Records d'altres temps
amb molts més somriures
que no pas recances.
Tan lluny, els dies.
Tan distants, els llocs.
Tan absents, les persones.
Tan distants, els llocs.
Tan absents, les persones.
Això era una altra vida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
I duiem els cabells més llargs i més abundants.;-)
ResponEliminaBon dia Carme!
Bon dia, Jp! pel que fa a mi... llarguíssims!
EliminaRealment, de vegades la vida ens canvia tant en uns anys que costa creure que sigui la mateixa. I nosaltres, som els mateixos? M'han agradat els teus versets... que expliquen molt bé la imatge. Abraçades i bon cap de setmana, Carme!
ResponEliminaNo, no, no som els mateixos, en absolut... vaja crec jo! I les coses tampoc, ni els llocs, ni la vida... res.
EliminaBon cap de setmana Yáiza! Una abraçada.
I els pantalons de pota d'elefant i amb aquell aire hippi que ara torna a estar de moda...les flors i una mica més de misticisme...
ResponEliminabon dia carme1
Ben bé així, Joana! Bon cap de setmana, guapa!
EliminaTu ets la de l'esquerra?
ResponEliminaNo, nina, mirant la foto sóc la de la dreta. Trenes llargues!
Eliminaera una altra vida que m'agradava molt...
ResponEliminaara, tot és molt distant i molt a prop alhora..no?
el més important de llavors segueix sent el més important ara...
i el temps anava més a poc a poc..
pel que fa a nosaltres crec que hi ha hagut evolució no transformació, pel que fa a la manera de viure en general no ho sé..
un post molt bonic!
A mi també m'agradava molt... lolita.
EliminaI si tot de cop sembla que fa 4 dies, com veus que tot queda lluny, lluny... però tens raó les coses importants no canvien, potser canvia la nostra manera de mirar-les.
Tot es mou, tot evoluciona i nosaltres per sort o per desgràcia també... vaja millor per sort. És necessari fer-ho.
Gràcies, guapa!
El 1973 vaig contemplar les últimes escenes de "La nit americana" de Truffaut, és el cinema dins del cinema. En sortir al carrer vaig tenir la sensació que acabava la primera part de la meva vida, els dies de sorpresa, curiositat i rialles.
ResponEliminaComençava una segona part, la segona sessió ...
Bon dia Carme.
Pere, aquesta imatge deu ser més o menys... d'aquesta època, any amunt o any avall i jo, contràriament a tu, no vaig ser conscient que acabava res ni començava res...
EliminaNo sé si és bo o dolent. No sé si és millor viure els canvis com a etapes o viure'ls com a evolució constant i continuada... jo més aviat els he viscut així.
Sempre, els d'abans i els d'ara.
Bon cap de setmana, Pere!
Avui m'entristeixen les teves paraules, perquè m'evoques a les meves grans absències; que cada dia són presents en el meu pensament; les rialles de petita envoltada de tants, que avui ja no hi són.
ResponEliminaPreciós, però trist!!!
Bon cap de setmana, Carme!!!
Ooooh! Dafne, em sap greu, bonica! A vegades tinc necessitat de donar sortida a algun d'aquests sentiments nostàlgics.
EliminaUna abraçadeta còmplice.
CARME, m'inspira tristesa, enyor... Quantes vegades hi penso jo en coses així!
ResponEliminaAbans la vida era més fàcil... molt més fàcil... bé, no sé... per algunes coses. Per la ment crec que era tot més senzill...
No serà, Assumpta, que és l'edat la que era més fàcil?
EliminaNo ho sé, eh? només m'ho pregunto.
A mi l'enyor me'l provoca molt més les persones, absents d'una manera o altra, que no pas les èpoques. Sempre he cregut que allò que és important (si ho sabem fer) ens ho hem d'endur d'una època cap a l'altra
Potser sí... No sé... Són coses que sempre em fan pensar molt... :-)
EliminaPotser queda lluny però mentre ens en recordem no serà una altra vida, seguirà sent la nostra. :-))
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
Segueix sent la nostra, clar que sí, però amb un sentiment de llunyania que la fa semblar una altra. Subjectivitats a dojo, ja ho sé! Bon cap de setmana, Mc!
ResponEliminaQueden lluny, xò és una sort haver-los viscut! queden per sempre.
ResponEliminaSí, rits, ens queden per sempre, són nostre i és difícil que ens els prenguin... (si exceptuem el Sr. Alzheimer, clar!)
EliminaÉs l'enyor, Carme, del temps passat. En una vellíssima llibreta he trobat un poema meu que vaig escriure als 13 anys, on ja em dolia pel temps passat, per la infància perduda. És força xunguet i maldestre, però amb el teu permís el posaré en un post juntament amb la teva aquarel·la d'avui, indicant-ne la procedència, i serà com una mena de continuació d'aquesta entrada, d'acord?
ResponEliminaUna forta abraçada!
Ja saps, Montse que poques coses m'agraden més que aquestes complicitats i enllaços blocaires i amistosos. Em fa molta il·lusió aquest enllaç cap al teu blog!
EliminaUna forta abraçada!
Enyorança però dolça, que bonic poder mirar enrere i somriure! Bon cap de setmana :)
ResponEliminaSóc una persona afortunada, Sílvia! Sempre enrere tinc molts més somriures que recances.
EliminaBon cap de setmana, bonica! Bon dia, demà per Navarcles! T'emportes petonets de part per a tots els amics blocaires.
Si que ho ets afortunada, mirant enrere, mirant el que fas ara i per molts d´anys nina!
ResponEliminaAvui ha sigut per a mi un d´aquests dies de records, de bons records d´enrere.
Bona nit i bons somnis!
Moltes gràcies, lluna... i enhorabona pel teu dia de bons records! Sempre són dies bonics. Me n'alegro molt!
EliminaBona nit i bons somis
Saps que m'agrada de la imatge ? Els reflexes s'ajunten en le cap... com si compartissiu una idea. Mira m'ha fet gràcia. La nostàlgia no té perquè ser dolenta, de tant en tant ho necessitem
ResponEliminaEn aquell temps compartíem moltes idees ella i jo, ara no tantes... només molt de tant en tant. No se m'havia acudit mirar-ho així. Gràcies, Mireia! No es pas dolenta la nostàlgia, no!
EliminaAltres temps, altres paisatges, altres persones (o no)...I és veritat, més somriures que recances.
ResponEliminaEren temps diferents, una altre vida, com dius tu, però una vida força feliç...
Carme, quan tenim molts records, vol dir que ja hem viscut moltes joventuts!!!
Petons de bona nit.
Si, M Roser, no em puc pas queixar... han estat "unes vides" molt felices, totes!
EliminaI és cert, hem viscut moltes coses. Jo crec que els 60 anys em condeixen prou bé!
Petons de bona nit!
La nostàlgia, l'enyor no són dolents en sí mateixos. Però no deixen de ser records d'ahir. Bons records per compartir avui!
ResponEliminaNo, no són dolents, gens. A vegades són bonics i tendres. A vegades tristos i molt sovint ambivalents, amb una mica de cada cosa. Bona nit Glòria!
Eliminason vides viscudes per nosaltres
Eliminaningu ens les pot pendre...
nanit
nanit, sargantana, ja les tenim per sempre...
EliminaAltres carrers, altres somriures, altres absències, altres imatges, que conflueixen en l'avui.
ResponElimina