- Vaig de cap de setmana al Ripollès, vols venir?
- Amb qui hi vas?
- Amb tu!
- Però si encara no t'he dit que sí!
- Però m'ho diràs i si tu no véns jo tampoc hi aniré o sigui que si hi vaig hi vaig amb tu.
- Això es pregunta diferent... t'agradaria que anéssim de cap de setmana junts?
- T'agradaria?
- Sí!
- Veus? No sé on hi trobes la diferència...
- Homes!
Eren caminadors, eren contempladors, eren amics, van passar un dissabte de tardor fantàstic: Ull de ter, el riu, els arbres, el dinar de picnic...
Es van despertar junts:
- Ei! i avui què fem?
- Pugem a Sant Antoni?
- Perfecte! ens emportem el dinar?
- Sí, vaig a preparar esmorzar i dinar, au vinga! espavila't!
PD: I ja paro, ja paro!
Eren caminadors, eren contempladors, eren amics, van passar un dissabte de tardor fantàstic: Ull de ter, el riu, els arbres, el dinar de picnic...
Es van despertar junts:
- Ei! i avui què fem?
- Pugem a Sant Antoni?
- Perfecte! ens emportem el dinar?
- Sí, vaig a preparar esmorzar i dinar, au vinga! espavila't!
PD: I ja paro, ja paro!
Pares quan comença l'aventura? Ets genial, Carme!
ResponEliminaEi, que jo segueixo les teves indicacions: despertar junts sense petó... si no paro... jo qué sé on podem arribar!
ResponEliminahe,he,he... gràcies Pilar, per joc i per la complicitat.
Estic amb la Pilar. Ara hauries de continuar. A més a més,
ResponEliminaho tinc a prop de casa: ho podria anar a comprovar.
Bufff! Ha estat una tarda plena de petons ... amb la Carme.
ResponEliminaPerò, no penseu malament, hi havia també molts altres personatges.
Bona nit Carme.
Jordi... doncs potser ens ho podries explicat tu, he, he, he...
ResponEliminaPere, entremaliadures, per aquí també? una tarda plena de petons, és cert... tots virtuals, amb personatges virtuals! I com deia al post... no us amoïneu, ja paro, ja paro! Bona nit, Pere.
ResponEliminaÉs que hi ha petons que dónen per molt! (en podríem dir petonassos?)
ResponEliminaEs pot canviar el títol de la foto? No en trobaria cap millor que el teu, Joan! "Petonassos" encara que només se'n vegi un... ja sabem que mai no n'hi ha un de sol.
ResponEliminaJa n'hi ha prou de marejar la perdiu, he llegit tots els relats un darrere l'altre, tret del primer, i si no es fan un petó ja i acaben junts em sembla que perdré els nervis!!!
ResponEliminaEstic amb el Xexu! Volem el pató!!!
ResponElimina:D
M'encanten tots els relats! els diàlegs són brutaaaals! :)
els petons no hi estan reflectits en el text...però jo els intueixo, segur que hi son i millors que aquest de la imatge. Però es clar...jo sóc molt mal pensat
ResponEliminaM'ha agradat aquest també. Bona setmana!!!
ResponEliminaXeXu, acaben junts precisament al segon relat i és un dels que no estàs d'acord! I jo què vols que hi faci? Per acabar sempre junts no calien tantes opcions, jo colia només donar opcions diferents... no només una! je, je, je i si no fes com en Garbí que els intueix...
ResponEliminaFiladora, intueix-los tu també, dona! Gràcies! M'encanta escriure diàlegs!
Garbí, fas bé, no hi ha com tenir intuïció i no que t'ho donin tot fet! :)
homes! som tots igual! jejeje
ResponEliminaDeric, em fa il·lusió veure't per aquí!
ResponEliminaSón coses que es diuen... però no són pas veritat...
noia...uns dies fora de xarxa...i lectura per estona!!!
ResponEliminaDe moment, petonassos!
Ostres! com m'han agradat!! :)
ResponEliminaSaps amb què em quede?
"Les oportunitats entre tu i jo no s'esgoten mai. Sempre hi som. Mentre durem!"
m'has fet pensar...aiiiii!! Carme, ara estic feta un embolic jejeje.
Una besadeta!
A veure si ho he entès... No hi ha hagut petó però es desperten junts?
ResponEliminaSón "només" amics però han passat la nit junts?
Ui... llavors són aquestes coses modernes que queden lluny de les meves entendederes :-))
Res, res... jo vull un final romàntic i ben clàssic com el segon o bé... aquell que deixa la porta oberta com l'anterior... que l'he trobat preciós :-))
kweilan, que de poc se m'escapes, no t'havia vist, gràcies guapa!
ResponEliminaFanal blau, petonassos, doncs... de moment!
Saps, Alba que jo me la crec del tot aquesta frase? Del tot. No sé si serveix per sortir de cap embolic, però... una abraçada, bonica...
Assumpta, bé, són finals possibles que han anat sorgint dels comentaris i sobretot de les combinacions de paraules de la Pilar. Però és que jo penso, per què no? :) Són amics i pensen que poden estar junts... si algú vol intuir-hi els petons i altres no... cadascú al seu aire. M'agrada inventar múltiples possibilitats.
Però quantes versions n'has fet ja Carme? òndia és que no dono l'abast! em penso que m'he passat per alt algunes, les llegiré, a veure quantes m'he perdut....! els de relats conjunts t'haurien de dar el premi al relat amb més versions!!!
ResponEliminaHe passat una molt bona estona tot llegint!!! I tam´be m'has fet riure! Una abraçada.
ResponEliminaNo dona, ara no pares...M'agradaria saber com passen ells el cap de setmana...Continua, per favor! D'ací pots traure una bona història!! (ho dic de veritat)
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
M'ha agradat! D'això se'n diu poder de convicció, no? Jajaja. Un petó i fins aviat.
ResponEliminaElfri, no sé si fer moltes versions mereix cap premi :) o és ser plom!
ResponEliminaThera, me n'alegro... riure sempre va bé!
Segur que sí, Olguen, però paro. Hi ha un moment que ho veus clar, has de parar! :) Gràcies!
Jordicine, un petó, maco!