dimecres, 8 de febrer de 2012

Pèsols d'olor


Uns quants  pèsols  d'olor  collits  de la meva  capçalera  del bloc.

Feia  un mes  que a en  Martí  se  l'havia  engolit  un silenci,  i ara,  deixava  regalims d'engrunetes  al camí  per què si ella volia el pogués  trobar.


La Berta  va  pensar  que li seguiria el rastre  i   miraria de no perdre'l de vista 


Mentrestant  podia omplir aquest  llarg i desconegut  camí,   collint pèsols  d'olor  i  tornant  a descobrir  la vida  arreu  on  era.  La  tenia tant  a prop!

25 comentaris:

  1. Carme, si em permets, en colliré alguns i així tenir un bon camí durant el dia d'avui.

    Bon dia!

    ResponElimina
  2. No fa falta anar massa lluny per descobrir... la vida. T’agafo un pèsol d’olor per redescobrir el camí. :D

    ResponElimina
  3. La Berta és observadora... i sap com seguir les pistes que deixa en Martí, que sembla que vol i dol...

    La saviesa de saber seguir el fil del camí i alhora collir l'aroma que la vida ens regala, és molta saviesa...

    Crec que la Berta, tot i la incertesa del nou camí que ha emprès, està redescobrint l'essencial... reconèixer la vida per allà on camina...

    Li veig ja el somriure...

    Un petó bonica!

    ResponElimina
  4. No crec que tingui res a veure, però m'has fet pensar en quan un blog tanca i el seu autor va passant de tant en tant a dir alguna cosa per cases alienes...

    ResponElimina
  5. Això de vegades passa...
    hi han caminois, senders, viaranys, que, tot i portant al mateix lloc, s'allunyen els uns dels altres. O són més costeruts.

    quants cops no ens hem perdut, o hem cregut estar perduts, o anar en direcció equivocada i al final hem arribat a lloc.
    no en el temps previst. Potser amb alguna esgarrinxada de més.
    Però hem arribat i no ens ha faltat el somriure dels companys que, potser, ja hi eren...
    I el nostre camí a fet créixer el sac d'anècdotes i experiències...
    I qui saps si em descobert una clariana meravellosa...
    O un rierol cristal·lí. Un gorg on ens hem capbussat per sentir com la fredor de l'aigua revifava els sentits... els sentiments... sobre la pell nua...

    I la vida, ja és un xic això... potser no tant arribar com ser-hi al camí...amb els ulls oberts... i anar trobant, aquí i allà... aturant-se... respirant...
    tancant els ulls i gaudint...
    aprenent...

    al cap i la fi de tot i de tothom es pot aprendre... ni que sigui com no fer les coses... ;¬)

    neeenaa! quin rotllo...
    vaig a tornar a connectar el Gamberru Mode que si no em faré una mala fama d'assenyat que farà fredar...!!!

    petonets dolcíssims, Carme, nina dolça i estimada...
    :¬)**********

    ResponElimina
  6. porquet, ja pots collir, ja que et perfumaran el dia...

    mar, m'agrada la visió de futur que porten les teves paraules i que li vegis el somriure a la Berta no està gens malament. L'optimisme sempre va bé.

    XeXu, no podia ser de cap altra manera, tu, un malalt de blogs... :) M'encanten les diferents interpretacions... És ben bé així XeXu quan algú tanca i el trobes pels comentaris, no pots evitar de pensar que voldries saber més, que et falten els posts... però que al menys li veus una mica l'ombra i el saps a prop. Gràcies maco!

    Barbollaire, per sort, per sort, que la vida no és arribar! Perquè en realitat no crec gaire que mai arribem enlloc, o sigui que tens raó, millor gaudir del camí i si pot ser tal com ve i tal com raja, doncs molt millor...

    ResponElimina
  7. Els pèsols d'olor que creixen a Mont-ral, silvestres, tenen un to més malva, gairebé vermellós. Són de tija fràgil i es cargolen amb habilitat a altres plantes. M'agrada collir-ne algun, a l'estiu, i posar-los en un gerret en alt, perquè pengin. Les plantes humils solen ser precioses. Ben observades, t'arriben a admirar, com les persones sense pretensions que ofereixen conversa.
    ¿Què fas servir per fer els teus dibuixos?

    ResponElimina
  8. Molt bonic aquest rastre d'olor, per poder seguir el camí.

    ResponElimina
  9. Olor de vida! Tots deixem un rastre d'olor, i molt millor si és olor a pèsols. M'he quedat amb ganes de llegir més. Un petonet, Carme.
    (A mi també em costa deixar-te comentaris, espero que aquest arribi, o potser n'arribin tres o quatre junts, qui sap!)

    ResponElimina
  10. Anar collint pèsols d'olor, prou saps que és una bona estratègia.
    De vegades també hi ha qui engolit pel silenci, fins i tot una mica perdut, va escampant alguna llavoreta de la butxaca perquè s'hi faci una flor que després algú la pugui recollir.
    Sé que he repetit gairebé el que deies...però els pèsolsd'lor van molt bé!
    Un bon dia, bonica!

    ResponElimina
  11. Quines metàfores tan boniques!
    Redescobrir la il·lusió i el plaer del camí.

    ResponElimina
  12. Olga, gràcies per parlar dels pèsol d'olor, jo no sabia que agafaven més d'un color, veus? ja he après una cosa nova!

    Aquest dibuix és fet amb Paint, com tots els que estan fets amb ordinador... no tinc cap altre programa de dibuix.

    Gràcies, Montse!

    Maijo, doncs haurem de continuar... la vida no s'atura i la Berta tampoc. Gràcies per venir, bonica!

    Fanal blau, els pèsols d'olor, són molt curadors i van molt bé. :) Per això els tinc i per això els cullo.

    Gràcies Noves flors! Un petonet d'olor per a tu!

    ResponElimina
  13. Espero que finalment, la Berta retrobi en Martí... aquest camí tan olorós segur que la portarà a redescobrir la vida...
    Saps Carme, aquestes flors em pensava que eren violetes i això que sóc del terròs!!!
    Petons,

    ResponElimina
  14. T'ho pots creure?? Per uns instants m'ha arribat la seva olor... Mmmmm!!

    Com sempre, els teus dibuixos m'enamoren!! Ptons!

    ResponElimina
  15. Això de "se l'havia engolit un silenci" m'havia semblat seriós i definitiu... menys mal que es poden deixar engrunetes perquè si algú vol, et pugui trobar :-))

    (M'ha fet gràcia el comentari d'en XeXu i la teva resposta! hehe)

    ResponElimina
  16. M Roser, et regalaré una violeta dibuixada, les violetes són petites i baixetes, surten ran de terra i no agafen gaire alçada. Petites i fràgils però sempre guanyen i envaeixen espai en els testos d'altres plantes i a mi m'encanta que passi això.

    Gràcies, Alba, un petó, guapa!

    Assumpta, MALALTS DE BLOGS!

    ResponElimina
  17. Mai havia pensat si els pèsols teníen olor, xò aquests deixen rastre!!!

    ResponElimina
  18. Aquest escrit envoltat pel perfum dels pèsols d'olor, és tan tendre ... com els pèsols de Llavaneres a l'abril.

    Bona nit Carme:)

    ResponElimina
  19. Ai, aquest Martí, és dels que els hi agrada fer patir!
    Quines flors tan boniques ens has portat avui. I tan oloroses.

    ResponElimina
  20. Gràcies, rits!

    Pere, moltes gràcies a tu també.

    Glòria, aix no sé... tu creus?

    Fatal, Assumpta!

    ResponElimina
  21. Redescobrir, redescobrir-se. Com un punt i seguit.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari