Cada nit retrobava els llençols i les mantes i m'arraulia en aquell llit tant a prop de la teulada.
Jo no era gaire gran, però només podia caminar sense ajupir-me fins a mitja habitació. Després el sostre era tan baix que tothom s'havia d'ajupir. El sostre arribava just a tocar una calaixera de tres calaixos. Hi havia el llosat de pissarra i l'encadellat de fusta que tancava de viga a viga, i per sota estava enguixat, però tot plegat no feia gaire gruix i a vegades a la vora de les vigues hi havia alguna escletxa. Allà vaig aprendre a estimar la pluja. Quan plovia de nits, el so de l'aigua sobre les lloses repicava net, sense interferències. Podíem detectar el mínim canvi d'intensitat. Ara, també se sent ploure des de dins les cases, però el so és tan diferent! Queda somort, apaivagat. De pluja domesticada. Sempre més he enyorat aquell so autèntic de la pluja.
Clic!...Clac!
ResponEliminaTanca els ulls
i dorm ...
que els angelets
renten la teulada
i sempre fan soroll.
Clic! ... Cloc!
Bona nit Carme.
I quina olor feia?
ResponEliminaI, ara, quina olor fa?
Explica, si us plau, almb els ulls...
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
La realitat que compta és la que portem als replecs dels records; l'altra és la de la caverna de Plató.
ResponEliminaSalut i Terra
Jo encara ara poso prop de la finestra de l'habitació qualsevol estri metàl·lic per escoltar el so de la pluja mentre estic al llit. Música en do major
ResponEliminaLa pluja com ullets
ResponEliminad'amics que et parlen
els tens a teva teulada
de cabell pentinat.
Com acaronen les veuetes
dins l'ànima amb consol
que no hi ha or que el pagui.
............... Anton.
La música ha estat una constant en la meva vida. La que crea la pluja, la millor percussionista, és una de les que més m'agraden. Paro oïda i distingeixo les superfícies sobre les que cau i jugo a imaginar.
ResponEliminaI la seva olor, Carme? És irrepetible!
El record de l'olor de terra mullada fresc que m'omplia les narius just després d'una tempesta si que la conservo de petita , estius a la Segarra....però ara de gran prefereixo la pluja domesticada!
ResponEliminaPere, els angelets de la infantesa... tens raó, a vegade s feien soroll, però vetllaven el son.
ResponEliminaOnze de setembre, l'olor que la pluja deixava a la muntanya i al bosc, m'omple el record... una de les millors olors, però si torno a la muntanya, retrobo l'olor. No sé si ha canvia t molt o és el record que em falla i em sembla força igual.
Francesc, els records, se sap segur que sovint són reinventats, el cervell omple els buits (´l'oblit) de manera que a ell li sembla coherent. No li importa la realitat, al cervell, li importa la coherència. Però si la realitat se'ns escapa, només tenim la nostra, subjectivissima, per a conservar. :) Una abraçada i moltes felicitats. Espero que conseveu els records preciosos d'uns temps bonics... que no se us escapin!
Tota una idea, Garbí! Gràcies!
Anton, la nena que jo era en aquesta història, t'escolta amb tot l'afecte i emoció!
Pilar, és una mervella, la música i l'olor!
Elvira, ja no podré parlar mai més de la pluja sense pensar que a tu t'inquieta, cada cop que ho faig em recordo de tu. Quan t'inquieti, busca'n aques t bon record... sempre serà tranquil·litzador.
"Repicava net", "pluja domesticada" m'agrada. Ets concisa, però jugues amb el llenguatge com fan els bons escriptors. La foto de l'entrada molt bonica. És un aire fresc que t'envolta cap un començar de nou per continuar.
ResponEliminaPerò hi ha pluges i pluges, i no totes estan domesticades. Només cal que obris una finestra, per on no t'hi entri aigua, i queda't embadalida mirant la pluja i sentint com repica contra el terra, les teulades, els cotxes...
ResponEliminaLa pluja de la ciutat no és pluja ni res... és lletja i incòmoda.
ResponEliminaLa pluja al camp, a la muntanya... allò sí que és pluja bonica!! :-))
Ha durat poc el bon temps de l'apunt d'ahir!
ResponEliminaun record meravellós.
ResponEliminales flors florides són precioses!!!
avui hi ha un sol brillant, preciós,..demà, tornarem a sentir la música de la pluja!
No només el so, l'olor, una de les que més m'agraden.
ResponEliminaMª Antònia, gràcies, m'alegro que t'agradi. Vols dir les flors d'ametller, oi? No és pas meva!
ResponEliminaXexu, tens raó, aquest és un plaer que encara practico sovint, mirar com plou a cobert, però sense vidre s ni parets al mig. M'agrada molt!
Assumpta, per a mi a la muntanya és genial!
Ahir a la nit, Albert, plovia abot s i a barrals i per bé que des de l'ordinador la sentia, la pluja, em v a venir de sobrte aquest pensament i record.
rits, són flors d'ametller, que sempre són precioses! He de dir que la foto no és meva.
Vas aprendre a estimar la pluja? coi aquest hivern una mica per aburrir-la no?
ResponEliminaBona l anota.
Salut i sort
"Al vent"
www.miradesalvent.blogspot.com
m'agrada sentir la pluja als vidres..i m'agrada sentir la pluja sobre meu.
ResponEliminacompartim gustos i records
bona nit!
A mi m'agrada la pluja, no només m'agrada, sino que fins i tot alguna vegada m'ha esbroncat per imprudent. Les tempestes tenen el seu risc.
ResponEliminaI dins d'alguns refugis, pot arribar a ser una melodia impressionant!
Jordi, aquest hivern s'ha fet notar i hem enyorat el sol, però avorrir-la? No avorrir-la mai!
ResponEliminaBona nit, sargantana!
Fanal blau, les tempestes tenen el seu risc, però també la seva bellesa, oi? Bona nit, maca!
A la figuerosa, la nostra habitació és dalt de tot de la casa i el sostre també és molt baix. Damunt, un sostre d'uralita.
ResponEliminaQuan plou, cada gota sembla repicar amb força un timbal i encara que em desperti a mitja nit, no m'importa gens al contrari, m'agrada sentir la seva música.
A tàrrega, en un pis, trobo a faltar aquesta música, i la seva olor.
Fa dies que no venia (tota la setmana!) i em trobo aquesta magnífica fotografia de capçalera, ooohhhh!!!
;)))
M'agrada compartir emoicons de pluja i records de timbals i d'olors. Com si haguéssim dormit en llits bessons un al costat de l'altre. :)
ResponElimina