dijous, 16 d’octubre del 2008

Des que érem petits - Dinant plegats - Final


Vaig sortir del metro i eres allà, em vas veure i immediatament et vas treure les ulleres de sol que portaves, era el mes de juny i la claror ja era ben intensa. Jo vaig acostar-me i ens vam abraçar. Feia mesos que no ens vèiem i estàvem tant contents d’estar junts!

Et vaig dir fluixet, “així m’agrada, que et pugui veure els ulls”. Mentre ens separàvem de l’abraçada les mans van relliscar pels braços sense acabar-nos de separar del tot, per poder mirar-nos uns breus segons als ulls. I tot el que jo necessitava dels teus ulls era allà: l’alegria que no se n’esborra mai ( suposo que alguna vegada se’t deuen veure tristos, però he de reconèixer que jo no els hi he vistos mai), la immensa placidesa que desprenen sempre i que em fa sentir com si tots els meus neguits fossin petiteses sense importància i dues espurnetes petites, però intenses que tampoc els abandonen mai: una de misteri, (de tantes coses que portes dins i que potser no assoliré mai del tot) i una altra d’una lleugera nostàlgia (no se sap mai ben bé de què, o potser si que se sap, però tot i saber-ho se’m fa força indefinible).
- Ja veig que estàs bé - vaig dir-te
- I tu també, oi? - Vas confirmar tu.
- Si, també!
I vam dinar parlant de totes aquelles coses que no acostumen a sortir a les cartes. Posant-nos al dia de les qüestions més pràctiques. I estava bé amb tu, com sempre hem estat, des de petits.
M’agradava escoltar la teva manera d’explicar les coses, m’agradava deixar-me embolcallar per la teva tranquil·litat i placidesa i m’hagués agradat arribar a copsar del tot, a entendre, a sentir, a deixar-me encomanar aquesta felicitat teva “poc agitada”.

“Berta, ets feliç”? Em vas demanar complidor de les teves promeses. Jo no dubto. O no voldria dubtar… … responc clarament i amb paraules que si, que em sento molt feliç, que sovint me’n sento tant, que m‘ho dic a mi mateixa, mentre camino pel carrer o mentre planxo o cuino.

Em vaig predre aquesta pregunta anunciada com un joc de complicitats i quan vaig acabar d’explicar aplicadament allò que tots dos ja sabíem, vaig avançar la mà i te la vaig passar pels cabells.
-Oh! que curts!- vaig dir rient, com si em quedés decebuda.
Tu em vas mirar amb cara de “en sap greu, però no penso pas canviar-los”
I jo que no tinc cap intenció que canviis res de tu… res que tu no vulguis, vaig entendrir-me amb la teva expressió i vaig acaronar-te la barba.
-Martí, que maco que ets! - vaig dir a la vegada amb la mà i amb la veu.
Tu em vas somriure, acostumat des de sempre a la meva manera de fer i vam continuar parlant de la felicitat, dels enamoraments, de les maneres de viure, dels nostres secrets que coneixen tan poca gent, de triar què volem fer de les nostres emocions… Bé de tot allò que acostumem a parlar ben sovint.
Vam parlar també de fidelitat i d’infidelitat. Dius que no t’has sentit mai infidel, ni quan ho eres. Jo crec que tampoc.

En som ara, Martí? En aquest moment tan seré i tan innocent, però que no volem confessar a casa?

I després del dinar quan ens tornem a acomiadar al vestíbul del metro sense dir-nos que ens estimem molt, perquè no és un lloc adequat i perquè ja ho sabem de sobres, me’n vaig molt i molt feliç, amb el tacte de la teva barba a la galta, del nostre comiat que si bé ha seguit el ritual més comú, mai no deixarà de ser per a mi molt i molt especial.


I penso, sola, encara que hi hagi altra gent al tren, que hi ha una cosa de la qual estic ben i ben segura: que aquest sentiment és allà on ha de ser i que no el voldria pas empènyer cap a enlloc, ni aturar-lo en cap moment concret. Vull només viure’l i deixar-lo viure, a la seva manera, al seu ritme, al seu aire. I sé segur, Martí, que mai no deixaràs de sorprendre’m. Simplement, perquè conec els teus ulls des que érem petits i encara puc veure-hi l’espurneta de misteri que hi guspireja sempre. I la continuaré veient, no en dubtis, per un doble motiu: perquè hi serà i perquè la voldré veure.
Octubre 2005

41 comentaris:

  1. què bé poder conèixer uns ulls tan bé, poder-los mirar amb tanta confiança, i saber trobar sempre espurnes de misteris, però sobretot, espurnes.
    Els dibuixos tb m'agraden molt.

    ResponElimina
  2. Es tant bonic i necessari poguer tenir alguamb qui tenir un bon grau de complicitat.

    ResponElimina
  3. Que bonic! Tal com és i com ho expliques. M'he quedat tan a gust... :-)

    ResponElimina
  4. Ostres, jo és que no puc ser tan benèvol com els altres. Per una part, és preciós això que expliques, i és genial tenir algú així, tots ho voldríem. Però ara em pots dir carca si vols, per mi tot té uns límits i els hem de saber aplicar. Quan en el text parles d'infidelitat, jo ja fa estona que ho pensava (en altres textos també). Analitzo només pel que llegeixo, no jutjo ni valoro que sigui veritat o no, ni que estigui mal fet o no en aquest cas. La infidelitat és un terme molt relatiu, i té moltes concepcions. El grau que narres, per mi és suficient per considerar-la.

    ResponElimina
  5. Berta, ets feliç? Comme tu peux bien ecrire. Bisou!

    ResponElimina
  6. La Bruixoleta, Striper, Rita, gràcies per a ser tan benèvols, si em permeteu copiar la paraula de Xexu.

    Xexu, Precisament es tracta d'això. Escric per reflexionar sobre aquest temes. Escriure va bé per a fer-ho. Sempre endreço coses enscrivint. Parlar amb els amics també va bé per endreçar.

    Tu em dius que "això" que passa en aquesta història, per a tu ja és suficient per a dir-ne infidelitat. Si no et sap greu m'afgradaria preguntar-te, quin dels aspectes consideres infidelitat. El sentiment? El fet que s'abracin o que li acaroni la galta? El fet que tinguin necessitat de confidències i de parlar sense les seves parelles respectives?

    Com tu dius, la infidelitat és molt relativa i hi ha gent que la posa en uns sola mirada, o un sol pensament.

    A mi m'agrada pensar que els sentiments no són dolents, que l'amistat tampoc, que la tendresa tampoc. I que si sabem, com jo volia trasnmetre que la Berta i el Martí saben que no volen pas un festeig, ni una relació de parella, ni sexual, però els agrada mantenir la tendresa i l'encant de la seva amistat. malgrat això... no haurien de trobar-se per dinar junts? Escric per a veure si una relació així seria possible. per provar en la ficció o en la relaitat manipulada, com podria ser una cosa bonica. Sense més. Cada cop que algú em diu que no, que això no podria ser, es trenca una possibilitat. Em sap greu, però no cal que jutgis ni et trasbalsis. la realitat no és així.

    ResponElimina
  7. Torne a repetir el comentari del post anterior: Hi ha moltes classes d'amor.

    ResponElimina
  8. Merike, és una pregunta bonica, oi? intensament bonica.
    Merike, ets feliç? Ja m'ageradaria que la resposta fos que si, que molt.

    Noves Flors, jo et contestava que si a l'altre comentari, però la veritat és que no ho sé ben ssegur. Sí que sé segur que l'amor sigui únic o sigui divers fa massa por, en general. I jo crec que un amic és i ha de ser, justament el contrari de la por

    ResponElimina
  9. Carme: som felices un dia, no tan felices un altre. És la vida! La vida és meravellosa!

    ResponElimina
  10. Quina història més bonica però... no hi ha peròs! M'encanta com escrius, com expliques les històries i la humanitat que hi ha! El però és per mi, perquè jo exigiria potser alguna cosa més d'un amic amb aquesta complicitat!

    ResponElimina
  11. Ui, hi hauria molt a parlar, aqui, però jo estic d'acord amb la Cèlia i en XeXu. Penso que per alguna raó que se m'escapa aquesta relació no pot ser d'amor total i la parella s'enganya dient que ja li està bé que sigui així. Per a mi la infidelitat radica en què no es vol explicar a les parelles respectives, segurament perque no descobreixin el sentiment tan profund que s'amaga en aquesta "amistat". Sí que totes les relacions són complicades, però en aquest cas ho veig així.

    ResponElimina
  12. Ostres, doncs a mi em sabria greu dir res que espatllés res... així que no diré que ho veig impossible, però veig molt, molt, molt difícil que això pogués ser així tal qual ho dius...

    Però hi ha una part del teu text en que la Berta li diu al Martí que és MOLT FELIÇ (entenc que vol dir que és molt feliç amb la seva parella)
    Només en el cas que això fos total i absolutament veritat, podria creure que amb en Martí només hi ha amistat... una amistat molt especial, amb un grau de complicitat meravellós.

    Si la Berta s'estima molt a la seva parella, moltíssim... ja es "sent lliure" per estimar moltíssim també a en Martí com amic i tenir-ne prou amb la relació tal com la tenen.

    Complicadet, eh?... Però no impossible :-)

    Ostres tu, jo parlant de formatges holandesos i tu aquí fent-nos pensar de valent :-))))

    ResponElimina
  13. L'he llegit d'un glop! no sé si es pot dir aixi però el conte és lleuger com l'aigua fresca qui quan la beus et deixa una sensacio' de benestar.
    Voldria viure una complicitat aixi intensa !

    ResponElimina
  14. Merike, jo també penso que la vida és meravellosa i tinc la sort de ser moltes més vegade sfeliç que no pas infeliç.

    Cèlia, jo diria que el problema és que tots som diferents i tenim maneres diferent s de viure i de sentir les coses. Suposo que és això.

    La parella s'enganya? Quina parella? No són parella... i segur que s'enganyen... tots ens enganyem. S'enganyen més ellsque els que no tenen una relació d'amistat? O potser s'enganyen menys? Qui no s'enganyi mai ... que tiri la primera pedra.

    Assumpta, suposo que hi ha fgent que se li pot fer impossible, molta gent. Tens raó. I jo crec que hauria de treballar perquè algun dia, en algun lloc, d'algunb món, aquestes coses no solament fossin possibles, sinó que poguessin lluir amb tota la seva bellesa i tendresa.

    Gràcies Lliri blanc, l'aigua fresca en aquest cas i per a mi, és el teu comentari.

    ResponElimina
  15. Bé, jo venia a dir-te que tota la sèrie m'ha encantat, però...

    Jo no he tingut la sort de mantenir una amistat des de tant petit, però alguna tinc des de fa 30 anys.

    I entenc perfectament la Berta i en Martí. I els seus sentiments. I les seves sensacions. I les complicitats.

    Quan Berta diu que és MOLT FELIÇ, entenc aquesta felicitat com un saber fruir de tot allò que l'envolta, no SOLS, de la seva vida en parella.
    Hedonista?
    No... Persona.

    Algú em pot argumentar que significa "fidelitat"? I Estimar?

    Sols es pot estimar una persona?
    I no estic dient que s'hagi de fer el contrari. Res més lluny de la meva intenció.

    Però no tothom és igual. I molt menys amb els sentiments...

    Estimar no és donar-se sense esperar res (o molt poc: un somriure tal vegada) a canvi? Però sols d'una forma egoista i única?
    Sols puc trobar-me bé amb una sola persona?

    Hi ha una dita que, a mida que em faig gran, entenc millor: "Pateix més qui mira que qui ensenya".
    Cada dia entenc millor que moltíssims de les nostres "regles morals" ens han vingut donat, escrits, imposats, per un afany de dominar, subjugar.

    Heu mirat uns ulls i us heu vist reflectits en ells?
    Si jo surto a dinar, a sopar, a donar un volt, amb una amiga de tota la vida, ens abracem, ens fem petons, o quatre carícies... per que ens estimem. O per que un necessita aquest recolzament, aquesta tendresa...?
    Serem infidels?

    Potser això s'apren amb l'edat... no ho se

    Segurament m'estic empatollant i dient moltíssimes tonteries després d'un dia molt dur.

    Però si haguessin moltíssimes més "infidelitats" com la de Berta i en Martí, ja podeu pujar de peu, que aquest món seria menys egoista i millor per viure. Més feliç.

    Saber estimar d'una forma no egoista, és estar obert a moltíssimes coses, més enllà d'uns sols ulls, una sola boca, una sola veu...

    Carme i altres visitants d'aquest blog... No és la meva intenció ofendre ningú.
    Si us plau, si algú s'ha molestat per les meves paraules, us demano de tot cor perdó i, si voleu que parlem, sabeu on trobar-me. Tampoc faria falta encetar aquí un debat.

    Carme,
    un petonet dolç i perdona la parrafada
    :¬)*

    ResponElimina
  16. Fa temps tenia un bloc, i et llegia i comentava Carme. El bloc va desfer-se sense voler, com una espelma que ningú ha vist encendre.
    Ara en tinc un altre (també literari), i a partir del mes que entrarem penjaré entrades sobre psicologia, la teva especialitat, ja que jo en sóc estudiant.
    Espero tornar a tenir la relació que tenia llavors.
    T'he recuperat.

    ResponElimina
  17. Ostres, Carme, com que fa uns dies que no llegia(em sap greu...)amb gust i delit he anat reculant reculant i m'he emocionat amb la història altra vegada, recordava trossos llegits, però així, d'una tirada, volent encabir tota una vida o gairebé entre records i dates i fets que jo també he viscut...i mirades que imagino, ...reconec una veritable història d'amor, sigui quin sigui el nom que se li vulgui donar...Si és que m'he vist al comiat i tot, que tendre i viu, l'he trobat preciós...(i feia temps que no sentia ni llegia res que parlés de les Bordes a més) Una superabraçada! Petons!

    ResponElimina
  18. Hi ha circunstancies de la vida que serveixen per fer-te creixer i entendra que estimar ,és pot fer desde la distancia. A un amíc/ga?,jo crec que si.Hi ha un vincle entre les persones que és diu amor ,no fisic ,és un amor que fa conquerir fites a fer ,és un amor respetuos amb l'espai del altre .
    Una persona a qui jo apreció molt ,un dia va escriure :Sols quan de veritat és coincideix amb un altre persona ,sense pressió i xantatje de cap classe,l'experiencia compartida pot ser molt enrriquidora .
    Bonic oi?
    Carme ,que bonica tota la historia.
    Real ,realista .crec jo eh ?

    ResponElimina
  19. L'exigència no necessàriament vol dir amor (o sexe) sinó necessitar l'amic en algun moment de la vida i ser-hi allí (físicament o no), però esperar de trobar-me'l de casualitat... No crec en el destí! No sóc determinista!

    ResponElimina
  20. És una història d'amor tan etèrea, tan subtil, tant tendre, que és una provocació.
    ¿És més infidel una relació sexual esporàdica que aquesta relació espiritual tan intensa?
    Dins d'una parella, arriba un moment que la fidelitat no existeix, i si existeix és un aburriment.
    Som com som!

    La història és molt maca i està molt ben escrita. Trobo que amb una mica de dramatisme i un final sorprenent, et podria sortir una bona novela que et permetés arribar al final de l'experiment.

    Un petó a la Berta. Ja m'agradaria coneixer-la. Però, sincerament, no sé pas si jo mantindria tant les distàncies.

    ResponElimina
  21. Barbollaire t'agraeixo moltíssim la teva parrafada. Encetes temes que podrien donar joc a moltes converses i reflexions. La meva història les suggereix, tu les dius ben clares. Potser si que ens hem de fer grans per entendre algunes coses. Deus tenir raó. segur. Petonets per a tu també.

    Gràcies Doe, m'alegro que hagis tornat. He passat pel teu blog però avui no tenia gens de temps. Et llegiré poc a poc, com abans.

    Zel, cadacú al seu aire, per llegir i visitar, només faltaria! A mi no em sap gens de greu que vinguis quan vulguis, quan puguis i quan et vingui de gust. M'alegro que t'hagi agradat. I ja saps: proximitat i llibertat tot al mateix temps. Petons, preciosa.

    Núria, estic totalment d'acord amb la citació que ens fas d'aquesta persona amiga teva. En l'amistat no hauria d'haver-hi mai pressió, i quan s'aconsegueix és molt enriquidor. Aquesta història més que real és una aposta per com haurien de ser les coses segons la meva manera de veure-les.

    Disculpa'm Cèlia, potser la meva poca traça en escriure aquest començament fa suposar que es troben de casualitat. No era això el que jo pensava, jo pensava en una cita: a tal hora a la sortida del metro... però no importa. De tota manera entenc molt bé el que volies dir. Jo també acostumo a exigir més i per això escric aquesta mena de coses.

    Joan, doncs mira gràcies, per la idea, m'acabes d'animar a allò que intento des de fa mesos: escriure una novel·la amb uns quants personatges més i inventar una mena de relacions que molta gent creu impossibles, però que com que jo no ho sé (que siguin impossibles) les invento per a que no en siguin.

    Si vols conèixer millor la Berta, (tot i que és una mica bleda, no et pensis) tindràs ocasions de fer-ho, si tens temps i ganes.

    http://ambelsditsdunama.blogspot.com

    ResponElimina
  22. arribo i el barbollaire ja ha dit quasi tot el que jo hauria expresat amb menys claredat, així que li he d'agrair que m'hagi passat davant...

    què vol dir fidelitat?

    em sembla que la majoria de la gent pensa que perquè "l'altre" sigui fidel ha de satisfer sempre i en tot moment les nostres espectatives...

    (ara tothom dirà que no cal arribar a aquests extrems, però....)

    em sap greu que aquest sigui el model emocional que hem hagut de mamar a casa, a l'escola, al país... i que encara perduri.

    per mi, la infidelitat és la vergonya pròpia d'adonar-se'n que estàs fent una cosa que et posaria en evidència (que no seria coherent amb el que dius que penses i ets) si la persona o les persones amb qui tens compromís (parella, família, amics... i compromís moral, emocional, de confiança...) et trobessin en aquella situació.

    el que no es pot fer, crec, és traslladar el propi sentiment d'infidelitat a una altra persona... perquè havíem quedat que som lliures i ens tractem d'igual a igual, oi?

    o encara pensem en allò de què cal "donar" obediència, submissió, i empassar-te tot el que t'hagis d'empassar només perquè un dia vas creure que estimaries "per sempre"?

    sempre és molt de temps, i les persones, com la vida, com els rius, som diferents a cada instant...

    només respectar una mica als altres ens pot ajudar a respectar-nos també nosaltres una mica...

    petons i llepades, carme;
    a veure si em dediques un vídeo, eh? :D

    ResponElimina
  23. ei és molt interesant tot aquest "debat" que s'obre als comentaris respecte a si una relació així, de complicitat i sense que pasi res més és posible. jo crec que si, jo crec que tinc uan relació així amb algú.

    (i cadascú pot veure la infidelitat en graus diferents...)


    besets!!!!!!

    ResponElimina
  24. M'agrada aquesta frase :-))

    "...inventar una mena de relacions que molta gent creu impossibles, però que com que jo no ho sé (que siguin impossibles) les invento per a que no en siguin."

    ResponElimina
  25. Gatot, m'agrada força la teva definició d'infidelitat. Jo també ho veig força d'aquest a manera. Gràcies pel comentari. Em poses uns deures molt difñicils per a mi, però hi intentaré, et dedicaré un vídeo, te'l mereixes, vas ser tu qui va trobar exactament el meu problema.

    Mercè, doncs et felicito per aquesta relació que tens. segur que és molt maca. Besets.

    Assumpta, és que jo em vaig creure moltes coses que dèiem i que semblava que crèiem caps als darrers 60 i 70. M'ho creia de veritat, no he volgut abandonar-ho mai del tot.

    ResponElimina
  26. Ja havia deixat un comentari on en una frase ho intentava dir tot però ara torne per dir més explícitament que estic absolutament d'acord amb Barbollaire.

    ResponElimina
  27. Noves Flors gràcies per tornar, jo també estic d'acord amb vosaltres, totalment. I gairebé podria dir que l'amistat, pel que té d'acolliment, de llibertat i de lligam al mateix temps, d'incondicionalitat, podria ser que fos una relació més perfecta que existeix.

    ResponElimina
  28. Ostres Carme, em sap greu arribar tan tard, especialment quan em preguntaves directament sobre algunes qüestions. Generalment sempre que hi ha un post amb possibilitat de debat sempre torno a veure què es diu, i aquest cop se m'ha passat totalment, i ara veig que hi ha hagut respostes molt interessants, i que el post ha servit per parlar d'un tema que afecta molt a la gent.

    Et donaré el meu parer, encara que tard, però no me'n puc estar, és clar. Per mi el que més es pot confondre amb infidelitat en aquesta història és el fet d'amagar-se. Ells ho volen, però ho han de fer d'amagat, i això ja fa que d'alguna manera es sentin culpables, perquè si no hi hagués res a amagar, no hi hauria cap problema. D'acord que no volen una relació ni de parella ni sexual, però els sentiments i les carícies tenen més força que tot això. Ells s'estimen, ho vulguin o no, i si arriben a una comunió més gran que la que tenen amb les seves parelles, alguna cosa no va bé. O al contrari, va massa bé, però no hauria de ser d'aquesta manera. Entenc que els sentiments són massa forts per poder-los frenar, però si ens deixem guiar per ells podem fer mal, i podem perdre el respecte que ens ha de merèixer la nostra parella. Dient aquestes coses em sento carca, sobretot veient les opinions del Barbollaire i en Gatot, pels quals tinc un gran respecte, però no puc evitar pensar així, crec que s'ha d'evitar les suspicàcies, evitar que l'altre s'hagi de sentir atacat i ultratjat, i no sé si a gaires de nosaltres ens agradaria que la nostra parella mantingui una relació així amb algú altre, especialment, com deia al principi, si és per l'esquena, i sense explicar-ho.

    ResponElimina
  29. Xexu, mai no és tard per a reflexionar les coses plegats.
    Jo també penso que el fet de veure's d'amagat és la qüestió més incòmoda de totes. La que pot fer mal, si és descobreix. I això ja és prou seriós com per a tenir-ho en compte. Però resulta que això, segons la meva manera de veure, és clar, és l'única cosa que sempre s'ha tingut en compte. I mentre molts (i jo la primera) hem respectat aquestes regles del joc, fil per randa, sense passar-nos ni un pèl. No un any ni dos ni tres, sinó tota una vida, t'adones que en aquest calaix estret s'han perdut moltes coses, que no tenien perquè haver posat en qüestió, la teva relació de parella i familiar de sempre, que funciona bé. S'han perdut relacions personals, perquè a partir del moment que vius en parella totes les relacions són amb ella.

    Busco solucions. M'agradaria de trobar-ne que fossin prou vàlides. POTSER continuaré assajant en la història de la Berta i en Martí, encara que la donava per acabada. Jo crec que avui en dia les generacions que ens segueixen com ara la tev a per exemple, són molt més lliures per a separar-se i ajuntar-se i tenir parelles d'usar i tirar, però en canvi cada cop són més exigents l'un amb l'altre i fan el calaix més estret on no s'hi pot ni bellugar.

    Jo crec que l'amor és fa més gran amb la llibertat i no crec pas que siguis carca, crec que ets sobretot honest i sincer i que això és el que voldries també que els altres fossin amb tu.

    ResponElimina
  30. Seguim.

    Jo no parlo necessàriament de perdre possibilitats de bones amistats. Però és diferent perdre amistats que tenir amistats profundes i estretes a esquenes de la teva parella. Mentre tot estigui entès, mentre tot quedi clar, jo sempre sóc partidari de mantenir les amistats, ja que com sabem d'amics de veritat se'n tenen pocs, i cal conservar-los. Ara, l'amistat entre persones que es puguin atreure sexualment, en funció de les preferències, sovint es malentén, i encara que no s'arribi a res, em pregunto si es pot evitar plantejar-s'ho ni que sigui un cop a la vida.

    Sé com és la meva generació i les que venen, però això no vol dir que tots busquem el mateix, ni que ho entenguem de la mateixa manera. Que ara et pots ajuntar, separar, tornar-hi, i fer tot el que vulguis ja ho sabem. El que no entenc és com encara hi ha gent que es casa. Que quan acaba una relació te'n busques una altra? També ho sabem. Però en la meva manera d'entendre-ho prevalen els vells valors, la meva intenció és estar amb algú a qui estimi i que m'estimi, i respectar-la sempre, i evitar al màxim que es pugui sentir ofesa per les meves relacions. Això no vol dir que no les tingui, i que no pugui quedar amb una amiga amb qui tinc molta confiança, però sempre amb la veritat per endavant. Si es va de cara, la confiança té on cimentar-se.

    Jo em considero gelós en cert grau, i la veritat és que em rebenta. Crec que és herència de la relació més llarga que he tingut per ara (un llegat, ja saps), i costa molt treure-se-la de sobre. En aquella relació vaig tenir motius sobrers per ser-ne, i ara no m'agrada ser-ho sense motius. M'agradaria respectar el que m'agrada que respectin en mi, i ho intento. Vull revertir aquella tendència, perquè aquesta confiança de la que parlava és el que farà que la relació es mantingui, perquè donarà la llibertat necessària perquè ambdós es sentin còmodes. Cal espai, per molt que tinguis parella, sempre cal aquestes estones per tu i pel que tu vulguis, però en cap cas això no implica no tenir en compte la teva parella.

    Bé, crec que és suficient per explicar el que volia dir, ja m'entens, oi? Aquests debats m'encanten (es nota?), ja que sempre pots veure altres opinions i enriquir-te de la visió d'altres. Assaja amb el que vulguis mentre ens facis pensar i reflexionar amb temes tan interessants com aquest.

    ResponElimina
  31. per ser al·ludit... (puc? carme?)

    XeXu... crec que no caldria dir-t'ho, però et respecto moltíssim perquè penso que ets sincer i vas de cara, i espero que no et molestis em el que vull comentar:

    em sembla que passes per alt o dones per feta una situació que jo no crec que sigui ni necessària, ni bona, ni tant sols recomanable;

    sembla per les teves paraules -i potser m'equivoco- que si hi ha una relació "de parella", tot hagi de ser compartit, no hi pugui haver cap parcel·la pròpia ni privada... perquè la relació sigui sincera.

    penso que qui creu això es condemna d'entrada al fracàs... si tot fos així de clar, de transparent... quin al·licient tindria la relació al cap de pocs anys?

    perquè s'enamoren les persones?
    probablement perquè hi ha parts que no coneixem de l'altre... jo penso en les vegades que m'he enamorat (pots fer aquest exercici mental...): recordo quan tenia la curiositat de saber-ho tot de l'altre; aquell neguit... per poder-me apropar a les coses que interessaven a l'altra persona. Sense curiositat (interés) quina és la motivació de desitjar l'altre?
    el físic? això caduca... saber-ho tot? ... i quan ho saps tot... viure sempre en monotonia?

    et dic això perquè penso que el que sí que és imprescindible és que, en la relació de parella, cada un conservi una part-més gran o més petita- de privacitat; privacitat = infidelitat?
    no ho crec pas;

    el comentari anterior que vaig deixar no era específicament sobre la parella... per mi qualsevol tipus d'estimació hauria de tenir aquest respecte per l'altre i, alhora, aquesta curiositat per no perdre l'interés i no caure en la rutina....

    ResponElimina
  32. Com que estic segur que la Carme trobarà d'allò més enriquidor aquest debat, em permeto la llicència de contestar en Gatot, també per al·lusions.

    Crec que estem dient el mateix, encara que potser tu desitgis reservar-te una part més gran que jo. Com comentava, trobo necessari que cadascú conservi un espai, i li podem dir privat si vols, però això no té res a veure amb la infidelitat. Jo puc quedar amb un amic o amiga i preferir tenir una estona per nosaltres, que compartir-lo amb la meva parella, i ella ha de fer el mateix és clar.

    No es tracta d'estancar-se, i encara que es comparteixi gairebé tot, sempre es pot trobar nous alicients, coses que trenquin la rutina, però això depèn de cada parella, i de si ho saben fer o no. Amb tantes coses com hi ha per fer actualment, això hauria de ser fins i tot fàcil.

    Jo només comentava que no vull fer res a esquenes de la meva parella, però si sense ella. Si ja no puc tenir intimitat amb un amic perquè hi és la parella, no anem bé. Però inventar-me qualsevol cosa per quedar amb una amiga d'amagat, això ho consideraria un símptoma clar de que la relació no funciona i que cal replantejar-se les coses. El meu dogma és la sinceritat i les coses clares. Quan això es compleix, la confiança pot créixer, i la llibertat ser més gran. Les cadenes no són mai bones, de cap tipus, si fins i tot ja les han retirat del lavabos, i ara hi ha botonets...

    ResponElimina
  33. Feu, feu, que jo encantada... vaig rumiant coses...

    Surten tants temes... que m'agradaria aprofundir que crec que m'hauré de fe r una llista per a propers posts

    1- Amistat versus amistat profunda i estreta. Ens falta una paraula diferenciadora. Quan els amics són comuns, són de nivell "social" amb qui no parles de temes profunds, és un nivell. Els amics íntims són un altre nivell. I tampoc no voldria pas perdre'ls a causa de la meva vida en parella.

    2- Plantejar-se el fet de l'atracció, el fet dels sentiments, plantejar-se qualsevol cosa amb sinceritat a mi em sembla molt sa mentalment. Plantejar-se si hi ha desig o no entre dos amics i què en volen fer em sembla una bona manera d'evitar conflictes i problemes. Amb al parella aquestes coses també s'haurien de poder parlar amb una certa calma i tranquil·litat, sense que vulgui dir que necessariament al mínim sentiment o emoció per una altr a persona s'ha de trencar tot.

    3.-Pot haver-hi espais lliures de cadascú, on no es necessiti ni tant sols inventar res, cap excusa, cap mentida, cadascú fa el que li ve de gust i explica si vol, o no. Com als amics, poden ser molt íntims, però els expliques el que et ve de gust.

    4.- Els gelos, realment el problema és aquest. I és que, clar! jo no sóc gelosa, ni en seria, encara que en tinguès motius. Si ell vol estar amb mi i jo amb ell, i ho volem amb convenciment... doncs no hi veig cap problema en res.

    Gatot, no sé si estaràs d'acord, però llegint les teves darreres frases, penso que potser és precissament això, que tractem tot tipus de relacions d'estimació d'una manera semblant sense fer la diferència tan gran entre la parella i la resta.

    ResponElimina
  34. Realment, em sembla que quan més en parlem més temes potencialment diferents apareixen, i potser sí que valdria més deixar-ho aquí, no embolicar més la troca i esperar propers posts perquè hi pugui participar tothom, i així tractem els temes de manera més específica. No obstant, gràcies per aquest bescanvi d'impressions, us he dit ja que m'encanta discutir/debatre?

    ResponElimina
  35. carme... és que jo no crec en la parella... si més no, tal com socialment està acceptada;

    i... penso que l'amor, el desamor, la fidelitat i la infidelitat, són sensacions o consequències d'actes... però que tenen l'arrel en els prejudicis que arrosseguem dins...

    de petita, no et van preguntar mai...? a qui estimes més? al pare o a la mare?

    de petits ens ensenyen a quantificar i jo penso que o estimes o no estimes... hi ha altres tipus de relacions on el sentiment és d'apreci, o de despreci; de caure't bé o malament...; de despertar-te tendresa o de no fer-ho...

    però... estimar? es pot estimar poc?

    potser hauríem de fer un diccionari dels sentiments, entre tots, i posar-nos d'acord en què vol dir cada cosa... potser seria més senzill i més...aburrit?

    a mi ja m'està bé descobrir sentiments i formes de pensar en els blogs, en els comentaris, al carrer, al llit... o a la cuina! :)

    tot és vida i tothom té la llibertat de triar com viure-la, d'equivocar-se, de pensar diferent...

    XeXu... no he entès això que dius que jo.. "desitgi reservar-me una part més gran"

    no sé a què et refereixes ni d'on ho dedueixes...

    si ho dius pel tema de la pròpia privacitat... efectivament parlem de lo mateix; i no vull quantificar si és més gran la teva o la meva privacitat...

    i pel que dius de fer d'amagat de la parella...
    mira: hi ha un amic meu que ens coneixem de petits. Ens veiem un cop l'any o cada dos anys... La seva dona em té una mena "d'alèrgia" a partir d'una cosa que va suposadament va passar en la despedida de solter d'ell...

    si ell no inventa alguna excusa... mai no podríem ni parlar, ni fer un cafè... si li explica que ens veiem, hi hauria un dalt-a-baix i dos mesos de morros i crisi de parella... no és suficient motiu per inventar una mentida piatosa?

    mecatxis.... carme... n'hi hauria per fer un blog monogràfic del tema, eh? :D

    ResponElimina
  36. eis XeXu.... no he llegit el teu darrer comentari fins que ja havia publicat el meu...

    si vols... ho deixem aquí o continuem en privat!
    petons, wapo!

    ResponElimina
  37. Gatot, jo crec que la parella s'hauria de reinventar. Per a millorar-la es clar. Tinc ganes d'escriure una història llarga explicant una mena de relació com la que jo imagino. Però em costa. No em surt tan fàcil.

    I sí, sí que m'ho van preguntar si estimava més el pare o la mare. Quina ràbia que em feia!

    I tens raó, jo també penso que estimar és estimar. No pots estimar poc. Estimar per a mi és sempre molt. I no vull pas que deixi de ser-ho.

    ResponElimina
  38. "però... estimar? es pot estimar poc?"

    que gran ets Gatot-Pérez!!!

    Es pot tenir aversió, al.lergia, indiferència, respecte, estimació, carinyo, veneració, idolatria, ceguesa... amor.

    Però si s'estima s'estima...

    I igual que els silencis donen sentit a les paraules, si jo estimo algú...
    Bé, i aquesta persona no acaba coincidir amb mi en algunes coses...en algunes formes de sentir, de fer...
    que faig? He de deixar d'estimar-la? l'abandono?
    És que jo l'estimo... Més enllà de l'enamorament...
    O bé, em tanco i m'anul.lo per que no hi hagin tempestes?

    Els Pets ho cantaven: La vida és bonica però complicada...
    Segurament per sort.

    D'acord, d'acord ho deixo jo també...

    Gràcies Carme, XeXu, Gatot

    Una abraçada i uns petonets dolços
    :¬)*******

    ResponElimina
  39. He quedado un poco aturdida con tanta mezcla y es muy interesante todo lo escrito y comentado,no es una cuestión para darla por zanjada,así que Carme no tendrás más remedio que sacarla a flote en otra ocasión.
    La definición que se da sobre la infidelidad,a mí me resulta más apropìada para la honestidad.
    En general estoy en la misma onda que Xexu,todo lo que necesite hacerse a escondidas o por evitar discusiones o por el motivo que sea,sólo acabará trayendo problemas y se puede vivir en pareja al mismo tiempo que una parcela propia de amistad con otras personas,es algo que se debe hablar en pareja cuando se está saliendo,de novios y esas cosas,se va haciendo planes,se va diciendo lo que a uno le dolería ,le gustaria,se va haciendo una especie de pacto,de reglas no escritas,por eso cuando descubrimos un engaño duele tanto,es por la traición,es como decirle "pero si tú ya sabías que eso me dolería tanto",no es necesario contarse cada día la vida al detalle,pero todas las parejas tienen unas ideas fundamentales sobre las que basan su convivencia,ya digo,es una epecie de código no escrito.
    La sinceridad siempre antes que nada,en cualquier situación,con cualquier persona,la mentira es un insulto a la inteligencia,es ningunear al otro.
    Se puede meter la pata,cometer errores,pero callarlos es lo peor (en temas importantes)
    Un abrazo.

    ResponElimina
  40. Realmente, Tere, éste és un tema interessante, pero no estoy muy segura de retomarlo otra vez, lo pensaré pero quizà éste no sea el lugar adecuado. Estas discusiones són muy interesantes y a la vez poco útiles, ya que nadie puede comprender del todo las relaciones ajenas. Y la vida está hecha de situaciones concretas más que de generalizaciones. Y sólo me queda decirte que estoy totalmente de acuerdo en lo que dices en este comentario. Totalmente. Sólo que a veces la cosas no són tan simples ni tan ordenadas.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari