dilluns, 15 d’octubre de 2012

Una butaqueta nova

Tenies  el teu lloc,  a casa,  la teva butaca gran, d'orelleres i respatller  alt.

Tothom  te'l respectava  encara que fóssim  colla.  I tu no tenies  cap   problema  en  demanar-lo,  si  algun cop,  algú  se  n'oblidava.

Però  et vas  anar  fent  gran  i el teu  lloc  i  el teu seient  també,  vells... Els  temps  van canviar  i la decoració de  la casa  també,  altres ulls  i altres  veus  van mirar  i decidir per tu.

Aquesta  butaqueta  vermella  i petita  no feia  per tu,    i   mai no vas  poder  trobar-t'hi còmode.    Era  el teu lloc,  però  estava  buida.  Seies  a la  cadira  de la taula.  Sempre. Gairebé  sense adonar-nos-en  te'n vas  anar  i  aquest  seient  ha quedat buit definitivament.   No ens agrada  seure-hi. Ningú l'estima.  El fem culpable  del teu final precipitat  i  definitiu.

PD:  escrit en record  del meu pare,  a qui li agradava  seure  sempre al mateix  lloc.  Per sort,  mai no li vam  canviar  el seu vell silló,  gairebé  apedaçat,   i  el va poder  gaudir  fins  l'ultim  vespre  de la seva  vida.  Tot  just una  horeta  o dues  abans  de  morir,   encara  deia  a  la seva  dona  que  el volia  acompanyar  a dormir:   "No,  encara no, que hi estic  tant  bé,  aquí!  Va!  una  estoneta  més... "

39 comentaris:

  1. Les persones estimades sempre estan amb nosaltres i se'ns fan presents amb qualsevol detall inesperat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, vaig veure la butaqueta i vaig pensar en el meu pare... i no s'assembla gens a la seva, per això la història va com va! :)

      Elimina
  2. Molt emotiu Carme.
    Les persones que estimem mai se´n van del tot perque nosaltres som una part d´ ells, en genetica o en emocions.
    Ptns

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre ens "entrebanquem" amb mil, objectes o situacions que ens els recorden. I no saps com m'agrada que sigui així! Petons!

      Elimina
  3. Penso que continua tenint el seu lloc..., al vostre cor i al vostre pensament. I que l'ocupa a diari. I que no vol marxar.
    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que el té i no volem pas que marxi mai! Una abraçada, maca!

      Elimina
  4. Els objectes són només objectes... fins que els hi donem un plus personal que els fa pujar de categoria. Aquesta butaqueta vermella no el tindrà mai aquest plus però en canvi el silló del teu pare en té molt, per molt apedaçat que estigui. Un text molt bonic, Carme, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El silló del meu pare encara existeix... i sí té un plus, i ben gros! Gràcies, Mc!



      Elimina
  5. Ens acostumem als nostres espais, a "les nostres" coses i ens consta molt canviar.

    Els records que sempre hi són, i en qualsevol moment es disparen i et porten a tants instants estimats.

    Bessets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta que se'm disparin els records... necessito sempre un disparador... sinó no sóc gaire de recordar coses antigues...

      Elimina
  6. Saps? El meu pare també li agrada seure sempre al mateix lloc del sofà. I si et troba per allà no te l'engega ben ampla que aquell és el seu lloc! Però saps què? Tots li respectem.

    M'ha emocionat quan has explicat que un parell d'hores abans que marxés, el teu pare encara gaudia de valent d'aquella vella butaca.

    Coses, vivències, sensacions que ens acompanyaran tota la vida.

    Un potxó, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, mira, porquet, ja tenim una experiència en comú, el meu pare amb el seu tarannà especial ben afectuós però autoritari, ens feia aixecar sempre. I ningú li deia mai que no.

      Va ser ben bé així i jo seia al seu costat... gràcies per compartir emocions!

      Un potxó, porquet!

      Elimina
  7. Certament, ens envoltem d'objectes que en el seu moment no representen res, o gairebé res. Però, de cop i volta, un dia, apareixen, i fan brollar els records d'aquells que ja no hi són. Em passa massa sovint, sobretot, amb records del meu germà. L'altre dia, vam comprar Rom, i ens van regalar un got. Quan el vaig tenir a la mà, vaig pensar en el pare, eren alts i prims, com a ell li agradaven. I li vaig explicar al meu marit, perquè ell ja no el va arribar a conèixer.
    Aix. mira com m'enrotllo!!
    Doncs, recordem-los, molt, moltíssim!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Dafne, recordem-los, ho hem de fer i és tan bonic fer-ho!

      Ja saps que m'agrada compartir les coses... em fa feliç que us expliqueu als comentaris! Gràcies!!!

      Elimina
  8. els records són savis i ajuden a escriure belles paraules

    ResponElimina
  9. El teu relat és d'aquests que toquen... i el que expliques després en record del teu pare, encara més. Segur que va agrair molt que no li prenguessin mai la seva butaca. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé pas si s'hagués deixat, eh? :) tenia caràcter el meu pare! però la història m'ha sortit així... a ell no li hagués agradat la butaqueta vermella...

      Elimina
  10. M'ha remogut records de la meva àvia que sempre seia al balancí i no es cansava de gronxar-se. Em feia molta enveja i quan no hi era m'hi asseia d'amagat. Un text preciós, ple de sentiment i emocions. Li dones vida a aquesta butacaca, que a mi no m'agrada gens perquè la trobo freda! Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. ai, butaca... l'inconscient m'ha traït!

      Elimina
    2. He, he, he... butacaca! Veus ja tinc un altre record compartit... la teva àvia!

      Al meu pare també li agradaven els balancins! Però nio sé perquè, perquè ell no s'hi gronxava gaire o gens.

      Elimina
  11. Fixa't una simple butaca vermella t'ha remogut els records que malgrat tot, són dolços i entranyables...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Ja coneixia això que contes del teu pare, vam parlar-ne una vegada, no sé si te'n recordes. En aquests casos no puc deixar de recordar els meus. Mon pare no tenia un lloc fixe, ma mare sí.

    Quant al relat, m'ha agradat molt.

    Ah!, se m'oblidava, ja he parlat amb el de la subhasta. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina memòria que tens, Jp! Ara que ho dius si que em volta pel cap, però no hi pensava abans que ho diguessis. M'agrada també que els records s'encomanin. Sovint m'agrada que algú parli dels seus pares, perquè em fa venir records i moments diferents dels que habitualment recordem.

      I què t'ha dit el de la subhasta? Que era modernista i que l'alcaldessa l'ha desfigurat del tot? :D

      Elimina
  13. Menys mal de l'aclariment final... així, si sempre va tenir l'espai on es sentia tan a gust, la història m'agrada molt... M'hauria sabut greu que, per canvis en la decoració, li hagués tocat seure en un lloc que no li agradés.

    Al meu pare li encantava una vella cadira de fusta que formava part de les primeres cadires que jo recordo haver vist a casa meva... Després hi va haver un parell de canvis, però ell es va "reservar" una de les velles hehehe (vella en tots els sentits de la paraula: atrotinada i feta un desastre... que no feia joc amb la resta ni en broma... i al damunt un parell de coixins, de la mida i gruix ideal (que havia fet la meva mare) i allí estava a gust :-) A una butaca s'hagués "enfonsat massa".

    La cadira era semblant a aquesta, però la seva era una mica més senzilla... però bé, aquesta hi fa pensar :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un model, d'aquells de tota la vida, ben macos que eren... i si s¡hi trobava bé... doncs endavant! El meu pare també es posava coixins de propina a tot arreu on seia, fins i tot a la seva butaca! :D

      Elimina
  14. El teu pare estaria content de saber que la seva filla posa paraules als sentiments i segur que assegut en la butaca dels seus somnis, et veuria com la seva princesa que devies ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al meu pare li agradava llegir-me quan el deixava... ;) Quan va fer 80 anys li vaig escriure un conte que acompanyava el regal d'aniversari. Gràcies, Pep.

      Elimina
  15. Que bonic Carme, la mare també s'asseia sempre al mateix lloc, a la mateixa butaca. Carme el relat m'ha fel negar els ulls...ho deixo petons!! i enhorabona pel premi!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta! Si li agrada a una persona sensible com tu, ja sóc feliç!

      Gràcies bonica!

      Elimina
  16. Molt tendre i bonic, sense gaires paraules remous molts records.
    Un petó.

    ResponElimina
  17. Hi han coses que no s'han de sacrificar en nom de la estètica ni la modernitat. Les butaques dels iaios, no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que no! Són una comoditat i fins i tot una seguretat per a ells!

      Elimina
  18. M'has fet posar la pell de gallina. Es nota que està escrit amb molt sentiment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, jo mateixa, el sentiment prou que hi és. Encara que passin els anys. Les persones que portem dins no marxen mai.

      Elimina
  19. Te comprenc perfectament, Carme! Hi ha hagut gent propera al meu voltant que han fet el mateix: sempre seure als mateixos llocs i associar un cantó d'una taula o una butaca amb algú. Quan no hi és, veure l'objecte, fins i tot costa, fa mal. Però amb el temps he arribat a acaronar una butaca, amb tendresa, perquè l'associes inevitablement a aquella persona que tant estimares i estimes i que ja no hi és. Te'l recorda...

    ResponElimina
  20. Jo, la butaca, me la voldria endur de viatge. Com el coixí. Amb permís de la funerària.
    PS: molt bo, molt original, el relat.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari