La pluja i el sol fan la seva feina;
i cap pedregada,
malgrat malmeti algun fruit,
pot impedir que noves flors apareguin en cada primavera.
R.G.
Hi ha persones a qui costa donar un tomb positiu a les coses. Això a vegades és difícil de canviar. Hi ha persones, que volen ser tant positives que no poden reconèixer que a vegades hi ha pedregades que malmeten els fruits. L'equilibri: reconèixer allò que ha fet o ens ha fet mal, guarir-nos cadascú al seu ritme i seguir esperant i estimant les flors... i també els fruits.
Una gran llic,ó! Vist així les pedregades no fan tanta por. Cal que neixin flors a cada instant! I si no, sempre les podem anar a buscar a alguna floristeria tan plena de vida com aquesta!
ResponEliminaSi no creixen, les sembrarem, però finalment, encara que no les sembrem en creixen igual! Cal que neixin flors a cada instant i en neixen... segur!
EliminaTens un munt de façanes i de colors!! :-))
ResponEliminaÉs difícil ser equilibrat, eh?... molt difícil...
Sí en tinc un munt!
EliminaSí, noia sí, molt difícil! Alguns dominem millor o pitjor un tipus de situacions i ens perdem amb unes altres... complicat equilibri.
Què seria de la autenticitat de la vida sense els contraris? Un no és excloent de l'altre, sinó tot el contrari. Es complementen i s'ajuden ser visibles.
ResponEliminaPreciosa la barreja de grana i verd, amb el cromatisme afegit de les flors.
Els contraris, sempre empenyent-se l'un a l'altre i les paradoxes fent rotllana al voltant... i a mi m'encanta que sigui així, però a vegades es passen, eh? ;)
EliminaUfff...l´equilibri, on és ell?
ResponEliminaPreciosa paradeta de colors, el primer que faria si passés per aquí, seria posar-hi el nas!!
Nanit, nina!
Doncs de ser-hi... hi és, però l'hem de trobar! ;)
EliminaNanit, preciosa!
firmo de totes totes, aquest doll d'optimisme, aquesta manera de veure-ho.
ResponEliminaMoltes gràcies, Joan! un petó!
Eliminaaquesta vegada m´agrada mes la reflexio que el poema. El sentit comu es la sintesi de la intel.ligencia. Enhorabona
ResponEliminaEn realitat no és un poema, és una simple frase, que em va semblar bonica!
EliminaGràcies!
Tens raó Carme,l'equilibri, a la vida, és el que ens fa tirar endavant, però a vegades és difícil,
ResponEliminahi ha qui és passa d'optimista i ho veu tot color de rosa i hi ha qui és tan pessimista que ho veu tot negre...I penso que ni una cosa ni l'altre, hi ha molts matisos.
De moment tu tan creativa com sempre, ho veus verd i grana, i ja ens fas pensar en la primavera...
Petonets.
Verd i grana com la botiga... Sempre buscant l'equilibri... el trobem o no.
Eliminapetonets.
Quina botiga tan bonica! Màgica! Una disbauxa de color i de flors.
ResponEliminaM'encanta!
De colors i de flors
Eliminaverda i madura
ens encantarà a tots!
Bona nit, Glòria!
La reflexió que has avui em va ni que pintada! (amb aquarel·la, que dilueix les llàgrimes). Crec que sóc de les primeres persones que descrius....
ResponEliminaSeguiré buscant les flors, les he de seguir buscant!
Amunt, avall, amunt, avall... la vida és com un gronxador, suposo que és qüestió d'assumir-ho i de vigilar que les pujades i baixades siguin el més suau possible. Fet i fet, segurament més val una mica de moviment que no pas romandre quiets del tot :)
ResponEliminaM'apunto el consell.
ResponEliminaSi és que abans no m'he perdut per la botiga...
Un consell molt interessant. El tindrem en compte.
ResponEliminaUmmmm, m'encanta!!!!!
ResponElimina