Veus una pedra com un tresor.
Mirada poètica o d'infant.
Agafo la imatge,
acaronant
la lluentor humida
de cada pedra.
Sense tocar-les.
Silenciosament
respecto el seu lloc.
Bombolles d'escuma
s'hi atarden.
L'instant les fon.
Ja he trobat l'origen de les fotos perdudes!!!
Per més que miro aquesta pedra amb mirada innocent, envoltada de bombolles que desapareixen amb rapidesa, pensant que és un tresor; no aconsegueixo sortir de l'abstracció que envolta el seu aspecte i desxifrar a quina imatge real pertany.
ResponEliminaEl vers m'ha agradat i la pintura és bona perquè la seva interpretació provoca discussió i planteja punts de vista diferents i això sempre és bo.
Potser el que més m'intriga és la taqueta vermella ...
Bon nit Carme:)
És una pedra vermella. A la foto hi havia una pedra vermella...
ResponEliminaBona nit, Pere.
Fins i tot les pedres poden ser poètiques, això depén de la teua mirada.
ResponEliminaSilenciosament
ResponEliminam'atanso al poema
i en cullo l'instant
fugisser.
Sempre desenterro pedres de la sorra, però ara no hi caic de qui pot ser la foto.
ResponEliminaBonic el poema. Al dibuix, al costat de les pedres, semblen unes petxades mig si fa no fa, que s'han salvat de trepitjar les pedres... M'agrada això de "la lluentor humida" És un poema com misteriós. Jo penso que és ran de mar, però pot ser de riu.
ResponEliminaNo et puc ajudar no recordo la foto....em quedo amb els teus versos i una pedra per si fa vent!
ResponEliminaOstres, CARME... he llegit el post i, en arribar a la Postdata, he pensat que... PODRIES FER AQUEST JOC!! :-))
ResponEliminaEstaria molt, molt bé...
Em sona, em sonaaaa... vaig a veure si la trobo :-)
Fa anys, a la platja de Portbou, jo agafava pedretes... quan eren molles eren maquíssimes, però quan s'assecaven ja no ho eren tant... suposo que la bellesa els hi donava aquesta "lluentor humida" que descrius.
No el trobo!!... I això que em sona haver-lo vist...
ResponEliminaA veure si algú reconeix la imatge...
En fi, tanco. Bona nit :-))
No et puc ajudar... però m'has fet recordar la de jocs que m'inventava tot jugant a la sorra i lluitant contra el monstre aigua, encarregat de destruir qualsevol intent de civilització als seus vorals.
ResponEliminaM'encanta el silenci del les pedres. Amb la seua mudesa acumulen temps i saviesa.
ResponEliminaSempre n'agafo alguna pedra dels rius i els mars que visito. Després les poso en un gerro de vidre i es converteixen en un drenatge preciós per alguna planta.
ResponEliminaA veure si trobes la foto...
Vols dir que no és una foto de la fanal?
ResponEliminaJo tinc una de semblant però no la tinc penjada enlloc, o sigui que...
Petonet dolç :¬)*
Un boig errant cercava la pedra de toc, plosos el seu cabell roig....
ResponEliminaR. Tagore
M'encanten les pedres...ahi quietes durant milers i milers d'anys...Sense parlar, ens diuen tantes coses...Ai, si parlaren.
ResponEliminaAh! I ho senc, no sé d'on ve el teu dibuix (he perdut el joc?? Hehehe)
Una forta abraçada, Carme.
Jo, com la Pilar, també agafo pedres dels llocs on vaig. Per casa n'hi ha un munt, de petites i no tant petites, en un prestatge o dins d'algun recipient. Totes transmeten la seva energia i, en certa manera, són missatges dels llocs on has anat (fa anys, a Pesquera, a Beseit, el riu em va regalar el fossil d'una fulla de faig en una pedra de travertí). Potser és una manera d'acumular temps.
ResponEliminaI quina importància té, Carme, on pertany la foto, si el que compta és el delicadíssim poema que t'ha inspirat i que ens n'evoca moltes més, d'imatges?
ResponEliminaUna abraçada!
No ho sé jo tampoc però és molt bonic.
ResponEliminaJo com que l'encerto sempre millor que calli, Carmeta, millor!
ResponEliminaNoves Flors, per tot la poesia si la sabem veure!
ResponEliminaSi el culls, Jordi, per molt fugisser que sigui ja és teu!
Rafel, em sembla que em quedaré amb l'enigma...
Mª Antònia jo crec que era ran de mar... Has vist el dibuix de la teva fot de Ferran?
Elfri, agafa una pedra, agafa, són boniques!
Assumpta, podria ser un joc, però pel que veig seria massa difícil! No ho encerta ningú! :)
Porquet, bonics records d'infantesa.
És bonic, Artur, això que dius.
Deuen ser bonics els teus gerros, Pilar!
Em sembla que no, o al menys no l'he pogut trobar per segon cop, Barbu ... ho he anat a comprovar, gràcies!
Miquel Àngel, aquestes pedres totes són de toc! I que consti que jo no tinc el cabell roig! :)
je, je, je... Olguen, no has perdut no! sempre diuen una cosa o altra, sense paraules, oi?
Joan, que bonic això que tens: un fòssil de fulla de faig en una pedra de travertí... si les paraules ja tenen màgia, la pedra en deu tenir més.
Segurament no té cap importància, Galionar... per a mi posar d'on ve la imatge original és un ritual d'agraïment per la inspiració i pel préstec...
Gràcies Kweilan!
Faig meues les paraules de pere, crec que no podria explicar-ho millor!!!
ResponEliminaEnhorabona per la imatge i el poema.
Abraçades a tothom!!!
Gràcies, iris!
ResponEliminaA mi les pedres m'encanten! Porto un àmbar penjat al coll. Un petó i fins aviat. M'ha fet molta il·lusió haver-te conegut personalment.
ResponEliminaLes pedres al mar són meravelloses! Tinc una collecció de Niça (gràcies Salvador per Alt + 0231) M'ha fet molta il·lusió haver-te conegut personalment també, dues vegades! Si vols, abril/maig és possible:) Petons!
ResponEliminaÉs impressionant com, aparentment, d'un element natural com és una pedra se'n pot fer poesia, veure'l com una cosa bonica, i especialment de la forma com ho fas tu :)
ResponEliminaUna besada!
Carme un altre dia no te'm saltis, eh? No hi cosa que em molesti més. A veure, podria ser la imatge que surt en el poema de LLIGADA A TU?
ResponEliminaLLigada a tu
amb claror de matinada
el cor silent
De la Cèlia?
La foto no sé de qui és, però diria que és de la que parles...
Per la sang
ResponEliminaanireu al cor...
............. Anton.
A mi se'm posa una tal Gabriella que qcrec, diuen, adivina... Li hauré de preguntar... Ara amb tantes pedres...
Anna, disculpa'm. A mi tampoc m'agrada gens que em saltin i em molesta molt més encara saltar-me jo a la gent. Em passa quan jo escric un comentari llarg i mentrestant en rebo un altre ... em queda per sobre de la meva resposta i crec que ja l'he contestat... vaig sempre massa ràpid a fer les coses. Ara miraré si trobo el dibuix on dius tu.
ResponEliminaUn petó Jordicine i a mi també em va agradar molt poder-te conèixer en persona... una abraçada.
Merike, a mi també haver-te conegut a tu! :) Ja em diràs els dies que vens...
Gràcies, Caterina, una besada!
Anton, a veure què diuen els endevins! :) o potser no cal, oi? Com diu Galionar, no cal.
Anna, disculpa'm. A mi tampoc m'agrada gens que em saltin i em molesta molt més encara saltar-me jo a la gent. Em passa quan jo escric un comentari llarg i mentrestant en rebo un altre ... em queda per sobre de la meva resposta i crec que ja l'he contestat... vaig sempre massa ràpid a fer les coses. Ara miraré si trobo el dibuix on dius tu.
ResponEliminaUn petó Jordicine i a mi també em va agradar molt poder-te conèixer en persona... una abraçada.
Merike, a mi també haver-te conegut a tu! :) Ja em diràs els dies que vens...
Gràcies, Caterina, una besada!
Anton, a veure què diuen els endevins! :) o potser no cal, oi? Com diu Galionar, no cal.
Ningú ha trobat encara les pedretes? És estrany... A mi em sonen molt... però vaig anar pels blogs on creia que les hauries pogut trobar i no... no les vaig veure. Potser són més "antigues" de fins on vaig mirar jo... no sé :-)
ResponEliminaNo, no les ha trobat ningú... ni jo mateixa... que ho hauria de saber!
ResponEliminaAra ja les has trobat!!! :-))
ResponEliminaT'ho creuràs , Assumpta, que he actualitzat aquests posts per tu, perquè les veiessis d'on han sortit? :))
ResponEliminaSiiiii? :-))
ResponEliminaI tant que m'ho crec! hehehe...
Veus el què deia? Paraula d'honor que he escrit els altres comentaris sense haver vist aquesta resposta teva!! hehe però és que és ben bé així :-))