Monjas de Laia de Ahumada

La  imatge  no té res  a veure  amb  el post,  però m'ha semblat  prou  mística  i prou  austera  com perquè pogués  anar-hi  bé.

Finestra  a  Eus

He  llegit aquest  llibre  "Monjas"  en castellà.  Ja  sabeu  que jo no sóc  gaire  creient,  per  no dir  gens  i  segurament  jo mai no m'hagués  comprat  aquest  llibre.  És  un recull d'entrevistes  amb 20 monges.  Una  per  capítol.  Molt ben triades.  Me  l'ha deixat  una amiga  meva, com  jo mateixa,  força descreguda,  però plena  de curiositats inacabables,  sense prejudicis  ni a favor  ni en contra de res...  pensa  (jo també)  que  tot  cal veure-ho   poc  a poc  i tot  cal  pensar-ho  abans  de  dir-ne  res.  I està interessada  (també  com jo)  per  la part  espiritual  de la  nostra persona.  Aquest  llibre  ha estat tot  un descobriment.  Gràcies  A!

Jo  he conegut,   personalment,  un munt  de monges,  suficients per  saber  que  hi ha  de tot  com a tot  arreu. L'autora,  la  Laia de Ahumada,  ha triat  unes  dones  interessantíssimes,  amb unes  vides  intenses  i plenes  i  més  aviat mogudetes... Ha  estat  una lectura  engrescadora,  estimulant  i molt especial. He  gaudit  moltíssim amb  elles. Me'n  faria amiga  d'unes  quantes.  Unes  dones  amb  passió  pel que viuen,  pel que fan.  Com diu la  Carme  Riera  en el seu pròleg,  en alguns  casos  fan enveja. Un fragment:

"Un Déu que  jo pugui  abastar,  no m'interessa;   m'interessa un Déu que sempre encengui més  desig, un Déu que sigui més  gran que jo  i al mateix  temps totalment proper.  Si el puc  entendre i abastar  del tot, ja és  com jo i no m'omple;  el meu desig  és  de més; si és  com jo no val la pena. És un camí  d'alts  i baixos, amb temporades  de dolor,  de goig; no pots  parar-te  perquè la vida  t'empeny."   

                                                                                                                                 Eulàlia Bofill

Jo  no us  parlaré  del meu  Déu,  com ella,  és  una cosa  que em manca,  que  no tinc, però  canvieu  la  paraula  Déu,  per  una  de les  coses  realment  importants  de  la vida,  autèntiques  i  vitals  i  tindreu  una bona  manera  de viure-la.  El  seu Déu  no es  deixa  abastar,    ni ella  voldria  fer-ho,    com tantes  coses  a la vida:  la  natura  no es  deixa  abastar,  la mateixa  vida,  la mort,  l'amor  no es  deixa  abastar,  les  emocions  no es  deixen abastar,  l'ànima  tampoc... la  ciència,  l'univers,  el  temps.   Només podem viure-ho.  Si pot ser intensament.  I  ara  penso Déu  no serà un bon  resum  de  tot plegat?

Reflexions  sinceres  i serioses sobre la jerarquia,  l'obediència,  les  normes,  la consciència, la dona  dins  l'església...  l'important per  totes  elles  era  seguir  el seu camí.  Aquell  que  elles tenien clar,  diguessin  el que diguessin les  jerarquies.  Viure  amb  els  necessitats,  ajudar  o  simplement acompanyar  de   vint  maneres diferents,  cadascuna la seva.

PD:   Em deixeu  fer  una prova?  Déu  és  amor,  diuen...

"Un amor que jo pugui  abastar,  no m'interessa;  m'interessa  un amor  que sempre  encengui  més  desig,  un amor que sigui  més  gran que jo  al mateix  temps  totalment proper.  Si el puc  entendre  i abastar  de  tot  ja és com jo  i no m'omple;  el meu desig  és  de més; si és com jo  no val la pena. És un camí  d'alts  i baixos, amb temporades  de dolor,  de goig;  no pots  parar-te  perquè la vida  t'empeny."