dissabte, 5 de març de 2011

Maira, la blocaire - Sobre els comentaris als blocs I

Sobre els comentaris als blocs I
Després  d'aquella  amabilitat  i  familiaritat  i afecte  que parlàvem l'altre  dia,  els  comentaris  es  van succeint  i els anem intercanviant.  Comentaris  que  van i vénen  i  amabilitats  o confiances  que van i vénen.

Hi  ha relacions  duradores,  blocaires  amb qui l'amistat  i la  relació  d'intercanvi,  s'allarga  en el temps,  sense  que  sembli veure's  cap final  proper.  A  vegades,  com a la vida  real,  hi ha relacions  que es  va refredant  i  s'acaben extingint  i això ho entenc.  En un altre post  parlaré  dels  comentaris propis  que  també  impliquen  algun cop refredar  relacions.

Però  hi ha  alguns  casos,  sorprenents.  Sense  saber  perquè,  després  d'uns  comentaris efusius  i afectuosos,  de  cop i volta  i d'una  vegada  i per sempre  algú  deixa  de comentar-te.

Clar  que  ningú  té  cap obligació  de res  i que entens  que  algú  se'n cansi...  però penso jo,  cal passar del  blanc  al negre  de cop?  Cal  fer  veure  que  ets  molt  amic  o amiga  i  que  t'encanta  el  bloc,  per  l'endemà  decidir  no tornar  mai més?

Us  ha  passat  mai  això?  Us  ho han  fet  o ho heu fet,  algun cop?  Ho  enteneu,  al menys? 

És  que jo no...  no ho entenc.

43 comentaris:

  1. Ai, quin post per tornar a casa teva després de setmanes, Carme. Ja saps com estic jo, respecte a la catosfera: lluny, ara.

    Cadascú se sap "lo seu". Jo sé que estava enganxadíssim als blogs, i no per "fer veure" res sino perque realment sentia que tenia ganes de llegir tots els meus habituals, sense descans, d'una manera compulsiva. Si no llegia durant dos dies, m'estressava. De debò!

    De sobte (sí, de sobte)... el buit. No és que de sobte ja no recordés tots aquells habituals, esclar que no; és que, de sobte, la catosfera la vaig veure com una mena de xarxa on havia quedat atrapat. Catosfera des de la feina, catosfera des de casa, catosfera en cap de setmana... De sobte, la catosfera em va semblar una cadena.

    Malauradament, ningú no ha inventat encara la manera de continuar en contacte amb els catosfèrics... sense entrar a la catosfera.

    Ara gairebé no hi entro. I és clar que me'n recordo dels habituals, però les cadenes de la catosfera encara me les sento. Menys que fa unes setmanes, però encara.

    Necessito temps per mí. I mentrestant sé on trobar-vos, sabeu on trobar-me.

    Molts records.

    ResponElimina
  2. M'encanta col.leccionar moments amb tu i la Maira.

    :)

    ResponElimina
  3. Yo soy una de esas desaparecidas,pero mi relación contigo y con otras personas no se ha enfríado a pesar de que no paso por vuestros blogs,os leo en Google Reader,os tengo en mi pensamiento y en mi corazón,las situaciones van cambiando,en mi caso mi enfermedad me ocupa la mayor parte de mis energías,el facebook me ayuda para estar en contacto con la familia que está toda lejos de mí,necesito leer y me alegro de que hayas hecho esta entrada porque SÍ que tengo esa espinita clavada de no seguiros por los blogs como antes,SÍ que algo me remuerde por dentro,pero,amiga mia no doy abasto para todo.Un abrazo cariñoso y estás muy presente siempre para mí.

    ResponElimina
  4. Els blogs són una mica com la vida i amb els amics i coneguts també passa això de vegades, et truques, quedes, t'ho passes bé... i torna a passar el temps. A més, ara alguns també es veuen a facebook.

    També em sap greu retornar a algun antic blog visitat i veure que està pràcticament abandonat.

    La vida, ves...

    ResponElimina
  5. Tot i que no sempre es deixen comentaris -cadascú sap les glopades de faena amb què la vida l'obsequia de tant en tant-, el teu blog és un dels llocs de referència que visite sovint amb molta estima.
    Una abraçada
    Salut i Terra

    ResponElimina
  6. Els de casa tot sovint em pregunten com estan els amics blocaires, i m'agrada.

    ResponElimina
  7. mai saben el que pasa a l'altra banda de la pantalla
    feina, familia, conexions..pero es bo sapiguer que hi som, i es bo sapiguer enriquir-nos amb el que tenim a cada moment..
    malgrat no ho entenguem
    un petonas Carme

    ResponElimina
  8. de sempre he dit que els comentaris, moltes vegades pequen de massa generositat, com si es volgués captar més comentaris o més admiradors, crec que la gent hauria de ser més sincera, potser no hi haurien tant de comentaris però serien reals.
    I les desaparicions son moltes vegades perquè la gent es crema molt durant un temps, fins que diu prou i dasaparaeix. L'altre tema es el de sempre.......manca de temps

    ResponElimina
  9. No m'agrada fer comentaris a la babalà. Si tinc confiança amb la persona que gestiona el blog i el seu post em convida al silenci, sigui quina sigui la raó, puc limitar-me a saludar-la. Si no, prefereixo callar.
    D'altra banda penso que no es pot estar a tot arreu i les visites es distribueixen establint unes prioritats flexibles.

    ResponElimina
  10. De vegades es crea entre blocs una certa complicitat, un bon rotllo.
    T'identifiques amb el que diuen i m'atreveixo a dir que arribes a conèixer virtualment a les persones que els escriuen.
    Hi ha blocs que t'interessen, els llegeixes i comentes de tant en tant, però de vegades van perdent aquella espurna i frescor que t'agradava, es produeix un canvi que fa que no siguis capaç de comentar i deixes de llegir-los.
    És allò que diu la cançó: "Gira il mondo gira ..." tot dóna voltes, tot canvia.
    És difícil escriure coses que interessin durant molt de temps i també costa seguir a altres blocs. Cal inspiració, tenir alguna cosa a dir, temps lliure i sobretot hem de pensar que fora de blogosfera existeix el món real que és el que ha d'interessar sobretot.

    Bon dia Carme.

    ResponElimina
  11. Normalment, qui comenta un bloc és perquè el que llegeix li agrada. Poden ser mil les causes que porten a una persona que normalment ho fa a deixar de fer-ho. Normalment, és la falta de temps. Les obligacions apreten i cada cop tenim menys temps per a poder escriure i llegir. Almenys em passa a mi. Entre setmana per prou feins tinc temps per a escriure un post cada dos dies. Aprofito els matins del cap de setmana per a llegir el que m'he perdut.

    ResponElimina
  12. Ferran, suposo que no t'estranyarà que et digui que a tu sempre t'he entès. He entès la teva aturada blocaire, encara que et trobem a faltar. La vida té èpoques i etapes que van canviant, sortosament. Podem trobar-te a faltar, però la teva absència és comprensible i no és del blanc al negre del tot. T'he vingut a buscar per "Roda al món..." i he trobat i ara ets aquí. M'agrada especialment que siguis aquí en aquest post, perquè això permet de diferenciar situacions i casos que no tenen res a veure. La maira no volia pas dir això en absolut. Estic contenta de saber de tu... i també que hagis conduit la teva vida cap a on tu la vols. Les dues coses m'alegren, suposo que es pot entendre. Una abraçada, Ferran!

    ResponElimina
  13. També hi entren, com diu en Pere, el propi estat d'ànim, la inspiració d'un mateix. I la feina, és clar.
    Que tingueu molt bon dia!

    ResponElimina
  14. Potser abans els blogs tenien un paper central en les nostres hores de navegació a la xarxa que ara comparteixen amb altres eines (vídeos de Youtube, telèfon amb Skype, xarxes socials tipus Twitter o Facebook, fotografies a Picasa o Flickr, xarxes professionals com Linkedin) i la manera d'accés als blogs també s'ha simplificat amb els canals RSS, que sovint et permeten llegir entrades de blogs sense anar-hi físicament.

    Suma-hi que et puguin interessar determinats temes que en fas un seguiment exhaustiu a través de la xarxa, que vulguis estar al dia i consultis diversos diaris digitals...

    I també has de mantenir els teus escrits i perfils (penjar alguna cosa de tant en tant) i de tant en tant veure quin dia fa al carrer. :-)

    Jo no donaria tanta importància als comentaris, Carme. Molta gent llegeix, però no té temps per comentar. O no li ve de gust. O li fa vergonya. O no sap què dir.

    O de vegades n'hi ha, com jo, que pensen que si no has d'aportar res de nou a l'escrit, no cal deixar-hi cap comentari de compromís.

    També suposo que gent que escriu i poques vegades obté algun comentari tampoc entendrà que et puguis queixar, amb la quantitat de seguidors i comentadors que tens! ;-)

    Ara, els qui alguna vegada s'han acostat pel Col·lecció de moments, tingues per segur que tard o d'hora tornen!

    ResponElimina
  15. Olguen, la Maira et contestarà al seu blog :)

    Cosmo, como le decia a Ferran, también me encanta ver tu comentario aquí. Me gustaria que pudieras quitarte la espinita o al menos que pudieramos compartirla. Yo tambien he dejado de comentarte como antes. Y también me sabe mal. Desde siempre he sabido tu situación y que tu salud te deja a menudo fuera de juego. Nunc se me ocurriria recprocharte anda, sinó mejor me reprocho a mi misma. Pero no siento que hayamos desaparecido, la una poara la otra, sino que nos leemos aún sin comentar. De vez en cuando para dejar constancia. Conmo hoy. Yo tambíen me acuerdo de ti, cosmo. Un abrazo bien fuerte. He de reconocer que me despistó mucho y me cambió mis háitos tus movidas de blog i de nick... :) però te reencontré finalmente i te tengo fichada en mi barra lateral.

    Júlia, hi ha gent que ha ben bé desaparegut... sense donar senyals de vida de res... que arribes a pensar: s'haurà mort? O què li deu haver passat? :) la vida ja les té aquestes coses... com dius.

    ResponElimina
  16. Francesc, la flexibilitat de comentar o no, em sembla imprescindible per a la supervivència a la blogosfera. No sabria com explicar-ho millor. Que tant la Maira com jo entenem molt bé, aquest anar i venir que nosaltres també practiquem... Moltes gràcies pel teu comentari en aquest post i ja saps que l'estima és absolutament compartida. Una abraçada Francesc.

    Montse, com m'agrada el teu comentari! Que dolcet! Ara em vindria de gust preguntar. I els de casa, com estan? En justa correspondència... però els blocaires no ho fem això. Ens muntem el nostre món com a part. Gràcies, maca. M'encanta!

    ResponElimina
  17. sargantana... tens raó, no sabem res de res, però la maira no pot evitar d e pensar que algunes vegades l'afecte que desapareix així sense més era més un miratge que no pas real... gràcies pel comentari. :)

    Garbí, el teu comentari.. és fantàstic, clar i concís. Tens raó, en tot el que dius.

    Pilar, tal com l.i deia al Francesc, la flexibilitat en els comentaris és una qüestió de supervivència. En aquest a hi estic absolutament d'acord. Jo també la practico, no podria fer-ho de cap més manera... no hi ha temps.

    ResponElimina
  18. Pere, com sempre el teu comentari és ben encertat... potser la maira no volia dir aquests canvis evolutius, que es van fent poc a poc, però en qualsevol cas tens raó. però també hi ha blogs que mentre van passant els anys, et continuen cridant com el primer dia. Molts!

    Albert, mira, també em va molt bé que siguis aquí. Perquè entre tu i jo sempre hi ha aquesta flexibilitat que parlava abans. Sempre et llegeixo i com que la política no és el meu fort, et llegeixo més per anar reflexionant que no pas per opinar. De tant en tant dic alguna cosa... si ho veig clar i sé què dir... per mantenir el lligam. Tu per aquí també et manifestes de tant en tant... i doncs tot en ordre. Gràcies per venir!

    Per descomptat que sí, Jordi, tot això hi té molt a veure, en un intercanvi més o menys normalitzat. El tema és el canvi brusc de blanc a negre... Una abraçada, Jordi!

    ResponElimina
  19. Víctor, no, no, no... no em queixo gens, ni de res, ni de ningú. NO, de cap manera. Uf! mare e meva! Potser m'explico malament, això podria ser. He inventat la Maire, per distanciar les coses que diu de mi mateixa. Només són reflexions i veig que donen molt de si i que la gent us hi aboqueu i doneu opinions molt interessants. Per tant la maira continuarà proposant temes que li han fet rumiar en un moment o altre aspectes de les relacions als blocs. És la reflexió el que m'empeny i no pas res més. I com he dit un munt de cops en aquests comentaris, la flexibilitat és bàsica i aprendre a comentar quan cal, quan et sembla que tens alguna cosa a dir i no sempre per obligació. em sembla una bona cosa. Molt bona, indispensable. Jo també ho faig. O ho aprenc afer de mica en mica. Llegeixo molt més del que comento. I jo sempre m'alegro que la gent torni i ho considero un bon regal! Gràcies per la teva aportació, Víctor!

    ResponElimina
  20. doncs jo els blogs els valoro precisament pel poc compromís que entenc que demanen. escric quan vull, llegeixo quan vull i comento quan vull, és a dir, que em ve de gust. i cada moment és diferent. no hi ha reputacions que valguin. el que importa és l'ara!

    ResponElimina
  21. Ja m'estranyava! Llavors sóc jo que no t'he entès. :-)

    Com et deia, per sort (i ho recalco per sort), els blogs són només una part del pastís de la xarxa.

    En un moment potser semblava que qui no tenia blog no estava à la page. I qui té un blog realment ha de posar-hi moltes ganes, voluntat, temps i creativitat. No és fàcil i els qui fa anys que en teniu ho sabeu.

    Com deia, per sort aquest paper central s'ha anat esvaint i diversificant. I això és bo, perquè ens permet moltíssimes més possibilitats d'informació, d'oci, de diversió i trenca el cercla una mica endogàmic que en certs moments es podia acabar creant en determinades xarxes de blogs.

    Sense anar més lluny, jo aquest any hi puc dedicar molt poc temps als blogs, perquè he diversificat les meves activitats cap altres àmbits. Verkami i la publicació del meu primer llibre a través del micromecenatge ha estat una experiència sensacional, que encara no està acabada. Tinc encàrrec d'un parell de llibres més per aquest any (en dues editorials diferents), tinc també unes quantes conferències i la preparació d'una ponència en un Congrés internacional de paremiologia...

    L'activitat del blog t'obre la porta a altres activitats ben diverses i interessants. Però dedicar-te a aquestes noves activitats et pren temps per al blog. El peix que es mossega la cua!

    Jo crec que cal saber trobar l'equilibri. Aquí rau el secret de tot.

    Però com et deia, sempre tinc moments per venir-te a llegir, per comentar-te de tant en tant i per estar a l'aguait de les noves iniciatives que sorgeixen, com el lliurament del premi C@ts d'avui i moltes altres iniciatives que sorgeixen aquí i allà.

    Petons, Carme!

    ResponElimina
  22. kika, la teva actitud, em sembla fantàstica i té una coherència que fa que s'entengui prou bé i que no dugui amb ella cap mena d'estranyesa... gràcies per aportar una noca visió dels comentaris.

    Gràcies altre cop, Víctor!

    ResponElimina
  23. Volia dir Nova, Kika!

    I us esperem a tots al c@ts!

    ResponElimina
  24. Els blogs són un plaer, una manera ja no tan nova de comunicar-nos. Penso que tothom té dret a deixar d'entrar per les raons que siguin però també trobaria educat fer-ho saber. Tots entendrem el silenci de l'altra i quan vulgui tornar, doncs benvingut.
    Un petó, Carme!

    ResponElimina
  25. Glòria, no qüestiono en cap moment els drets ni les llibertats de ningú a entrar o deixar d'entrar, a comentar o a deixar de comentar. Només que em fa gràcia investigar els múltiples perquès que poden haver-hi.

    ResponElimina
  26. Sempre he pensat que els comentaris són el salari mental del blogaire, però la veritat és que hi ha de tot. Quan tu t'has esforçat molt en fer un apunt esperes que, al menys una persona, se n'adoni de l'esforç, no pas perquè et digui que ho has fet fantàsticament bé, sinó perquè ho has compartit al 100% tal i com pretenies. Això no és fàcil, ni sempre te'n surts bé. A més, hi ha casos on no saps ben bé que dir, per exemple, jo no acostumo gairebé mai a comentar poesia. Entro, la llegeixo, me la quedo i ja està. És una qüestió complicada aquesta, perquè d'una banda tens totes les bondats i la meravella que et proporcionen persones a les que no coneixes de res i que comparteixen un munt de coses amb tu i, per l'altra, et pots trobar més d'un psicòpata que es dediqui a fer-te la guitza. Però bé, quan una s'exposa públicament sap que aquests riscos cal tenir-los presents :)

    ResponElimina
  27. M'has fet gràcia, Clídice, amb això del psicòpata! I després de riure he pensat que per sort no me n'havia trobat mai cap. Fins i to virtuals els psicòpates fan por, oi? Jo penso que amb la majoria de la gent, dels blogs coneguts tenim una mena d'acord tàcit, de "els llegim gairebé sempre i ens comentem quan hi ha alguna cosa adir, quan et surt" i així funcionem prou bé. També hi ha comentaristes fidels que vénen sempre i això també fa il·lusió. I tots fem el que podem. Els canvis sobtats sempre em fan rumiar... per què? I cada vegada penso que potser no hi ha ni perquè... l'impuls del moment, les ganes...

    ResponElimina
  28. Hi han tantes respostes com blocaires, jo penso. El bloc és una cosa personal que s'obre a un món de desconeguts, mostrant sovint coses que no mostrem al nostre entorn més proper. El flux i la intensitat varia depenent de l'estat emocional i personal del seu creador/creadora, i crec que en la seva fragilitat està la seva força i bellesa.
    Una abraçada Carme, després d'un temps sense passar pel teu bloc. ^_^

    ResponElimina
  29. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  30. La decisió sobtada de no tornar a un blog potser no és tan sobtada, potser ja estava coent-se i arriba un moment en què dius prou.
    Jo he deixat de visitar alguns blogs (pocs, la veritat). En alguns casos esporàdics perquè he anat adonant-me que no m'agradava aquell blocaire com a persona (i això es pot notar?, doncs de vegades, sí); en altres casos, perquè he anat veient que els continguts d'aquell blog no m'interessaven gaire.
    La resta de blogs, els que tinc a la columna de l'esquerra per saber quan s'actualitzen, continue visitant-los unes vegades més i d'altres menys, segons el temps lliure que tinga, i els comente, però no sempre perquè de vegades no sé què dir, la qual cosa no significa que no els haja llegit.

    ResponElimina
  31. Perdició, crec que tens molta raó, cadascú té els seus motius per a fer el que fa...

    Noves Flors, dons m'agrada que contestis així explicant els teus motius, ja que de fet és el que pretenia amb aquest post, entendre.

    ResponElimina
  32. JO crec que els comentaristes són bastant fidels quan s'ha aconseguit una certa relació d'empatia entre els temes tractats als diferents blocs i mantenim les visites freqüentment, però no sempre tenim el temps que ens agradaria per a estar a l'ordinador. De vegades els nens a casa et reclamen o directament s'apropien de lordinador i et quedes en unes ganes que no hi ha qui te les aguante de la mala llet que arribes a agafar per no poder visitar els amics.
    Quna algú desapareix de cop i volta i no torna, segurament serà per algun motiu afegit, o simplement perquè la relació d'empatia no es prou forta. Crec, tampoc no estic molt segura!!!

    Abraçades blocaires a tothom!!!

    ResponElimina
  33. iris, la relació d'empatia no és prou forta... aquest em sembla un molt bon motiu i potser el problema és que a distància l'empatia pot interpretar-se diferent en un sentit que en un altre... gràcies per la teva aportació!

    ResponElimina
  34. Ja! Jo sóc una de les que no em sé estar de llegir segons quins blogs gairebé cada dia, però que no puc comentar tothom, l'horari em mata i tot i això estic enganxada, així que soc fer cada dia uns quants comentaris als que aneu/anem actualitzant, però sempre tinc al cap els/les persones que hi ha darrera, i en qualsevol moment, coses quotidianes em porten a vosaltres, sigui un nom o una expressió, una foto o un paisatge, un dibuix... és el meu altre món paral·lel, i em costa, i tampoc vull, desenganxar-me'n, sé que un dia aconseguiré tocar físicament alguns de vosaltres, i fondre'm en una abraçada amb algú amb qui m'uneix això, el compartir pensaments...



    Un petonàs, vaig a veure la Maira...

    ResponElimina
  35. Sí, Zel, això ho fem molts, però tu sempre hi ets, no desapareixes. Espero que no ho facis mai!

    ResponElimina
  36. T'havia escrit un comentari llarguíssim i s'ha borrat. Això també em passa sovint. De vegades repeteixo, però si no tinc temps o estic massa cabrejada, desisteixo.
    Ara hi tornaré, donat que ve al cas.
    L'altre dia pensava en això mateix. Llegeixo molt i comento poc. Raons? diverses.
    1. Falta de temps. Per exemple, si disposes de 10 minuts, llegeixes 3 blogs i no en comentes cap; o en llegeixes un i escrius un llarg comentari.
    2. No comento perquè parlaria de coses de la meva vida que no vull compartir.
    3. No comento perquè es parla de coses que desconec, per exemple llibres, pelis, etc.
    4. No comento perquè no entenc el post. Sobretot em passa en casos de poesia però alguna vegada també en prosa.
    (Semblo súper ignorant i analfabeta, oi? Bé, això és un altre tema)
    5. Com Noves flors, alguna vegada m'ha passat que l'autor del blog em deixa d'agradar com a persona. I és evident que si a un lloc no t'hi sents bé, no cal tornar.
    6. Llegeixo els comentaris d'altres persones i veig que jo anava a dir exactament el mateix. De vegades, si ja s'ha dit, no cal repetir, no?
    7. El post en qüestió convida al silenci (això també ho he llegit per aquí dalt, em sembla que ho ha dit la Pilar; completament d'acord).
    8. Algunes vegades he deixat de comentar (no de llegir) perquè l'autor del blog comentava a tots els altres menys a mi. Una vegada pot ser un descuit, més d'una, potser no. Si la meva opinió no és benvinguda tampoc cal deixar-la (sense malícia en absolut).
    9. Si veig que tots els que comenten sembla que tinguin una relació molt més personal que jo amb l'autor del blog també em fa certa cosa comentar, potser és una tonteria de pati de cole però em dóna la sensació que em poso on no em demanen.
    10. Evidentment mai comento per deixar un comentari negatiu en el cas que no m'agradi el què llegeixo.
    11. Alguna vegada el que llegeixo també em deixa sense paraules. Aquest punt aniria molt lligat amb el punt 2.
    12. Si crec que el post és massa personal no m'agrada dir-hi la meva, em sembla que comentar seria com parlar sense saber. Per això mateix quan de vegades tinc la necessitat de dir alguna cosa però no vull les opinions de la gent modifico les opcions perquè no es pugui comentar. Potser és egoista o difícil d'entendre però a mi em passa.

    Aquests són els motius bàsics de perquè no comento. Els més habituals són l'1 i el 2.

    També és cert que en alguna ocasió, algú m'ha deixat de comentar de cop i no intento arribar a entendre'n els motius. Només espero que malgrat no em comenti, em llegeixi igual. No sé si m'explico, intento pensar que hi poden haver motius vàlids per no comentar que escapen a la meva raó i que no per això m'hi he d'encaparrar o ho he de veure com una cosa negativa.

    ResponElimina
  37. Filadora, a mi també em passa sovint que se m'esborren els comentaris, per què passa sempre amb els més llargs? ;)

    M'agraden molt totes les teves raons tan ben explicades. Les primeres que crec que tots compartim, no són de desaparèixer, son de flexibilitat entre blocaires que es comenten i que tampoc cal comentar tots els posts obsessivament... això si que ho entenem la Maira i jo.

    En canvi el fet de marxar per no tornar més és el que volia portar una mica a debat. I tu ho expliques molt bé. Els punts 5 i 8 em semblen prou definitius per a deixar de comentar per sempre en un blog. He de reconèixer que m'ha passat molt poques vegades, però algunes també.

    Gràcies per repetir aquest comentari, filadora, ha esta t un esforç, però ha valgut la pena. L'he pescat del mail, ja que aquí al blog tampoc havia quedat aquest segon cop. He posat el teu enllaç i tot. Gràcies, una abraçada.

    ResponElimina
  38. Buuuuf! Em penso que ja s'ha dit tot el que es podia dir. Vull creure que aquest món dels blogs ñés com el dels amics, poden passar mesos sense veure'ls, però, el dia que quedes, és com si no hagués passat el temps i retrobem la conversa allí on l'havíem deixat (bé, els cabells blancs, o l'absència de cabells, sí que es comença a notar, eh?). Personalment m'agradaria visitar mooolts més blogs, però a les hores que m'hi puc posar i a l'hora que m'he d'aixecar l'endemà fan la cosa una mica feixuga, dins de ser un plaer llegir als que llegeixo.

    ResponElimina
  39. Carme, mira a la pestanya de "comentaris" que no t'hagi posat el de la Filadora en el Correu brossa.

    ResponElimina
  40. Joan sí, s'han dit moltes coses... és cert i ben interessants. Com els amics dius, aquesta crec que és la prova de foc, si ha passat temps i i és com si no hagués passat... la cosa és sòlida i si no saps ben bé què dir-te... malament. Jo parlava més que res de les desaparicions totals, les de no tornar més. Aquí, als blogs. Gràcies per passar.

    ResponElimina
  41. Gràcies, Clídice!
    No hi havia pensat!
    Comentari recuperat!
    Petonets agraïts, preciosa!

    ResponElimina
  42. Moltes gràcies a tu! i també gràcies a la Clídice, m'ha agradat el seu comentari. :)
    De fet, per si de cas, ja l'havia copiat en un bloc de notes i després, quan me n'he adonat que havia desaparegut (sí, desaparegut, perquè aquest segon cop, en principi s'havia desat correctament i jo l'havia visualtitzat i tot!) he decidit esperar fins al vespre; ara te l'hagués tornat a enganxar!
    Una abraçada també per tu!

    ResponElimina
  43. Com aj s'ha dit per ací, hi ha molts factors. Quan em faig seguidor d'un blog, és perquè crec que m'interessa, m'agrada, després falta temps per deixar-hi un comentari, el llegeixo sí, però falta temps... De vegades només cal mirar que el nombre se seguidors/es i el nombre de comentaris, no es correspont en absolut.

    Des del far amb humitat.
    onatge

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari