Un dia es va encastellar com si la seva persona fos una fortalesa inexpugnable. Per més que intentava posar vidres per crear transparències, per més que es deixava guarnir de les fulles tan tendres que es feien grogues amb la claror del sol.... Encara que volia assuaujar les aparences. La realitat es mantenia. Es va convertir en un castell, de pedra freda i era molt difícil de poder-hi entrar. Va passar el temps, sense canvis, fins que un dia clarivident, va començar a enderrocar muralles, poc a poc.
Castellnou dels Aspres (Conflent)
De lluny i amb el Canigó nevat al fons
PD: Participeu a votar la paraula que Roda el món i torna al blog aPARAULARÀ el dia 9 de maig. Trieu la que més us agradi.
Enderrocar muralles, a poc a poc, tot permetent que el paisatge s'endinsi en cada racó de la seva ànima i així gaudir de tot el que aquest li pot oferir.
ResponEliminaPreciosa reflexió, preciosa pintura, precioses imatges.
Bon dia de diumenge, carme estimada!
Pilar, moltes gràcies per completar les meves paraules... m'agrada la teva continuació.
EliminaBona tarda de diumenge estimada, una abraçada.
Això és un salt al passat, a un passat molt remot, és el que es fa quan es visiten poblets d'aquests.
ResponEliminaJo ja he triat paraula, però m'acabo d'endur una desi·lusió en veure que l'any de la paraula viva era el 2011?? Per què es fa un any més tard del que tocaria?
Sí, XeXu és cert, era el 2011, però ara se n'estan fent els actes de cloenda, em sembla i aquesta iniciativa en deu formar part!
EliminaPoc a poc es van enderrocant muralles.....mentre se'n construeixen de noves, no acabarem mai de lluitar. Però això és el que ens dóna vida.
ResponEliminaA vegades també estaria bé de descansar una mica. :) La vida també la trobaríem sense lluita, no? Gràcies, Joan!
EliminaAhir vaig estar trescant per les terres nord-catalanes, al Vallespir, a tocar del Canigó, el Tretze Vents i el Set Homes... aires de muntanya, aires catalans, terres precioses com molt bé has descrit les del racó de Castellnou.
ResponEliminaQuins poblets més encantadors. De vegades penso que no em faria res viure un lloc així. Al contrari, m'encantaria. El ritme reposat d'un poble, conèixer els veïns, la natura a tocar, mil passejos diferents per fer... Mmmmm... segur que no els cal cap metgessa rural?
ResponEliminaAquests poblets, com la majoria de poblets petits i bonics del nostre país, em sembla que ja són només un somni... són, bàsicament indrets de vacances.
EliminaAixí que més que metgessa rural, seria metgessa de vacances... :) que també en deuen necessitat... clar!
Les fots precioses...i les paraules i el dibuix encara més...n'has concentrat en pocs mots el que sovint ens passa ....ens convertim en castell per defensar-nos....fins que comencem a descobrir que no ...que el que hem de fer és el contrari sentir-nos prou forts per enderrocar el castell, deixar caure barreres...
ResponEliminaGràcies a tu també, Elfree, per acabar el meu text... descobrim que no i és tot un gran descobriment!
EliminaPreciós, preciós, preciós. Quin indret! Però, ai!, ara em vénen unes miques de pessigolles. No sé pas què ho deu fer...
ResponEliminaÉs realment preciós, el lloc. I les pessigolles ens ajudaran a riure una mica. Gràcies per afegir-t'hi, Jordi!
EliminaUnes fotos precisosses Carme, entren ganes de fer-hi una escapadeta! Feina feta amb la tria de paraules, també a ca la Maira
ResponEliminaGràcies per tot, Mireia, ja t'hi he trobat, a tot arreu. Un petonet.
EliminaUn poble bonic, perquè sí, Carme, em fas una mica d'envegeta...Ja veig que també t'has apuntat a l'art de la càmera i t'han sortit unes fotos de primera. I és clar, tu n'has aprofitat una per a fer un bell dibuix...
ResponEliminaBon diumenge.
M Roser, no, no, jo sóc fatal com a fotògrafa... però per pintar he de fotografiar. Més sovint que jo ho fa el meu marit, però quan és una cosa que vull pintar ben bé d'aquella manera la faig jo. Aquestes crec que són totes meves, i si el paisatge i el poble és bonic, no és en cap cas mèrit de la foto. Ja era ben bé així... :)
EliminaI que m'has de dir del fanal que em surt allà al mig! he, he he...
Això passa als i les millors artistes!!!
EliminaFa poc vam veure un documental que parlava de castells i aquest n'era un! Me'l vaig apuntar en un paper per recordar el nom i avui quan he vist les teves fotos... encara en tinc més ganes d'anar-hi!!
ResponEliminaAlba, el lloc és realment bonic. Ja m'explicaràs com us ha anat, guapa!
EliminaQuines fotos tan boniques! Com a bona psicòloga, fas tombar muralles:)
ResponEliminaGràcies, Noves Flors... a vegades costa prou tombar muralles!
EliminaQuin indret tan fabulós per perdre-s'hi de vacances una llarga temporada! I el teu text, com tots els teus textos, té un final esperançador, amb les muralles que s'enderroquen. Espero, però, que sense les defenses sigui capaç de sobreviure...
ResponEliminaUna abraçada!
Sí que és maco, sí, per fer-hi vacances... però no cal encasellar-nos del tot.
EliminaI espero que sí, sobreviure sense excessives defenses, està molt bé!
Un indret preciós, unes paraules .... (que no tinc, per no repetir-me) i un dibuix clavat.
ResponEliminaQue més et puc dir? Gràcies pels teus posts i una abraçada.
Gràcies, Montse! Una abraçada ben forta!
EliminaMai he entès això de les muralles, potser per això hagi rebut tants pals, però considero que cal anar de front, amb el cap ben alt i la mirada neta ... de fet, sóc molt innocent!
ResponEliminaVaig veure el teu dibuix un dia que va aparèixer per errada i -a primer cop d´ull em va venir al cap una imatge de Camprodon...evidentment, l´errada era meva. Me va agradar abans i ara ;)
Enhorabona Carme, bones fotos, bona reflexió i del dibuix...sense paraules!!
Ja en som dues, d'innocents, sa lluna, :) però finalment crec que sempre val la pena anar sense proteccions excessives que t'aïllin dels altres... (malgrat algun pal).
EliminaBon dia, preciosa!
Molt bonic tot: les fotografies, el paisatge, i sobre tot, el dibuix i les teves paraules. Com sempre.
ResponEliminaBona nit!
Moltes gràcies, Glòria!
Elimina