diumenge, 6 de maig de 2012

Castellnou


Un dia es va encastellar com si la seva  persona fos una fortalesa  inexpugnable. Per més que  intentava posar vidres per  crear transparències,  per  més  que  es  deixava  guarnir  de les  fulles  tan tendres  que  es feien grogues  amb la claror  del sol....  Encara que volia  assuaujar  les aparences.  La  realitat  es  mantenia.  Es va convertir  en un castell,  de pedra  freda  i era  molt  difícil  de  poder-hi  entrar.  Va  passar  el temps,  sense  canvis,  fins que un dia  clarivident, va  començar  a enderrocar  muralles,  poc  a poc.

Castellnou  dels  Aspres  (Conflent)

De lluny  i amb  el Canigó  nevat  al fons





PD:  Participeu  a votar  la paraula  que Roda el món i torna al blog  aPARAULARÀ  el dia 9  de maig.  Trieu la que més us agradi.

30 comentaris:

  1. Enderrocar muralles, a poc a poc, tot permetent que el paisatge s'endinsi en cada racó de la seva ànima i així gaudir de tot el que aquest li pot oferir.
    Preciosa reflexió, preciosa pintura, precioses imatges.
    Bon dia de diumenge, carme estimada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pilar, moltes gràcies per completar les meves paraules... m'agrada la teva continuació.

      Bona tarda de diumenge estimada, una abraçada.

      Elimina
  2. Això és un salt al passat, a un passat molt remot, és el que es fa quan es visiten poblets d'aquests.

    Jo ja he triat paraula, però m'acabo d'endur una desi·lusió en veure que l'any de la paraula viva era el 2011?? Per què es fa un any més tard del que tocaria?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, XeXu és cert, era el 2011, però ara se n'estan fent els actes de cloenda, em sembla i aquesta iniciativa en deu formar part!

      Elimina
  3. Poc a poc es van enderrocant muralles.....mentre se'n construeixen de noves, no acabarem mai de lluitar. Però això és el que ens dóna vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades també estaria bé de descansar una mica. :) La vida també la trobaríem sense lluita, no? Gràcies, Joan!

      Elimina
  4. Ahir vaig estar trescant per les terres nord-catalanes, al Vallespir, a tocar del Canigó, el Tretze Vents i el Set Homes... aires de muntanya, aires catalans, terres precioses com molt bé has descrit les del racó de Castellnou.

    ResponElimina
  5. Quins poblets més encantadors. De vegades penso que no em faria res viure un lloc així. Al contrari, m'encantaria. El ritme reposat d'un poble, conèixer els veïns, la natura a tocar, mil passejos diferents per fer... Mmmmm... segur que no els cal cap metgessa rural?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests poblets, com la majoria de poblets petits i bonics del nostre país, em sembla que ja són només un somni... són, bàsicament indrets de vacances.

      Així que més que metgessa rural, seria metgessa de vacances... :) que també en deuen necessitat... clar!

      Elimina
  6. Les fots precioses...i les paraules i el dibuix encara més...n'has concentrat en pocs mots el que sovint ens passa ....ens convertim en castell per defensar-nos....fins que comencem a descobrir que no ...que el que hem de fer és el contrari sentir-nos prou forts per enderrocar el castell, deixar caure barreres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu també, Elfree, per acabar el meu text... descobrim que no i és tot un gran descobriment!

      Elimina
  7. Preciós, preciós, preciós. Quin indret! Però, ai!, ara em vénen unes miques de pessigolles. No sé pas què ho deu fer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És realment preciós, el lloc. I les pessigolles ens ajudaran a riure una mica. Gràcies per afegir-t'hi, Jordi!

      Elimina
  8. Unes fotos precisosses Carme, entren ganes de fer-hi una escapadeta! Feina feta amb la tria de paraules, també a ca la Maira

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per tot, Mireia, ja t'hi he trobat, a tot arreu. Un petonet.

      Elimina
  9. Un poble bonic, perquè sí, Carme, em fas una mica d'envegeta...Ja veig que també t'has apuntat a l'art de la càmera i t'han sortit unes fotos de primera. I és clar, tu n'has aprofitat una per a fer un bell dibuix...
    Bon diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M Roser, no, no, jo sóc fatal com a fotògrafa... però per pintar he de fotografiar. Més sovint que jo ho fa el meu marit, però quan és una cosa que vull pintar ben bé d'aquella manera la faig jo. Aquestes crec que són totes meves, i si el paisatge i el poble és bonic, no és en cap cas mèrit de la foto. Ja era ben bé així... :)

      I que m'has de dir del fanal que em surt allà al mig! he, he he...

      Elimina
    2. Això passa als i les millors artistes!!!

      Elimina
  10. Fa poc vam veure un documental que parlava de castells i aquest n'era un! Me'l vaig apuntar en un paper per recordar el nom i avui quan he vist les teves fotos... encara en tinc més ganes d'anar-hi!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alba, el lloc és realment bonic. Ja m'explicaràs com us ha anat, guapa!

      Elimina
  11. Quines fotos tan boniques! Com a bona psicòloga, fas tombar muralles:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Noves Flors... a vegades costa prou tombar muralles!

      Elimina
  12. Quin indret tan fabulós per perdre-s'hi de vacances una llarga temporada! I el teu text, com tots els teus textos, té un final esperançador, amb les muralles que s'enderroquen. Espero, però, que sense les defenses sigui capaç de sobreviure...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és maco, sí, per fer-hi vacances... però no cal encasellar-nos del tot.
      I espero que sí, sobreviure sense excessives defenses, està molt bé!

      Elimina
  13. Un indret preciós, unes paraules .... (que no tinc, per no repetir-me) i un dibuix clavat.
    Que més et puc dir? Gràcies pels teus posts i una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse! Una abraçada ben forta!

      Elimina
  14. Mai he entès això de les muralles, potser per això hagi rebut tants pals, però considero que cal anar de front, amb el cap ben alt i la mirada neta ... de fet, sóc molt innocent!

    Vaig veure el teu dibuix un dia que va aparèixer per errada i -a primer cop d´ull em va venir al cap una imatge de Camprodon...evidentment, l´errada era meva. Me va agradar abans i ara ;)

    Enhorabona Carme, bones fotos, bona reflexió i del dibuix...sense paraules!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja en som dues, d'innocents, sa lluna, :) però finalment crec que sempre val la pena anar sense proteccions excessives que t'aïllin dels altres... (malgrat algun pal).

      Bon dia, preciosa!

      Elimina
  15. Molt bonic tot: les fotografies, el paisatge, i sobre tot, el dibuix i les teves paraules. Com sempre.
    Bona nit!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari