Tothom te'l respectava encara que fóssim colla. I tu no tenies cap problema en demanar-lo, si algun cop, algú se n'oblidava.
Però et vas anar fent gran i el teu lloc i el teu seient també, vells... Els temps van canviar i la decoració de la casa també, altres ulls i altres veus van mirar i decidir per tu.
Aquesta butaqueta vermella i petita no feia per tu, i mai no vas poder trobar-t'hi còmode. Era el teu lloc, però estava buida. Seies a la cadira de la taula. Sempre. Gairebé sense adonar-nos-en te'n vas anar i aquest seient ha quedat buit definitivament. No ens agrada seure-hi. Ningú l'estima. El fem culpable del teu final precipitat i definitiu.
PD: escrit en record del meu pare, a qui li agradava seure sempre al mateix lloc. Per sort, mai no li vam canviar el seu vell silló, gairebé apedaçat, i el va poder gaudir fins l'ultim vespre de la seva vida. Tot just una horeta o dues abans de morir, encara deia a la seva dona que el volia acompanyar a dormir: "No, encara no, que hi estic tant bé, aquí! Va! una estoneta més... "
Les persones estimades sempre estan amb nosaltres i se'ns fan presents amb qualsevol detall inesperat.
ResponEliminaÉs cert, vaig veure la butaqueta i vaig pensar en el meu pare... i no s'assembla gens a la seva, per això la història va com va! :)
EliminaMolt emotiu Carme.
ResponEliminaLes persones que estimem mai se´n van del tot perque nosaltres som una part d´ ells, en genetica o en emocions.
Ptns
Sempre ens "entrebanquem" amb mil, objectes o situacions que ens els recorden. I no saps com m'agrada que sigui així! Petons!
EliminaPenso que continua tenint el seu lloc..., al vostre cor i al vostre pensament. I que l'ocupa a diari. I que no vol marxar.
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
I tant que el té i no volem pas que marxi mai! Una abraçada, maca!
EliminaEls objectes són només objectes... fins que els hi donem un plus personal que els fa pujar de categoria. Aquesta butaqueta vermella no el tindrà mai aquest plus però en canvi el silló del teu pare en té molt, per molt apedaçat que estigui. Un text molt bonic, Carme, m'ha agradat molt.
ResponEliminaEl silló del meu pare encara existeix... i sí té un plus, i ben gros! Gràcies, Mc!
EliminaEns acostumem als nostres espais, a "les nostres" coses i ens consta molt canviar.
ResponEliminaEls records que sempre hi són, i en qualsevol moment es disparen i et porten a tants instants estimats.
Bessets.
M'encanta que se'm disparin els records... necessito sempre un disparador... sinó no sóc gaire de recordar coses antigues...
EliminaSaps? El meu pare també li agrada seure sempre al mateix lloc del sofà. I si et troba per allà no te l'engega ben ampla que aquell és el seu lloc! Però saps què? Tots li respectem.
ResponEliminaM'ha emocionat quan has explicat que un parell d'hores abans que marxés, el teu pare encara gaudia de valent d'aquella vella butaca.
Coses, vivències, sensacions que ens acompanyaran tota la vida.
Un potxó, Carme.
Doncs, mira, porquet, ja tenim una experiència en comú, el meu pare amb el seu tarannà especial ben afectuós però autoritari, ens feia aixecar sempre. I ningú li deia mai que no.
EliminaVa ser ben bé així i jo seia al seu costat... gràcies per compartir emocions!
Un potxó, porquet!
Certament, ens envoltem d'objectes que en el seu moment no representen res, o gairebé res. Però, de cop i volta, un dia, apareixen, i fan brollar els records d'aquells que ja no hi són. Em passa massa sovint, sobretot, amb records del meu germà. L'altre dia, vam comprar Rom, i ens van regalar un got. Quan el vaig tenir a la mà, vaig pensar en el pare, eren alts i prims, com a ell li agradaven. I li vaig explicar al meu marit, perquè ell ja no el va arribar a conèixer.
ResponEliminaAix. mira com m'enrotllo!!
Doncs, recordem-los, molt, moltíssim!!!
Sí, Dafne, recordem-los, ho hem de fer i és tan bonic fer-ho!
EliminaJa saps que m'agrada compartir les coses... em fa feliç que us expliqueu als comentaris! Gràcies!!!
els records són savis i ajuden a escriure belles paraules
ResponEliminaEl teu relat és d'aquests que toquen... i el que expliques després en record del teu pare, encara més. Segur que va agrair molt que no li prenguessin mai la seva butaca. Una abraçada!
ResponEliminaNo sé pas si s'hagués deixat, eh? :) tenia caràcter el meu pare! però la història m'ha sortit així... a ell no li hagués agradat la butaqueta vermella...
EliminaM'ha remogut records de la meva àvia que sempre seia al balancí i no es cansava de gronxar-se. Em feia molta enveja i quan no hi era m'hi asseia d'amagat. Un text preciós, ple de sentiment i emocions. Li dones vida a aquesta butacaca, que a mi no m'agrada gens perquè la trobo freda! Petons
ResponEliminaai, butaca... l'inconscient m'ha traït!
EliminaHe, he, he... butacaca! Veus ja tinc un altre record compartit... la teva àvia!
EliminaAl meu pare també li agradaven els balancins! Però nio sé perquè, perquè ell no s'hi gronxava gaire o gens.
Fixa't una simple butaca vermella t'ha remogut els records que malgrat tot, són dolços i entranyables...
ResponEliminaUna abraçada.
És bonic recordar... jo ho faig poc!
EliminaJa coneixia això que contes del teu pare, vam parlar-ne una vegada, no sé si te'n recordes. En aquests casos no puc deixar de recordar els meus. Mon pare no tenia un lloc fixe, ma mare sí.
ResponEliminaQuant al relat, m'ha agradat molt.
Ah!, se m'oblidava, ja he parlat amb el de la subhasta. ;-)
Quina memòria que tens, Jp! Ara que ho dius si que em volta pel cap, però no hi pensava abans que ho diguessis. M'agrada també que els records s'encomanin. Sovint m'agrada que algú parli dels seus pares, perquè em fa venir records i moments diferents dels que habitualment recordem.
EliminaI què t'ha dit el de la subhasta? Que era modernista i que l'alcaldessa l'ha desfigurat del tot? :D
Menys mal de l'aclariment final... així, si sempre va tenir l'espai on es sentia tan a gust, la història m'agrada molt... M'hauria sabut greu que, per canvis en la decoració, li hagués tocat seure en un lloc que no li agradés.
ResponEliminaAl meu pare li encantava una vella cadira de fusta que formava part de les primeres cadires que jo recordo haver vist a casa meva... Després hi va haver un parell de canvis, però ell es va "reservar" una de les velles hehehe (vella en tots els sentits de la paraula: atrotinada i feta un desastre... que no feia joc amb la resta ni en broma... i al damunt un parell de coixins, de la mida i gruix ideal (que havia fet la meva mare) i allí estava a gust :-) A una butaca s'hagués "enfonsat massa".
La cadira era semblant a aquesta, però la seva era una mica més senzilla... però bé, aquesta hi fa pensar :-))
Un model, d'aquells de tota la vida, ben macos que eren... i si s¡hi trobava bé... doncs endavant! El meu pare també es posava coixins de propina a tot arreu on seia, fins i tot a la seva butaca! :D
EliminaEl teu pare estaria content de saber que la seva filla posa paraules als sentiments i segur que assegut en la butaca dels seus somnis, et veuria com la seva princesa que devies ser.
ResponEliminaAl meu pare li agradava llegir-me quan el deixava... ;) Quan va fer 80 anys li vaig escriure un conte que acompanyava el regal d'aniversari. Gràcies, Pep.
EliminaQue bonic Carme, la mare també s'asseia sempre al mateix lloc, a la mateixa butaca. Carme el relat m'ha fel negar els ulls...ho deixo petons!! i enhorabona pel premi!!!
ResponEliminaGràcies, Marta! Si li agrada a una persona sensible com tu, ja sóc feliç!
EliminaGràcies bonica!
Molt tendre i bonic, sense gaires paraules remous molts records.
ResponEliminaUn petó.
Gràcies i un petó, Montse!
EliminaHi han coses que no s'han de sacrificar en nom de la estètica ni la modernitat. Les butaques dels iaios, no.
ResponEliminaI tant que no! Són una comoditat i fins i tot una seguretat per a ells!
EliminaM'has fet posar la pell de gallina. Es nota que està escrit amb molt sentiment.
ResponEliminaGràcies, jo mateixa, el sentiment prou que hi és. Encara que passin els anys. Les persones que portem dins no marxen mai.
EliminaTe comprenc perfectament, Carme! Hi ha hagut gent propera al meu voltant que han fet el mateix: sempre seure als mateixos llocs i associar un cantó d'una taula o una butaca amb algú. Quan no hi és, veure l'objecte, fins i tot costa, fa mal. Però amb el temps he arribat a acaronar una butaca, amb tendresa, perquè l'associes inevitablement a aquella persona que tant estimares i estimes i que ja no hi és. Te'l recorda...
ResponEliminaJo, la butaca, me la voldria endur de viatge. Com el coixí. Amb permís de la funerària.
ResponEliminaPS: molt bo, molt original, el relat.
Bonic i trist alhora, bsts
ResponElimina