D'una foto de la Isabel
La Berta no sabia veure el final del camí i les troques de vida que escrivia li sortien nuades i embolicades. Però no tenia pressa. Poc a poc, n'aniria desfent els nusos fins que en sortissin uns cabdells de paraules rodons i fins, que es descabdellessin fàcilment i sense esforç. Inventar-se la vida, també vol dir, no saber on anirem a parar.
Potser continuar escrivint és una de les millors maneres de descabdellar les troques i desfer nusos i embolics.
ResponEliminaI abans o després, acabem per tenir la troca a punt per una bufanda o una manta nova que ens torni a abrigar.
Inventar-se la vida, ja ho té això! :)
De tota manera, aquest paisatge inacabat, és ben bonic.
I depén de com es miri, de vegades, millor inacabats, que quan s'acaben...
Una abraçadeta, noia!
Mentre estiga inacabat vol dir que hi som, per anant fent. I tal com diu Machado "Caminante, no hay camino / se hace camino al andar".
ResponEliminaNo ho sabem mai on anirem a parar, per això cal tenir una bona cintura per fer saber driblar els inconvenients.
ResponEliminaAi Carme, tant de bo, quan ens trobem en aquestes cruïlles de camins que ens donen tants maldecaps i tant neguit sabéssim sempre agafar-nos-ho d'aquesta manera. A mi, personalment, em costa...
ResponEliminaDoncs era afortunada si amb paciència va aconseguir desfer els nusos... A vegades, quan se't fan embolics als cabdells no hi ha forma de poder-ho arreglar.
ResponEliminaM'agrada aquest paisatge inacabat, Carme...De fet la vida ens la devem inventar tots , perquè no sabem pas on anirem a parar...
ResponEliminaPetons.
Quan no s'inventa la vida, tampoc se sap on anirem a parar...Tal vegada l'aventura de la incertesa és el que dóna sentit a les "vides", rescatant-les de l'avorriment de la no improvisació.
ResponEliminaAvui és avui, ara és ara,
ResponEliminai demà...
obrir els ulls i fer camí.
El paisatge immens, per anar fent.
Bessets
la vida sempre ha estat un embolic, saber capdellar bé la troca farà que tinguem un bon resultat. Sobretot si hi ha un nus....no estireu.
ResponEliminaAquest combinat m'ha encantat!!!...Gràcies, Carme, per compartir saviesa i bellesa! Un petó!
ResponEliminaDoncs anar caminant, i anar fent aquest camí... d'aquarel·les! Que maco!
ResponEliminaAi aquesta vida que quan vol embolica la troca; de vegades se n'ha de tallar un tros i seguir embolicant!!!
ResponEliminaDe vegades més val no saber, i així tot és més senzill, no m'imagino la vida sabent-la!!!
A veure si arriba aquest!!!
Petonssss!!!!
Fanal blau, millor que no s'acabin els camins...
ResponEliminaNoves Flors, vol dir que hi som... tens raó!
XeXu, ens anem fent resistents...
Assumpta, ja tens raó, ja, però jo diria que tot és qüestió de temps i de paciència.
M Roser, encara que no ens la inventem tampoc ho sabem, em sembla...
Doncs sí, Pilar, potser sí, la incertesa dóna valor al que tenim.
Obrirem bé els ulls, sa lluna!
Joan, no estiraren, no... tens molta raó, si s'estira ja no hi ha qui el desfaci.
Gràcies NÚRIA!
Gràcies, Yáiza!
ResponEliminaDafne, aquest sí! tallar un tros i seguir embolicant... molt bona aquesta! Hi ha metàfores que donen per molt eh? I no, millor no saber... perdria tota la gràcia.