Composition X, Wassily Kandinsky, 1939 Relats conjunts
S'ha vessat la capsa dels meus tresors, que fa tants anys que tenia guardada. No reconec cap color. Cap forma d'aquests trossets mutilats, em porta els mateixos records. Hi ha escombres i recollidors de luxe, per llençar la trencadissa de tresors?
L'art del caos :D
ResponEliminasuposo que aquestes escombres i recollidors seran de més o menys de luxe en funció de l’impacta visual que ens hagin produït els trossets.
Veig que per aquí també a arribat la primavera en forma de mimosa groga
ResponEliminaÉs molt bo però m'ha semblat una mica trist, no és agradable haver de llençar els tresors guardats perquè s'han trencat i ja no ens porten cap record.
ResponEliminaQue no ens passi mai en la realitat! :-)
M'agrada el Kandinsky, és un dels grans:) Bon cap de setmana preciosa Carme!
ResponEliminaDolçor i nostàlgia....m'ha agradat molt!
ResponEliminaI així i tot, trencats, ens porten
ResponEliminaa moments únics, especials...
Llum al teu dia!
Östia avui piques alt Carmeta!!!
ResponEliminaaquest paio es un Deu per a molta peña... je je ; els Jueus van sembrar el mon de confusió,per a carregar-se l'art Sacré.... diuen els antisionistes...
Carme,m'has fet pensar en una frase de la peli "Cosas que nunca te dije" de l'Isabel Coixet, que diu més o menys així, "Tindriem que poder guardar la felicitat en una capseta a bocinets petits, i així quan la necessiten estirar d'aquests bocinets". M'hi has fet pensar perquè he associat tresor=felicitat. M'ha agradat molt i molt! Feliç cap de setmana!
ResponEliminaEm temo que no hi ha recollidors de luxe... Carme! No, encara no és primavera... la mimosa és una flor de ple hivern! :) No vulguis córrer tant... ja vindrà!
ResponEliminaMc, a vegades les coses surten així, sense pensar-les gaire i si, tens raó, m'ha sortit trist. Potser no ens caldria precipitar-nos a llençar-ho tot.
Una abraçada, merike!
Gràcies, Elfree!
Sa lluna, de veritat? Jo pensava que trencats ja no servirien!
Miquel Àngel, que consti que jo no em fico amb ningú. Són només sensacions... personals i intransferibles. :)
Moltes gràcies, Marta. Un petó!
També sóc un gran Kandinsky-fan, les seves formes caòtiques i colorides m'agraden molt. Encara que s'hagin de recollir ;)
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
Mentre el caos es pugui recollir no hem pas de preocupar-nos més del compte
ResponEliminaNo ho recullis, Carme! ni se t'acudeixi... llueix molt més així, ben escampadet...
ResponEliminaSí que es tristot sí.... però preciós!
ResponEliminaBonica la mimosa de la capçalera Carme... una sort tenir regals així!! ^^
I ara què faràs sense records? Els podràs recuperar? N'hauràs de fer de nous? Quin desgavell...
ResponEliminaFerran, si t'agraden, per què recollir-les? :)
ResponEliminaJoan... mirat així sembla tranquil·litzador...
Vols dir, Montse? trencadissa de records per terra? :)
Alba, si és un regal ben bonic, oi?
XeXu, no sabria contestar-te a cap de les teves preguntes... bé cap sí, fer-ne de nous em sembla important i inevitable...
Ooooh, CARME!! Tots els records fets a miques!... Clar, així ja no els reconeixes!... Era la teva Col·lecció de Moments?
ResponEliminaMmmmm... no pateixis, segur que ha estat un malson. Quan et despertis la teva col·lecció estarà ben sencereta! :-))
I tant, Assumpta!
ResponEliminaLa col·lecció de moments està ben sencera... no en tinguis cap dubte.
Menys mal!! :-)) A vegades els malsons poden fer molta por...
ResponEliminaPer cert, molt xula la nova capçalera!! ;-))
els trossets mutilats també són una bona metàfora del que és recordar..
ResponEliminael millor recollidor de luxe és a la memòria!
per cert, quins tresors més vistosos...
Amb el que costa omplir la capsa dels tresors, ja és una pena que es vessi!
ResponEliminaPotser amb paciència en podràs recomposar algun...
Des de la meva finestra ja fa dies que m'arriba el groc de les mimoses, demanaré al vent que em porti una mica del seu perfum...
quina por. No sé xq xò m'entristeix. Perdre tots els records, que s'esmicolin en mil bocins.
ResponEliminaquè bonica que és la mimosa!!!! refresca!
Tampoc és un malson, Assumpta, només és una metàfora...
ResponEliminalolita... potser la teva és una bona manera de veure-ho
M Roser, potser amb molta paciència, no et dic que no! :)
rits, no fa cap gràcia, oi, que s'esmicolin els records? Em sembla que tens raó, m'ha sortit pessimista...
Jo acostumo a dur-me els bocins atresorats del passat al present i els treno. És com renovar-los i viure'ls de nou. Així, trenats, ocupen menys espai i permeten l'arribada d'altres...I la trena creixerà i la podré fer servir d'escala per entrar i sortir de la torre del tresor, que està amagada en la cara oculta de la lluna i m'indica el camí quan aquesta s'ha enfosquit.
ResponEliminaPetons de bon dia, bonica!
Amb el pas del temps, aquella col·lecció que tant ens agradava, ara resta abandonada plena de pols, només queda els record.
ResponEliminaDoncs també tens raó, ara que ho dius... :)
ResponEliminaM'agrada la capçalera nova, també; és vida!
Coincideixo amb molts comentaris deixats, l'art del caos i dels tresors guardats de vegades van de la mà, Carme!
ResponEliminaLa mimosa ummmm, de les meves preferides...
d.
PS: et deixo un poema del meu 'alter ego' botànic:
Mimosa en flor (Troballes al Jardí Botànic XI; Acacia dealbata)
I si et dic
que el teu somriure
és el sol dels meus dies?
I si et dic
que les teves llàgrimes
són la pluja que m'inunda?
I si et dic
que les teves penes
són els núvols grisos
damunt del meu cap?
I si et dic
que prefereixo
la teva alegria
que la meva,
mimosa acabada
de florir?
Poètica de la Botànica
No els llencis! Els tresors, fins i tot esbocinats, s'haurien de poder conservar, no?
ResponEliminaMimosa, flor de febrer...
;)
Jo et diria que si ja no els reconeixes com a propis faries bé de llençar-los, Carme. Per força ni el "bon dia", diuen.
ResponEliminaEl que sí que escombraria ara mateix és aquesta porqueria de lletres que ens fan escriure de verificació; dues paraules en lloc d'una i amb molt problemes per encartar-les. Serà que m'estic convertint en robot, com insinuen les instruccions?
Quin goig la mimosa!
Pilar, em rumiaré bé i m'estudiaré la teva idea... a veure si sé fer-ho!
ResponEliminaMontse, gràcies!
Ferran, tinc raó? No ho sé pas... però gràcies sempre és agradable que algú te la doni.
deo, un poema preciós i un nou bloc per descobrir... m'encanten les flors, ja vindré a dibuixar-les!
Gràcies Yáiza per donar-me la teva opinió.
Galionar, tens raó, quina ràbia que fan aquestes lletres! Totalment insuportables...
El millor recollidor de bocins de tresor són les pròpies mans, el cor, les paraules; i si per atzar es trenca, cal plegar-lo i tenir-lo en un lloc, on malgrat no ser-hi com abans, hi segueix essent.
ResponEliminaTantes versions com persones, Dafne, tothom en faria una cosa diferents dels tresors trencats... gràcies!
ResponEliminaBrillant Carme! Els records esberlats en mil bocins desordenats ni records són!
ResponEliminaPandora màgica. Un deu.
ResponEliminaMoltes gràcies porquet!
ResponEliminaJordi, Uf! breus i afalagadores paraules, gràcies!
Es poden llençar els records? es poden oblidar, o esborrar? No déu ser fàcil i pot ser tampoc és convenient...
ResponEliminaAquest cop ens fas pensar!
El relat és trist i em fa pensar. Sembla poesia, gairebé.
ResponEliminaHi ha una mica de confusió entre els tresors i els records, en el meu text i també en molts comentaris... Glòria, jo parlo de llençar els tresors perquè han canviat i no són els mateixos... els records hi són un afegit.
ResponEliminaMarcel, gràcies per venir!
Mirem-s'ho d'una altra manera, s'ha fet una bona sembrada de colors en temps que en volen retornar a la grisor.
ResponEliminaPD. Fins i tot ha florit la mimosa.