Una nova proposta de Relats conjunts
No tenien (ni segurament tindrien mai) prou diners com per comprar-se obres d'art, però a tots dos els agradava la pintura i s'anaven comprant reproduccions dels quadres que més gràcia els feien.Visitaven sovint exposicions i museus i comentaven quins eren els quadres que més els entusiasmaven, s'explicaven quins eren capaços de commoure les seves emocions. I aleshores, com en una mena de ritual establert, quan arribava l'aniversari de l'un i de l'altre es regalaven una reproducció. En els cinc anys que feia que estaven junts, ja tenien 10 quadres que omplien les seves parets i la seva ànima. Hi havia de tot, obres mestres i altres de pintors més desconeguts, només comptava el seu propi gust. N'estaven ben orgullosos! Quan van visitar el Museu del Prado, ella va quedar enlluernada per Goya. Tot de cop li semblà que no havia vist mai res de tant especial... cada cop que ell li preguntava sobre el que havien vist, ella deia Goya, "Goya m'ha sorprès més del que esperava, és molt millor que en els llibres... molt millor" Ell hi estava d'acord. El dia que ella complia 30 anys, ell va arribar amb el quadre acostumat, ella feliç esperant el regal i tenint-ne un altre a punt. Quan va desembolicar el quadre de la reproducció de Saturn devorant un fill, es va posar a plorar amb una desesperació inconsolable. Entre sanglots li va explicar que estava embarassada i no li va servir de res l'alegria que ell va tenir, ni la bona intenció de separar la notícia i el regal. Ni la il·lusió compartida, de res.
Aquell quadre que mai no es va penjar enlloc, va ser la causa de la desconfiança creixent entre ells dos i sobretot la causa de la seva separació al cap d'un parell de mesos malgrat el fill que esperaven.
Ella ho tenia clar, un bon pare no compraria mai un quadre com aquell!
...............................................................................................................................................................
20 anys sense Pedrolo.
Citació del dia: "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres."
M de P dels Darrers diaris inèdits 1988-1990
Després d'una reflexió en clau de PNL, provocada pel comentari de l'Elvira, passo la citació textual a la interpretació lliure, meva i "peenaelaitzada":
"La llibertat és fer el que tu creus que has de fer, no pas el que els altres volen que facis"
Home!Aquest quadre sempre m'ha impressionat. Quan el vaig veure en directa, glups!
ResponEliminaQuina pena el matrimoni, no? Un límit d'error no val?
Bonica citació, Carmeta!
Molt i molt bo. Sens dubte, aquest quadre porta el mal rotllo incorporat.
ResponEliminaM'ha agradat molt! :-)
Bon relat, acompanyat d'una bona citació.
ResponEliminaSalut!
Primer de tot: la reflexió de Pedrolo és un gran encert.
ResponEliminaSegon de tot: la teva també ho és. Cap pare hauria de comprar aquell quadre!
*Sànset*
Des que vaig llegir el primer comentari que feies a altres blogs,en què dies que no se t'acudia cap idea, he estat esperant què ens diries, Carme.
ResponEliminaSabia que m'endinsaria per un camí de reflexió. En aquest cas, el del sentiment de la desconfiança...
Original la teva manera de "mirar i sentir" aquest quadre. M'ha encantat!
Pel que fa a la citació, és com obrir una cortina i deixar passar un bon significat d'un concepte difícil...
No es pot donar més en un post.
Una abraçada.
Anna, sempre hi hauria d'haver un límit d'error, però hi ha gent que no l'accepta i en alguns casos està ben justificat. :)
ResponEliminaMc, molt mal rotllo, incorporat! Una abraçada.
Gràcies Montse!
Sànset, gràcies multiplicat per dos. A mi crec que em costaria d'entendre que algú volgués penjar aquest quadre al menjador de casa seva...
Pilar, la desconfiança pot arribar, a vegades pels camins més impensats, un quadre pot servir, també. I la desconfiança ho espatlla tot, sempre!
Una bona frase del gran Pedrolo! :)
Molt bo! de vegades hi han actucions que t'obliguen a reflexionar severament. I ja no ser què costa més, si sé coherent amb els sentiments o amb els pensaments!
ResponEliminaMolt valenta la prota!
Ah! i la cita genial!
Molt bon relat.....l'has reconvertit i adaptat a un relat sobre les relacions i la manera de relacionar-nos..m'ha agradat molt....
ResponEliminaAh i la cita del Pedrolo també encara que és un tipus de llibertat estranya aquesta de no haver de fer el que em diuen els altres ....és una llibertat negativa ....és a dir una lliberat condicionada al que et deixen fer o no els altres...prefereixo la primera part la llibertat positiva
Ser coherent, filadora, sempre és complicat, encara que hauria de ser molt fàcil. Gràcies!
ResponEliminaElvira, jo no l'entenc pas com una llibertat negativa, la citació, l'entenc precisament com desempallegar-te del que volen o no volen els altres i pensar i actuar per tu mateix. No sempre podem fer el que volem, el que ens ve més de gust, però si som lliures farem el que creiem que hem de fer, el que ens sembli millor.
Però en el que si que et dono la raó és en la formulació negativa... aix! la PNL que se'm fica atot arreu.
Reinterpreto:
"La llibertat és fer el que tu creus que has de fer, no pas el que els altres volen que facis"
I encara no trobo la manera d'estalvair-me el "no".
ens manca saber si la dona al final va fer una bona elecció......
ResponEliminamolt bon relat
Carme, veig que has trobat de quina manera entrar en el tema i has aconseguit un relat molt bo, m'ha agradat molt!
ResponEliminaA vegades els regals tenen un component ocult, les sorpreses no són sempre ben rebudes i sovint diuen molt de qui regala i del regalat...
M'enforteix la teva definició de la Llibertat, m'agrada i em justifica, i ademés em posa de bon humor. Si senyora !!!
ResponEliminaSegon intent:
ResponElimina"La llibertat és fer el que tu creus que has de fer i poder passar de llarg del que els altres volen que facis."
Tercer:
"Llibertat és fer el que tu creus que has de fer i poder estalviar-te de fer els que els altres volen que facis."
Mare meva! Pobre Pedrolo! sort que a ell li agradva jugar amb les idees i el llenguatge i crec que em podrà perdonar aquest joc amb la seva citació.
garbí, demanes un impossible, això no se sap mai! :)
ResponEliminalolita, complicadet el tema dels regals, tens raó!
Miquel Àngel, m'alegro molt de posar-te de bon humor! una abraçada!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaOstres, Carme!!! Et felicito!! :-))
ResponEliminaEstic llegint una sèrie de relats boníssims, magnífics... però molt esgarrifosos :-)
Volia saber si algú n'escriuria algun en que no hi hagués sang i fetge sinó que fos precisament al contrari... I tu ho has aconseguit :-))
(Bé, en XeXu també, amb un relat magnífic per cert, però ell ho agafa des d'un punt de vista totalment diferent)
Llàstima que al final es separin... ai!! Amb un museu-particular tan bonic com haguessin anat fent! ;-)
"La llibertat és poder deixar de banda allò que et volen els altres que facis per poder fer allò que tu vols"
ResponEliminajejeje m'encanten aquests jocs!! :-))
"La llibertat és ignorar imposicions alienes i deixar el camí obert a decidir per un mateix què és el que es vol fer"
ResponEliminaGràcies, Assumpta, aa a última hora s'hi ha afegit la rits, amb un altre bon relat sense sang ni fetge, cosa que celebro molt.
ResponEliminaEn Xexu va ser el primer, amb un punt de vista molt bo que em va encantar.
Llàstima, de la separació, però és que la desconfiança ho destrueix tot...
Gràcies per participar en els meus jocs. Bones propostes!
Una abraçada!
Els teus posts sobre el llenguatge estan entre els meus preferits de la catosfera ;-))
ResponEliminaJa he vist el relat de la Rits... ostres!! És molt bo!! :-))
més que en el relat que el trobo com tot el que fas tu, magnífic, voldria situar-me en el terme Llibertat...
ResponEliminaRealitat i veritat son coses que és confonen com comfonem la Llibertat.
Crec sensillament que en tots els aspectes en que arribem a conclusions, no sé si la Llibertat tindria el concepte que voldriem donar-li, no m'atreveixo a dir que no existeix, peró crec que és molt aprop de la realitat, per que la veritat ens la fem cadascú... i els altres?... Anton.
No sé si entenc molt bé com relaciones llibertat i realitat. Jo crec que la realitat és la que és i hi ha moltes coses de la realitat que no podem cnviar. les hem d'assumir. Però aquesta realitat, per la meva manera de veure, no representa una pèrdua de llibertat mentre no sigui que algú ens mani i ens domini. I els altres, també tindran els seus condcionants, com nosaltres, però no cal tampoc que ningú els tingui sotmesos ni que ells sotmetin ningú. I en canvi el món n'és ple de dictadors, d'autoritarismes i de submissions.
ResponEliminaMolt bon relat quin fracas de parella i quina poca gracia comprar un quadre com aquest per regalar oi??
ResponEliminaClar no podia acabar d'altre manera malgrat la esperança que dona el naixaament d'un fill la decepció no es supera mai!
I m'encanta la teva interpretació reflexiva de la llibertat, si senyora!! Jo penso que ha de ser més que un concepte.. ha de ser una lluita tant sigui personal com de minories... fins que es faci gran del tot!
Per cert gràcies per la teva visita Carme.
ResponEliminaPetonets
Lisebe, moltes gràcies a tu, també per la teva visita i els comentaris. Tens raó hauríem de lluitar més per la llibertat. Una abraçada
ResponEliminaOstres, Carme, quin post més dur. Però m'agrada... un final impactant. Suposo que s'ha d'arribar a ser pare o mare per entendre aquest sentiment que genera... ;)
ResponEliminaJoan, no sé si és qüestió de ser pare o mare... un quadre així no sé qui el voldria veure cada dia al davant... per molt Goya que sigui! :) Una abraçada.
ResponEliminaJo tampoc el voldria veure penjat a casa.Molt bon relat!
ResponEliminaUn relat magnífic Carme! M'ha agradat molt i molt, en diversos aspectes. La idea és bona, i l'execució encara millor. Et mereixes una bona felicitació. Si fins i tot sembla que sàpiga greu la separació, trobo que ella és una mica injusta, però és que aquest quadre... vaja, és que és de molt mal gust...
ResponEliminaCarme, és boníssim! tot i la situació, m'ha fet somriure!
ResponEliminavols dir que aquesta nit passada no hem somiat el mateix? que el Prado no se'ns ha revel·lat com la necessitat de fer alguna cosa diferent? a mi si, tant, que he escrit el post des de la feina, i l'he penjat quan he tingut un momentet (xò en canvi el que ja em mossego les ungles és de mirar blogs, amb gust ho faria, eh!).
i la cita, boníssima també. m'estan entrant unes ganes de llegir Pedrolo!!!!!!
crec que aquesta me l'apunto!
Xexu, doncs el vaig escriure força impulsivament, amb la idea de fons que aquest quadre dóna mal rotllo... m'alegro que t'agradi, ara que com a original no hi ha com el teu, aquest cop. Te n'has sabut sortit molt i molt bé!
ResponEliminarits, no saps quina gràcia m'ha fet llegir el teu relat d'avui... és que ja m'anava fent iuiu llegir tant de sang i fetge... i el teu m'ha agradat. Potser si que hem somiat el mateix, però per sort no he vist pas el quadre en sonnis, eh?
No et dic que Pedrolo t'agradarà, tot i que ho penso, (com podria ser que no t'agradés?) :) ja que venint de una "fan" com jo, no sé si té molta credibilitat. És especial, o agrada molt o no agrada gens...
Carme és que la cita del senyor Pedrolo de fet defineix des del punt de vista de la filosofia la llibertat negativa ( se li diu aixi)
ResponEliminallibertat negativa
Vinc tard, el més calent és a l'aigüera com deien a casa, comencen a fallar les bateries i encara em queden serells per enllestir...
ResponEliminaPerò és un kit kat passar per aquí.
Aquest quadre mai m'ha agradat, les reproduccions encara menys.
El teu relat és bo. Molt bo.
De la citació d'en Pedrolo potser afegiria que la llibertat, és fer el que hom creu que ha de fer, sense que els altres determinin els nostres desitjos.
Però ara potser m'embolicaria massa...i em perdria.
Una abraçada!
Gràcies, Elvira... si n'aprenc de coses! Ja m'he llegit aquest concepte, que no coneixia, i malgrat tot, a mi em sembla que aquesta llibertat negativa és imprescindible perquè hi pugui haver la positiva... o no potser és que simplement sóc tossuda... :)
ResponEliminaGràcies altre cop! És un plaer llegir-te sempre!
Fanal blau, gràcies a tu també, per ser-hi sempre i per tenir cura de mi, malgrat els serrells i les feines pendents. I ja també ho veig així, com tu, això de la llibertat. Una nova aportació. Un petó agraït, bonica...
Genial Carme. El quadre el vaig veure a Madrid, i és la bogeria pura.
ResponEliminaQuina bufetada. El que més els unia, va ser la causa de separació. No s'ha de menysprear la intuïció de les dones, diuen. ^_^ Felicitats pel relat.
ResponElimina