.
Segueixo assegut...
Des del far assegut.
onatge
Assumpta, ja saps que en Barbollaire fa uns b/n preciosos, però jo necessito posar-hi color, als meus dibuixos, algun cop he intentat fer-los en grisos, però no m'hi acabo de trobar del tot bé. Potser ens ho podríem prendre com una metàfora.
ResponEliminaKhalina, m'has fet riure... ell assegut i li roben una hora sense que pugui fer-hi res. :)
Ens mira, Ferran, i crec que se'n riu i tot, de nosaltres. ;)
Bon diumenge, sargantana!
Pilar, sempre ho he pensat això, ens inventem comptabilitzar el temps i ens ho creiem tant que ens hi quedem atrapats.
Mireia, minar-lo a ell i ell a nosaltres... així agafem complicitats. :)
Elfri, no sé si mai ho aconseguirem, però per intentar-ho que no quedi.
Noves Flors, ell sempre indiferent, nosaltres aprenents del tot...
Gràcies, Olguen, una abraçada.
onatge, gràcies pel poema, està bé fer-la petar amb el temps... si es deixa.
la imatge del temps assegut... és impactant, ell assegut i nosaltres veient-lo córrer... sort que a la fi aprenem i no fa mal..
ResponElimina....temps.
ResponEliminapreciós final
Llàstima que ens consta tants anys d'impaciència aprendre el ritme del Temps!
ResponEliminaBona imatge, la del temps assegut; sabem que el temps passa ("tempus fugit"), però, veient-lo assegut, contrasta millor amb les nostres presses. Encertat.
Els b/n d'en Barbollaire són preciosos ;-) Però això de que tu saps posar color, precisament ho havia dit metafòricament :-))
ResponEliminaLolita, fins i tot la imatge poètica del temps a la butaca està agafada també del Barbollaire... ja saps que m'agrada seguir poemes, també amés amés de copiar dibuixos.
ResponEliminahorabaixa, gràcies!
Llaudal, això si n'arribem a aprendre mai!
Assumpta, doncs ja m'ho pensava... ;) i veig que estem d'acord en tot. :)
recordo la foto! i si, ha quedat ben maca!!!!
ResponEliminaés cert que arribarà un moment que ja no farà mal? de vegades ho dubto
rits, a mi em sembla que és cert... no sé si és cert d'una vegada per totes, però, si sabem el camí, tornarem a fer-lo.
ResponElimina