Carta a una desconocida de Stefan Zweig

Un altre  llibret  curt  de  Stefan Zweig,  tothom  me l'havia  recomanat  molt  i realment és  un llibre  que emociona molt.

Trist  també...  perquè  tots  els llibres  els  trobo tristos?  Són els llibres  o sóc  jo?

Una història  d'amor, incondicional,  íntima i personal,  i  solitària...  jo  la trobo  gairebé malaltissa  i  sobretot  poc  creïble.

Una  nena  s'enamora  del seu veí,  així:


“Pero recuerdo, querido mío, el día y la hora en que quedé para siempre enamorada de ti. Acababa de dar un paseo con una amiga del colegio y
estábamos las dos charlando delante de la puerta. Llegó un auto y descendiste tú para entrar en tu cuarto. Algo dentro de mí me impulsó a abrir la puerta, y nos cruzamos el uno con el otro. Me lanzaste una suave, cálida y envolvente mirada, llena de ternura, me sonreíste –sí, no puedo decirlo de otra manera- afectuosamente, al mismo tiempo que decías en voz baja y casi familiar: “-¡ Muchas gracias, señorita!-“ Eso fue todo, querido, pero desde el instante en que sentí la suavidad y ternura de tu mirada quedé locamente enamorada de ti."


I  manté  aquest  amor  tota  la vida,  en la distància,  en  la  ignorància  d'ell,  en el  desconeixement i la desmemòria...  amb  una absoluta  fidelitat.

És  molt  commovedor,  molt,  però, a  mi, em fa pensar que no s'ho  val.  Ningú  per encantador  que sigui  mereix un amor  així,  totalment  gratuït  sense  fer  ni donar  res.   I  ningú,  per  bleda  que sigui,  mereix  viure  una vida  així,  penjada d'un  home  que  viu en un altre  planeta. Molt  romàntic, això  sí.  I  jo habitualment  en sóc  de romàntica,  però  aquests  extrems  em revolten,  més  aviat.