Ens vam quedar tots dos mirant la fotografia, penjada en aquella sala gairebé buida.
- Apa quin petonàs, eh? això sí que és posar-hi passió!
- Doncs a mi no m'ho sembla. Una posició forçada, incòmoda, deu estar més per aguantar l'equilibri que no pas pel petó.
- No ha pas de patir, ell ja l'aguanta.
- No em fiaria pas de cap "ell" que m'aguantés l'equilibri. "Ells" sempre te'l trasbalsen l'equilibri.
- Ni de mi, no et fiaries?
- No, ni de tu... entre altres coses perquè entre tu i jo mai no hi ha hagut la química necessària. Som amics, només amics.
- Vols que ho provem?
- Però què t'ha agafat, ara, tot de cop?
- No ho sé, no t'ho sé explicar, però el que no havia passat en 10 anys, em passa ara. Et faria un petó.
- Noooo... ho veus com sempre ho trasbalseu tot?
Hehehehe...Pobre xic. Sempre es quedarà al punt d'amic? Ai, doncs jo pense que farien bona parella, no? Ella podria donar-li una oportunitat, xè!
ResponEliminaAmb el bon sabor de boca que em deixa el teu relat, me'n vaig a dormir. Bona nit, Carme.
A mi també m'ha agradat. :D
ResponEliminaPerò de vegades va bé deixar-se trasbalsar una mica, no?. Podrien provar això del petó però sense arribar a cap "posició forçada", estic d'acord en que és millor no dependre de ningú per mantenir l'equilibri. :-))
ResponEliminaUn bon relat que, fins i tot mirant-m'ho des del punt de vista de l'home, m'ha fet somriure de bon matí i això sempre s'ha d'agrair.
Bon diumenge a tots!!
molt encertat Carme, ha vist perfectament que nosaltres a la més mínima ho volem provar.....ens doneu un dit i ens agafem el braç si podem.
ResponEliminaBona aportació......i bon diumenge
molt encertat Carme, ha vist perfectament que nosaltres a la més mínima ho volem provar.....ens doneu un dit i ens agafem el braç si podem.
ResponEliminaBona aportació......i bon diumenge
He,he he, M'has fet riure; Carme. un joc d'equilibris perfecte!!!
ResponEliminaMolt bon diumenge!!!
I quin petonàrro, Carme més gros i més requtebonic, sinyoooooooooooooooooor!
ResponEliminaPuc partir-me de riure? És la mateixa imatge que: la infermera soc jo, ok? el Sr. és diu Atenu BArcelonés! Els que m'ofega i em talla la respiració per culpa de la seva gran pasió.
Puc fer un REPEAT?
Olguen, les oportunitats, entre amics, mai no s'acaben! :)
ResponEliminaFiladora, gràcies!
Mc, a vegades va bé, és cert, deixar-se trasbalsar. Però jo crec que no ha encertat el moment ni la manera... :) aquest home...
Garbí, m'has fet riure... si ens doneu un dit ens agafem el braç... je, je, je... tot són moments i maneres, cal coincidir.
iris, gràcies, riure'ns una mica de tots homes i dones, sempre va bé.
Deli'ns has quedat bé a la foto, doncs i l'Ateneu, aquest s'està passant una mica, vigila que no et fumi per terra. Fes, fes... tots els repeats que vulguis.
Molt original! un petó porta a un altre! bon relat!
ResponEliminaAi la meva Carme, que maca, tocat i enfosat, ho diuen així, oi?
ResponEliminaElfri, porta al'altre o Noooooo! :)
ResponEliminaZel, tocat i enfonsat? je, je, je... vols dir que es donarà per vençut? Jo crec que no. :)
Bon relat, amb aquest petó imaginari.
ResponEliminaM'ha deixat un sabor agredolç...El primer que m'ha vingut al cap és el final d'una amistat. Deu ser que avui no trobo la perspectiva.
ResponEliminaSerà que les dones no ens trasbalseu, a nosaltres, pobres ànimes de càntir. Va dona, digues-li que sí, després de 10 anys, encara esteu junts... segur que hi ha alguna cosa...
ResponEliminaM'ha agradat molt, Carme.
.... passava per aqui i he entrat a saludar.
ResponEliminaEncantada de coneixert
Montse, gràcies!
ResponEliminaPilar, veus? aquesta perspectiva no l'havia pas pensat jo... deu ser que no he cregut mai que una amistat de veritat es pugui espatllar. No, no, dona, continuaran essent amics, amb petó o sense! :)
XeXu, doncs segurament que també, també. I una amistat és una amistat, pot durar tota la vida, eh? com li deia a la Pilar, amb petó o sense.
horabaixa, vaig estar encantada jo també! Una abraçada.
Jo també creia que una amistat de veritat no es podia espatllar.
ResponEliminaCom que has escrit tu el relat, deus saber que aquesta amistat es verdadera, així que no hi ha problema que es converteixin en gripau o bruixa.
Com poden canviar les coses un quadre, una frase... o potser canviarien més tard o més d'hora
ResponEliminakweilan, ara cada cop que llegeixi els teus comentaris curts, no podré evitar de somriure molt, recordant com ho explicaves el dia del sopar!
ResponEliminaGràcies per ser-hi i una abraçada.
Pilar, dius creia, en passat, ara sóc jo que em quedo una mica pensarosa... i no, no és que ho sàpiga, la veritat és que voldria que sempre fos així. Ni gripaus, ni bruixes, amics o amants o la combinació de les dues coses. Aix... que em fas venir ganes de continuar el relat. :)
Khalina, si cenvien per un quadre és qeu canviarien més tard o més d'hora! Bona nit, bonica!
Què li faci! Què li faci! ;-))
ResponEliminaHehehe és que m'agraden les històries amb final feliç... ;-)
jeje m'has fet riure! Però t'he de dir que sóc partidària de què no li faci el petó. Si se'l fan potser canvien les coses... Jo preferiria mantenir l'amistat 10 anys més i després, 10 més i anar sumant!
ResponEliminaAssumpta, dos finals feliços estan servits! :)
ResponEliminaGuspira, ara em fas adonar que en les dues opcions de finals feliços, es fan el petó. No he fet la opció del no-petó! ;)