dijous, 16 de febrer del 2012

Paisatge inacabat

D'una foto de  la  Isabel 

La  Berta no sabia  veure el final del camí  i les  troques de vida que  escrivia  li sortien  nuades  i embolicades.   Però  no tenia  pressa. Poc  a poc,   n'aniria  desfent  els nusos  fins que  en sortissin  uns cabdells de paraules rodons  i fins,  que  es  descabdellessin  fàcilment  i sense esforç.  Inventar-se  la  vida,  també  vol dir,  no saber  on anirem  a parar.

14 comentaris:

  1. Potser continuar escrivint és una de les millors maneres de descabdellar les troques i desfer nusos i embolics.
    I abans o després, acabem per tenir la troca a punt per una bufanda o una manta nova que ens torni a abrigar.
    Inventar-se la vida, ja ho té això! :)
    De tota manera, aquest paisatge inacabat, és ben bonic.
    I depén de com es miri, de vegades, millor inacabats, que quan s'acaben...
    Una abraçadeta, noia!

    ResponElimina
  2. Mentre estiga inacabat vol dir que hi som, per anant fent. I tal com diu Machado "Caminante, no hay camino / se hace camino al andar".

    ResponElimina
  3. No ho sabem mai on anirem a parar, per això cal tenir una bona cintura per fer saber driblar els inconvenients.

    ResponElimina
  4. Ai Carme, tant de bo, quan ens trobem en aquestes cruïlles de camins que ens donen tants maldecaps i tant neguit sabéssim sempre agafar-nos-ho d'aquesta manera. A mi, personalment, em costa...

    ResponElimina
  5. Doncs era afortunada si amb paciència va aconseguir desfer els nusos... A vegades, quan se't fan embolics als cabdells no hi ha forma de poder-ho arreglar.

    ResponElimina
  6. M'agrada aquest paisatge inacabat, Carme...De fet la vida ens la devem inventar tots , perquè no sabem pas on anirem a parar...
    Petons.

    ResponElimina
  7. Quan no s'inventa la vida, tampoc se sap on anirem a parar...Tal vegada l'aventura de la incertesa és el que dóna sentit a les "vides", rescatant-les de l'avorriment de la no improvisació.

    ResponElimina
  8. Avui és avui, ara és ara,
    i demà...
    obrir els ulls i fer camí.

    El paisatge immens, per anar fent.

    Bessets

    ResponElimina
  9. la vida sempre ha estat un embolic, saber capdellar bé la troca farà que tinguem un bon resultat. Sobretot si hi ha un nus....no estireu.

    ResponElimina
  10. Aquest combinat m'ha encantat!!!...Gràcies, Carme, per compartir saviesa i bellesa! Un petó!

    ResponElimina
  11. Doncs anar caminant, i anar fent aquest camí... d'aquarel·les! Que maco!

    ResponElimina
  12. Ai aquesta vida que quan vol embolica la troca; de vegades se n'ha de tallar un tros i seguir embolicant!!!
    De vegades més val no saber, i així tot és més senzill, no m'imagino la vida sabent-la!!!
    A veure si arriba aquest!!!
    Petonssss!!!!

    ResponElimina
  13. Fanal blau, millor que no s'acabin els camins...

    Noves Flors, vol dir que hi som... tens raó!

    XeXu, ens anem fent resistents...

    Assumpta, ja tens raó, ja, però jo diria que tot és qüestió de temps i de paciència.

    M Roser, encara que no ens la inventem tampoc ho sabem, em sembla...

    Doncs sí, Pilar, potser sí, la incertesa dóna valor al que tenim.

    Obrirem bé els ulls, sa lluna!

    Joan, no estiraren, no... tens molta raó, si s'estira ja no hi ha qui el desfaci.

    Gràcies NÚRIA!

    ResponElimina
  14. Gràcies, Yáiza!

    Dafne, aquest sí! tallar un tros i seguir embolicant... molt bona aquesta! Hi ha metàfores que donen per molt eh? I no, millor no saber... perdria tota la gràcia.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari