D'una foto de les Itineràncies posada per l'Anton
Voldria volar tant alt com les gavines
per veure'ns de lluny, des d'allà dalt
i així trobar la mesura justa de cada gest.
I allunyar el sentit de cada mot
per saber-ne trobar l'essència.
He de dir que aquest dibuix és un dels que més m'agrada dels que has fet, i, sí, de vegades es fa necessari agafar una mica de perspectiva per veure tot el territori personal i tenir una mica més clar com som, quins buits tenim, què ens sobra... preciós poema-metàfora.
ResponEliminavola enllà de l'horitzó,
ResponEliminades d'on les gavines semblen
diminutes volves de neu,
Vola alt, ben alt,
des d'on les llàgrimes del cel
disfressades d'estels
canten el vers a l'univers
i et porten l'essència
del poema i el seu gest.
un plaer seguir el teu magnífic poema, Carme
Potser des d'aquesta perspectiva és més fàcil pensar el que hem de dir i fer, entendre el veritable sentit de certes coses.
ResponEliminaPerò sense dubtar perquè ... les gavines van i vénen com les ones, donen voltes i fan soroll.
Un poema ... un poema!
Bona nit Carme.
És difícil agafar distància de nosaltres mateixos per tenir una perspectiva més precisa.
ResponEliminaNo sé de qui era la foto però el dibuix ha quedat molt bonic.
(Carme he deixat un missatge en "Itineràncies", a veure si m'ho pots aclarir!!!)
A mi també m'agradaria volar i tenir altres perspectives.
ResponEliminaBonic dibuix!
Gràcies, Joan, m'alegro molt que t'agradi!
ResponEliminaGràcies, iris, un poema preciós el teu.
Pere, sense dubtar, és gairebé impossible. :) Bona nit, Pere.
Noves Flors, si és difícil. Ja he llegit el teu comentari i l'he contestat allà i he resolt el problema posant les hores "ocupades" al final del post.
ResponEliminaKhalina, doncs ja veig que m'entens... gràcies maca!
ResponEliminaRespiro llibertat en aquest post...
ResponEliminajo també voldria volar alt com les gavines...
ResponEliminaMolt bonic Carme... el que jo, a poder ser, miraria de ser alguna au una mica més "neta"... és que les gavines tendeixen a furgar sempre a les escombraries. De fet, ja n'hi ha que s'han tornat "d'interior" ja que viuen prop dels abocadors a on hi troben menjar furgant en la merda.
ResponEliminaGràcies, Maria!
ResponEliminaElfri, anem? emprenem el vol?
Porquet, no t'ho prenguis tant al peu de la lletra, home! Jo només dic que voldria volar tan alt com elles no pas que voldria ser gavina... je, je , je...
Si vols volar tan alt com les gavines, sigues gavina. Quan ho aconsegueixis diga-m'ho, volaré amb tu.
ResponEliminaDes del far mirant les gavines.
onatge
Una de les coses barcelonines que trobo a faltar a Reus són les gavines... sí, sí, que jo sentia les gavines a vegades des de casa ;-))
ResponEliminaUi, aquesta foto sí que no tinc ni idea... aquella de les pedretes sí que em sonava moltíssim (ara aniré a mirar si algú la va trobar) però aquesta no...
M'he imaginat la "Gavina" Rosell de fons!!!
ResponElimina*Sànset*
Quanta sabiduria! no hi ha com agafar distància per veure més clar, i si a sobre mires des del cel entre els ocells ja no quedaran dubtes! A mi també m'ha agradat molt aquesta postal de gavines. Una abraçada
ResponEliminaEnfilat, dalt del far,
ResponEliminaalbirant, sense por,
l'essència dels mots.
Com deia el meu pare, la constància
ResponElimina"és un dels camins que codueix a l'exit"
Forçant la metàfora diria que la perspectiva de la gavina té zoom. Per tant és de qualitat. Ara passa arran del far, ara s'enfila, ara solca l'aigua, ara camina sobre terra...
ResponEliminaEn quina costa has arrencat el teu vol espiritual i literari? Molt maca la poesia, per la cadència "voladora" que m'ha semblat veure-hi.
onatge, no sóc gavina... puc mirar de volar a la meva manera, però mai seré gavina. :)
ResponEliminaAssumpta, doncs no, no la vam pas trobar!
Sànset, una bonica cançó, per recordar!
Gràcies, Mònica, una abraçada.
Jordi, quina sort! :)
Carles, la constància és molt important!
Llaudal, el meu vol, l'he arrencat aquí mateix, davant de l'ordinador... fa dies que no he anat a vora el mar. Imatges... manllevades. Gràcies,
A mi també m'agradaria volar ben alt per poder fugir ben lluny... però això, només a vegades, eh?
ResponEliminaM'agraden els teus versos.
Un petonet, bonica!
Com volves de neu, gavines,
ResponEliminajugueu pel cel, dolces nines.
Aparteu-ne del meu mar la queixa
que em tregi del cor la bleixa.
.................. Anton.
m'has fet recordar la música d'una cançó de la maria del mar bonet on se sentia el cant de les gavines... llàstima que no recordo quina cançó era. només les gavines...
ResponEliminam'agrada este dibuix, i també molt el que has pintat "amb uns altres ulls 1".
una abraçada, carme
Gràcies, guspira!
ResponEliminaSi que ens pot alegrar una mica una bona volada d'ocells, ena quest cas de gavines, Anton!
iruna, em sembla que la cançó era una que parlava d'una dona que li deia "Na Ruixa mantells" però no sé si era el títol de la cançó. Una abraçada iruna.
Volar alt i lliurement, trobant la justa mesura i l'essència de les coses...Jo també ho vull.
ResponEliminasí, carme!
ResponEliminahe tornat per a dir-t'ho i veig que ja la coneixes :)
ara n'he trobat la lletra. era la cançó de na rauxa mantells.
llàstima no poder tornar a sentir la música i la veu. però la tinc a dins igualment.
una abraçada i bona nit
ostres, carme! saps què m'ha passat, ara? n'he copiat la lletra i, rellegint-la, he trobat un "jamai" i he dubtat si potser era "ja mai" escrit junt o si realment en català hi ha també un "jamé". quina alegria trobar al diccionari una paraula que em sembla tan bonica i que no coneixia en "la nostra llengua" (uix... se'm fa raro dir-li "nostra", quines coses...)
ResponEliminagràcies per estos ratets.
me moro, carme.
ResponEliminagràcies!
Pilar, tu creus que es pot aprendre a volar? I sobretot a prendre la mesura i trobar l'essència de les coses? Sí, oi? tot es pot aprendre!
ResponEliminaSí iruna, he recordat de seguida a aquesta cançó que cantava com les gavines. M'ha agradat llegir-la. A mi se'm fa raro que se't faci raro dir la nostra llengua... ;) de qui si no? No, dona no et moris! Bona nit!
pos se'm fa raro, veigues tu :)
ResponElimina(ja no diré res, ja no diré res.
la paraula de pas saps què em diu? "estop". ben dit!)
bona nit
Aquestes paraules de pas, a vegades són una mica impertinents a vegades una mica bruixes... potser et convenia anar a dormir. :)
ResponEliminaHo crec, Carme. La vida és una bona escola.
ResponElimina