Crea perplexitat i tot el barri s'esvalota. Estem acostumats als senglars, però una guineu no es veu cada dia. El jovent la veuen sovint a les matinades quan arriben de gresca.
Avui, però, ha travessat el jardí de dalt a baix. A ple dia, passa per davant de les vidrieres del menjador. Nítida la mirada. Sense cap por. Sortim a poc a poc per admirar-la. Ens mira ella a nosaltres. Encara més nítida la mirada. Manté les distàncies prudencials, però no fuig.
M'agradaria ser un Petit Príncep i poder parlar amb ella, qui sap si em domesticaria ella a mi, una mica.
La teva rabosa (guineu) és unimaló amistós i tranquil; ara només cal un camp de blat perquè ens puga domesticar.
ResponEliminaSalut i Terra
Segur que si es creuen les vostres mirades a diari, tu li ensenyaràs a parlar en el silenci...A partir de llavors haureu anat més enllà de la fase de domesticació.
ResponEliminaBondia, Carme.
A vegades als animals "salvatges" els agrada tornar als llocs que eren seus i d'on els hem anat fent fora. I potser és millor que no hi puguem parlar, ves a saber que ens dirien! ;-D
ResponEliminamoltes gràcies, Carme
ResponEliminaGostei tu blog.
ResponEliminaAls que no estem acostumats als senglars, però, ens hagués clavat un bon ensurt!
ResponEliminaMolt bonic, Carme... Hem d'estar disposats a tot. Inclús per ser domensticats per una guineu...
ResponEliminaBon cap de setmana! ;)
Sí si és la del petit príncep Carme....m'ha agradat la teva guineu que passa sense por per davant de casa teva
ResponEliminaSi la tractes bé cada dia s'acostarà més
ResponEliminaPotser deixarem de tenir por, quan s'apropi a nosaltres.
ResponEliminaTan quieta i mansoia, em fa l'efecte que vol que la dibuixis.
ResponEliminaSaps que jo tenia una guineu al costat de casa? tenia el seu cau molt a prop del meu, però grans màquines per fer carreteres i vies pel TGV l'han fet fugir! Jo també voldria haver creat lligams i que m'hagués domesticat!
ResponEliminaAi si fos la del Petit Príncep... pobreta guineu preciosa :-)
ResponEliminaEm posa molt trista sempre aquella escena en que ella es sent domesticada i sap que ell marxarà... Val, seré una criatura, però això fa que li tingui mania a la rosa...
Francesc, això del camp de blat ho tenim complicat... però com que no soc rossa, potser també funcionarà sota els pins i le s alxines... :)
ResponEliminaPilar, gràcies pels teus mots.
Mc, és que aquest lloc encara és seu, som tant aprop del bosc!
Una abraçada Jesús!
Gràcies abebe...
Albert, segur que no... era bonica!
Joan, no sabem mai d'on podem treure lliçons de vida! :)
deu ser-ho, Elvira!
Garbí, ni bé ni malament... no ens dóna gaires ocasions... tot just passa.
No fa por, Montse!
Rafel, ar a que la tinc en foto, la dibuixaré, no se n'escaparà pas!
Jo tampoc he tingut temps dem crear lligams! llàstima!
Assumpta, doncs jo trobo que és una lliçó d'aprofitar els lligams en la distància. A vegades la distància és inevitable. És una mica trist tens raó, però preciós! Petonets no gens tristos!Ah! I la rosa... una mica "especialeta" si que és eh? presumida, caprociosa...m fins i tot sense agafar-li mania!
ResponEliminaCoses més estranyes s'han vist.
ResponEliminaL'actitud de la guineu, desconfiança o desconeixença?
Una postal literària perfecte.
Jo diria que l'actitud de la guineu era força tranquil·la amb una punt de dsconeixença... però jo què sé de guineus... si és que no ha arribat a domesticar-me, Perdició!
ResponElimina