Cant de la mallerenga blava
Crida i xiscla amb veu potent... i no sembla pas enfadada sinó contenta.
Amb una branca, algun cuc que troba per terra i les engrunes de pa que li deixem, en té prou per estar ben contenta.
Els seus ous tenen un diàmetre comparable a una moneda d'un cèntim... sí, sí, d'un cèntim.
Tan poqueta cosa... i tan boniques que són.
ens recorda l'importancia de les petites coses
ResponEliminabon dia bonica
A vegades costa recordar-la! Bona tarda, preciosa!
EliminaQuin refilet més maco té el seu cant!!...
ResponEliminaQuàntes coses hem d'aprendre d'aquest petit ocellet que amb tant ben poc ja està content i a més amb el seu cant alegra els qui són a prop.
L'has dibuixat molt maca aquesta mallerenga!!...M'agraden molt els seus colors!!
Una abraçada.
Gràcies, Montse! A vegades em sembla que dibuixo per emmirallar-me...
EliminaUna abraçada
Preciós! A casa sempre deien "Ai, sembles una mallerenga, amb tanta llenga" i no m'agradava gens perquè aquest ocell, com tan bé dius, refila amb un crit potent. Bon dia, Carme!!
ResponEliminaNo t'agradava... però ara fa força gràcia! Bona tarda Sílvia!
EliminaNo em sembla pas tan petit un diàmetre de la mida d'una moneda de cèntim, per a l'ull d'un ocell!
ResponEliminaEl món dels ocells és absolutament fascinant. A la seva bellesa natural, com és el cas d'aquesta mallarenga que ens portes avui amb el seu cant inclós, cal afegir les seves habilitats, esl seus prodigiosos reflexes, el regal que representa observar-los, escoltar-los i quedar-nos admirats, com tantes vegade, davant les meravelles de la naturalesa.
ResponEliminaElls mateixos són una de les coses petites que ens poden fer viure un moment feliç.
EliminaAaaaaaah! Ja m'estranyava a mi, això passa per llegir posts a aquestes hores del matí, que els ulls ja no donen per més! Per ser ous, sí que són petits!!
ResponEliminaHahahahahhahaha ja t'ho dic jo que dorms poc!!!
EliminaTé raó... dorms poc! :)
EliminaQué bonics són els ocells quan poden volar en llibertat!! No m'ha agrat mai veure ocells (mixons que se'n diu a casa meva) tancats en una gàbia... i per desgràcia és que he vist més sovint... :(
ResponEliminaRes de gàbies, els ocells ben lliures, com nosaltres voldríem estar. A casa els posem unes casetes penjades de les branques per si s'animen a quedar-s'hi i així els tenim a prop, a prop i lliures.
EliminaHola Carmeta!!! fa dies que no et dic res perque estic distret pero tu tranqui he ? que te vinc a vore sempre que m'en recordo de Tu que es quasi sempre.
ResponEliminaMiquel Àngel... sempre que véns ets benvingut i com els ocells lliure de venir quan et vingui de gust.. :)
EliminaMolts (s)ous també tenen la grandària d'un cèntim.
ResponEliminaBon dia!
O de cap...
EliminaMolt encertada i molt trista, aquesta, Jp!
EliminaEls éssers petits són els que ens poden fer veure la gran bellesa de la vida.
ResponEliminaEstimar-los i ensenyar a cuidar-los és feina nostre.
Bon dia, Carme.
Bona tarda, Pep! Gràcies!
EliminaM'has regalat aquest cant de la mallerenga ...xisclo i canto com ella , imito bé...i bato les ales imaginaries i com ella potser afino el bec per encarar el dia de feina amb volàtil i petita il·lusió ocellaire moltes gràcies Carme!
ResponEliminaQue vagi bé aquest dia agafat amb il·lusió ocellaire, Elfree... i gràcies pel somriure d'aquest comentari. Una abraçadeta, guapa!
EliminaAcabo de passar pel cruixidell.
ResponEliminaAquest va ser un regal teu, per aquí no en veig... de cruixidells!
EliminaQuè bonics et queden sempre els ocells!! ;-))
ResponEliminaEi, aquest és el que en Guillem reconeix, oi? ;-)
Sí aquest és un dels que reconeix... reconeix el pit-roig, les merles, les garses ... i potser els pardals... és un crack el Guillem i la seva mare també! :)
EliminaI l'àvia, dona, i l'àvia... que si l'àvia fos com jo, crec que en Guillem i la seva mare no en reconeixerien pas tants :-DD
EliminaNo sé com és de veritat, aquest ocellet, però així pintada es veu preciosa.
ResponEliminaDoncs de veritat, encara més, Noves Flors!
EliminaPotser que les coses petites siguin realment les més importants, gairabé sempre, les que ens fan més feliços.
ResponEliminaBon cant el de la mallerenga!
Bessets!!
Jo crec que aquesta és una cosa que mai no acabem d'aprendre del tot... la de les coses petites i és molt important.
EliminaUna abraçada.
Saps, m'he posat a riure, i ara et diré per què. Una vegada vaig anar a veure Teatre de Guerrilla, aquí a Valls. I van demanar al públic que cantéssim la cançó del nostre poble. Ens miràvem uns als altres, i no sabíem què dir. I ells, amb el seu aire "catxondo": "No em digueu que no sabeu la Mallerenga"!!! I ja veus, avui estic rient arran del que tu m'has apropat.
ResponEliminaPetonsssss
Gràcies per compartir el teu riure! :)
EliminaNo cal que et digui Carme, que les petiteses són la meva debilitat i penso que són la sal de la vida, les coses que ens fan seguir fent camí...
ResponEliminaNo sé que em va passar amb el post d'ahir, però la paraula llibertat m'agrada molt, si tothom en pogués gaudir, seria fantàstic...
Hola, ROSER, ahir volia comentar la teva paraula, BRESSOL, però no vaig poder trobar els comentaris per enlloc, ara en veure el que diu la CARME ho he recordat... En tot cas, una paraula molt maca, tant ella com les que se'n deriven... Bressolar, és preciós :-))
EliminaM Roser... jo tampoc podia deixar-te comentaris ahir. Semblava que els haguessis inhabilitat... avui ho tornaré a provar. Gràcies guapa!
ResponEliminaLes mallarengues em recorden al Serrat... deu ser per alguna cançó, que ara no puc recordar, que en parla.... i deu ser preciosa!
ResponEliminaSí... és la cançó de bressol del Serrat
Eliminahttp://youtu.be/BpsXP0zeqZA
"Por la mañana rocío,
al mediodía calor,
por la tarde los mosquitos:
no quiero ser labrador".
I jo que m'adormia entre els teus braços
amb la boca enganxada en el teu pit.
L'amor d'un home ja ens havia unit
abans d'aquell matí d'hivern en què vaig néixer.
El record d'aquell temps, el vent no l'arrossega:
quan estalviaves pa per a donar-me mantega.
Cançó de bressol que llavors ja em parlava
del meu avi que dorm en el fons d'un barranc,
d'un camí ple de pols, d'un cementiri blanc,
i de camps de raïms, de blats i d'oliveres.
D'una verge en un cim, de camins i dreceres,
de tots els teus germans que van morir a la guerra.
Ets filla del vent sec i d'una eixuta terra.
D'una terra que mai no has pogut oblidar
malgrat el llarg camí que et van fer caminar
els teus germans de sang, els teus germans de llengua,
i encara vols morir escoltant mallerengues
coberta per la pols d'aquella pobra terra.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaOh, oh oh! Carme! Sí, sí, sí! Gràcies per recuperar-me-la! Ets una crack!
EliminaQuin poeta, Serrat! Quin gran poeta...
EliminaRamon... glubs!!! ara no sé poas què ha passat amb el teu comentari!
EliminaDe res porquet, et vaig llegir i m'anava voltant pel cap la cançó, si no la trobo no em quedo tranquil·la.
Serrat...és Serrat. Sempre bo d'escoltar i recordar.
Carme, al meu poble, a la mallarenga li diem "Totestiu" pel so que fan quan refilen; sembla que diguen totestiu-totestiu. Així m'ho va ensenyar el meu iaio.
ResponEliminaUna abraçada
Salut i Terra
Sí, com ara tot estiiiiiiiu tot estiiiiiiiu tot estiiiiiiu! :)
EliminaGràcies per la paraula regalada, Francesc! Això és un iaio, que ensenyi aquestes coses!
Salut, Francesc, una abraçada.
ja se sap....en el pot petit hi ha la bona confitura.
ResponEliminaDoncs que en deuen se de bons els ouets de mallerenga, tan petits... :)
Eliminaoh! un paint!
ResponEliminad'ocellets no hi entenc gens, no havia sentit mai parlar de les mallerengues! maques!