Moleskine gegant - 8 - L'Androna o l'Escala Gallega

Androna

Segona versió...

La  primera  aquí

Baixo,

...

lentament

...

escales

que s'estrenyen.

Una dona

camina

pel pas estret.

No ens trobarem pas.

La deixo marxar.

No és ella.

No  ho ha estat  mai.

Només  m'ho sembla.

La  veig  arreu.

...

Encara

L'aquarel·la  sense  la  llum  de  tarda,  esbiaixada  sobre  el dibuix,  que en fer  la  foto l'afavoria  tant.
En realitat   era  així  de  bullida  i de plana.
El  que  pot  arribar a fer una  llum adequada,  encara  que jo no sabia  que  ho era...  

I  intentant  copiar  amb aquarel·la   les ombres  aleatòries  de la  primer a foto  ha quedat  així:

Interessant  l'experiència  de  les  casualitats  ...  i  divertida!

Després  d'haver  rumiat,  tant  bé  com va  saber,  les  ombres  i les  clarors  dels  dies i  de les  hores  i havia  pogut  adjudicar  a cadascun d'ells,  a ell  i a ella,   les  ombres  que  els corresponien...  va  baixar  decidit,  un cop  més  les  escales  de  l'Androna,  esperant  retrobar-la  de nou.  Curiosament  i també  inexplicablement,  ella  tornava a  ser allà.  Un cop més.  L'era  o no l'era,  depenent  del dia... segons  si s'ho creia  a  no.  Avui  però  ho tenia  clar,  era  ella,  ho havia de ser  i si no  ho era,  no importava,  la  buscaria.
-  Eva! 
Ella  es  va  girar,  primer  sense contestar.  Va  somriure  i  al  cap  d'uns  instants li va  preguntar:
- Què  hi fas aquí?   em pensava  que  vivies a  ciutat.
- No, no visc  aquí,  només  vinc  per baixar  les  escales i  veure't mentre  tu  passes  per  baix.
- Hi passo  cada  dia!  
- Jo  ja  t'he  vist  tres  vegades,  comptant  avui.
- Sí,  home!  No t'ho creus  ni tu!  Per  què  no m'has  dit  res?
- Pensava  que somiava,  que  veia  visions...  però  m'agrada  haver-te  trobat.  Estic  content  de veure't.  
- Vols  venir  a casa?  Et  convido  a berenar.  Jo també  estic  contenta de  veure't.
.....
-  Au  va  vine!
I  van marxar fins  a la  següent  cantonada,  allà  vivia  l'Eva,  tota  sola  des  de feia  tres  anys, des que es  van separar.
- Encara estàs  sola?
- No,  només visc  sola.  No n'estic.  I tu?
- Jo també  visc  sol.   A  prop,  tot  just   25 quilometres  d'aquí.  Com han pogut passar  tres  anys  sense  veure'ns?
- No t'ho sabria  dir.  Les  coses van com van.  El  que hem de fer  és  aprofitar  que ens  hem trobat.  Escolta,  avui  és dissabte, queda't  fins  demà,  tinc  moltes  coses  per explicar-te.   
- D'acord,  m'agradarà  escoltar-te.  Sempre  he  après  moltes coses  de tu.  Llàstima  que  a vegades  no t'acabava  d'entendre  del tot.
- Ara,  sense  cap lligam  formal entre  tu i  jo,  crec  que m'entendràs  millor.  
- Ja  veig,  continues  inventant-te  la  vida!  I  a  sobre,  segur  que  et funciona!
- Sí...  em funciona...   


Ell  la va  abraçar,  no hi havia  res  que li agradés  més  que  veure-la  somriure i veure-la  feliç  i  ell  la veia feliç...  de la seva vida  i  també  d'haver-se  trobat  de  nou. I  ella  s'hi va  arraulir, desitjant  que  aquest  cop  ell pogués  entendre-la.