dimarts, 8 de maig del 2012

Moleskine gegant - 8 - L'Androna o l'Escala Gallega

Androna

Segona versió...

La  primera  aquí

Baixo,
...
lentament
...
escales
que s'estrenyen.

Una dona
camina
pel pas estret.

No ens trobarem pas.
La deixo marxar.
No és ella.
No  ho ha estat  mai.
Només  m'ho sembla.
La  veig  arreu.
...

Encara


L'aquarel·la  sense  la  llum  de  tarda,  esbiaixada  sobre  el dibuix,  que en fer  la  foto l'afavoria  tant.
En realitat   era  així  de  bullida  i de plana.
El  que  pot  arribar a fer una  llum adequada,  encara  que jo no sabia  que  ho era...  


I  intentant  copiar  amb aquarel·la   les ombres  aleatòries  de la  primer a foto  ha quedat  així:


Interessant  l'experiència  de  les  casualitats  ...  i  divertida!

Després  d'haver  rumiat,  tant  bé  com va  saber,  les  ombres  i les  clarors  dels  dies i  de les  hores  i havia  pogut  adjudicar  a cadascun d'ells,  a ell  i a ella,   les  ombres  que  els corresponien...  va  baixar  decidit,  un cop  més  les  escales  de  l'Androna,  esperant  retrobar-la  de nou.  Curiosament  i també  inexplicablement,  ella  tornava a  ser allà.  Un cop més.  L'era  o no l'era,  depenent  del dia... segons  si s'ho creia  a  no.  Avui  però  ho tenia  clar,  era  ella,  ho havia de ser  i si no  ho era,  no importava,  la  buscaria.
-  Eva! 
Ella  es  va  girar,  primer  sense contestar.  Va  somriure  i  al  cap  d'uns  instants li va  preguntar:
- Què  hi fas aquí?   em pensava  que  vivies a  ciutat.
- No, no visc  aquí,  només  vinc  per baixar  les  escales i  veure't mentre  tu  passes  per  baix.
- Hi passo  cada  dia!  
- Jo  ja  t'he  vist  tres  vegades,  comptant  avui.
- Sí,  home!  No t'ho creus  ni tu!  Per  què  no m'has  dit  res?
- Pensava  que somiava,  que  veia  visions...  però  m'agrada  haver-te  trobat.  Estic  content  de veure't.  
- Vols  venir  a casa?  Et  convido  a berenar.  Jo també  estic  contenta de  veure't.
.....
-  Au  va  vine!
I  van marxar fins  a la  següent  cantonada,  allà  vivia  l'Eva,  tota  sola  des  de feia  tres  anys, des que es  van separar.
- Encara estàs  sola?
- No,  només visc  sola.  No n'estic.  I tu?
- Jo també  visc  sol.   A  prop,  tot  just   25 quilometres  d'aquí.  Com han pogut passar  tres  anys  sense  veure'ns?
- No t'ho sabria  dir.  Les  coses van com van.  El  que hem de fer  és  aprofitar  que ens  hem trobat.  Escolta,  avui  és dissabte, queda't  fins  demà,  tinc  moltes  coses  per explicar-te.   
- D'acord,  m'agradarà  escoltar-te.  Sempre  he  après  moltes coses  de tu.  Llàstima  que  a vegades  no t'acabava  d'entendre  del tot.
- Ara,  sense  cap lligam  formal entre  tu i  jo,  crec  que m'entendràs  millor.  
- Ja  veig,  continues  inventant-te  la  vida!  I  a  sobre,  segur  que  et funciona!
- Sí...  em funciona...   


Ell  la va  abraçar,  no hi havia  res  que li agradés  més  que  veure-la  somriure i veure-la  feliç  i  ell  la veia feliç...  de la seva vida  i  també  d'haver-se  trobat  de  nou. I  ella  s'hi va  arraulir, desitjant  que  aquest  cop  ell pogués  entendre-la.

50 comentaris:

  1. L'aquarel.la és genial!!!
    I el text...
    Una mica Hitchcock, no?
    A veure, a veure, que ho torno a llegir...

    Si, si Hitchcock... De primer he dubtat entre aquest i Søren Kierkegaard. Però després d'una segona lectura no hi ha dubtes.

    Una bossa enorme de petons dolços i multicolors, gamberrus i perfectament identificats, nina estimada...
    :¬)***********

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Barbo, per la teva opinió sobre l'aquarel·la!

      Saps? Ara que la veig aquí, l'aquarel·la, m'adono que l'escala es veu al revés... sembla que pugi cap a la dona, quan en realitat baixa cap a la dona... les llums i les ombres fallen. Aix!

      Del text he, he, he... conyes a part, m'ha sortit un xurro i més m'hagués valgut penjar la imatge sola.

      :) Hitchcock... Kierkegaard... :D Vaja estàs fet un gamberru...

      Un petó, poeta! :) Que tinguis molt bon dia!

      Elimina
  2. Com has fet teves las aquarel-les, Carme!!! El paint va quedant enrere ^0^
    Els miratges, de vegades, es transformen en allò que busquem. Només cal estar atents al paisatge. Peton s de bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Pilar... és cert, el paint va quedant enrere... hi estava ben "viciada" i ara em fa més mandra que els pinzells.

      Elimina
    2. El Paint va ser una molt bona etapa que et va enganxar a dibuixar... i en la que ja es veia que "tens art", però jo també crec que les aquarel·les han superat el Paint... Et queden tan bé!! :-))

      Elimina
  3. És la paradoxa de l'escala, creus que estàs pujant quan en realitat baixes.
    Bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També coneguda com a la de l'escala gallega.

      Elimina
    2. Boníssima la paradoxa i el títol de l'aquarel·la, me'l regales? el poso al títol...

      Gràcies!

      Elimina
    3. Hahahaha l'escala gallega!! JOTAPÉ!! estàs com un llum!!... però t'ha quedat genial!! :-))

      He estat una bona estona mirant aquesta escala i... doncs... com s'hauria de fer perquè semblés que baixa?

      Elimina
    4. Jp, ja està posat al títol... m'ha fet gràcia, el fet de posar-hi humor a un error que no sé resoldre...

      Assumpta, doncs no ho sé pas... Ja ho provaré de nou, si cal! Crec que aquí hi ha dues coses. Una falla de les ombres en el dibuix i també una contradicció entre les ombres del dibuix i les de la foto. L'ombra del balcó, (encara que sembli impossible de creure) el dibuix no la té, és una ombra totalment aleatòria que m'ha quedat en fer la foto... que sembli l'ombra del balcó és pura xurra! I... més coses que m'ha aportat la foto que li dóna 40 voltes a l'aquarel·la!

      Elimina
  4. Així és perfecte! M'agrada més que l'altra versió. Molt bon dia!

    ResponElimina
  5. Molt xula l'aquarel·la d'avui, molt cuidats els detalls. Potser no és ella, però és algú que potser val la pena conèixer, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert! podria valer la pena conèixer-la! Gràcies XeXu!

      Elimina
  6. Crec que és una de les teves millors aquarel-les. Et felicito!.

    ResponElimina
  7. En demanem una tercera.
    Però que es trobin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina idea més bona, Jordi, que es trobin... hi pensaré! :)

      Elimina
  8. Quin goig que fa la col·lecció que tens en aquesta Moleskine gegant!! :-)

    Fins i tot els suaus ombrejats de les parets estan tan encertats!! :-)

    Va, CARME! Un repte! Tercera versió però amb l'escala que baixi... i em sembla que ha de ser molt difícil... a més, com diu en XeXu, potser és algú que val la pena conèixer i, com diu en Jordi, podries fer que es trobessin :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta, prepara't a riure... els ombrejats a la paret... ja miraré d'afegir-los a sobre... hi queden de conya oi? doncs el dibuix no els té.

      Me l'he mirat i remirat mil cops... com pot ser que surtin i quedin tant bé si no hi són... creu-t'ho. No hi són. :DDDDDD

      La màgia de les fotos!

      Tornaré a fer la foto tal com està sense ombres afegides i una altra amb l'aquarel·la repetida o retocada... a veure...

      D'acoooooord! es trobaran, si a mi m'encanta que es trobin! :) Però són tossuts, coi! ja va dos intents i ells passen de llarg! he, he, he...

      Elimina
    2. Què fort!! La Moleskine gegant té poders!!! :-DDDDDDD

      És boníssim això!! Si és que queden genials les ombres perquè, a més, quadren a les mil meravelles amb els colors de la resta del dibuix-pintura... Aquest post dóna molt de sí!! hehehehe

      Elimina
    3. Fetes les dues fotos!

      A mi aquesta aquarel·la en realitat és la que menys m'agrada de la Moleskine gegant. Anava la 5ena o 6ena i me la vaig saltar i tot. Al final decideixo posar-la i la foto me la millora el 100 %. Quines coses! La Moleskine gegant de poders i m'ajuda amb la llum i les ombres... :)

      Elimina
    4. L'experiment ha estat una passada!! :-))

      Així doncs, ara està com a la tercera foto... o sigui, la segona foto ja no existeix i, basant-te en els poders ombrejadors de la Moleskine, has donat uns retocs i ha nascut la tercera... Quines coses!! :-)))

      Elimina
    5. Exactament tal com ho dius... la primera és només virtual. No existeix, ni ha existit mai.
      I, en canvi, veus? és la millor de totes! Perquè les ombres no eren ombres pintades sinó ombres de veritat, sobre el paper.

      La segona existia de veritat, però ja no. I era la més lletja.

      Ara guardo la tercera... ens conformarem amb el camí del mig.

      Elimina
  9. Androna entre les cases
    androna del teulat
    t'han fet tan estreteta
    que només hi passa el gat.

    A Figueres hi ha un carrer molt estret, això que anomenen una androna, el "Corriol de les Bruixes". Allà hi ha el millor restaurant xinès de la província.

    Bon dia poetaquarel · lista:)

    ResponElimina
  10. Qualsevol dia el vinc a buscar aquest restaurant... no és que els restaurants xinesos em tornin boja, però si és el millor s'ha de provar!

    Gràcies, Pere!

    ResponElimina
  11. A mi m´agradat molt, molt, molt!!!
    I està clar, ell baixa les escales
    i ella no, per això no es troben,
    però com li sembla que és, encara
    que no sigui ella, potser un dia...
    la saludarà i qui sap?
    Això, en volem una altra, una altra...!!

    Ets una artista Carmeta!

    ResponElimina
  12. Carme!
    les aquarel·les fantàstiques!

    però a mi..
    ja ho saps oi?
    m'agrada aquest retrobament per inventar-se de nou la vida...
    bonic bonic...
    i molt suggerent...

    besets bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi pot haver un segon intent d'entendre's i d'inventar conjuntament. Al menys bé que ho vull creure. Gràcies mar, una abraçadeta, nina!

      Elimina
  13. Una aquarel·la magnífica. Això de no saber si es puja o es baixa em recorda Escher.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu et recordarà Escher, Noves Flors, però és pura poca traça! :)

      Elimina
  14. La veritat és que no sé què dir. M'agrada l'aquarel·la, m'agrada el conte i m'agraden els teus missatges tan positius. Gràcies, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aventures amb les fotos i aquarel·les... Galionar. Gràcies a tu, bonica. M'alegro que trobis els meus missatges positius. Una abraçada.

      Elimina
  15. Tot un treball artístic d'investigació, m'agrada molt.
    Bé sembla que per fi es troben, oi?
    Hi ha una gran diferència entre estar sola i viure sola...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí es troben, a petició dels lectors... :)

      Per això ho he volgut assenyalar. Viure sola no vol dir pas estar sola. I l'Eva no n'està gens. :) M'ho ha dit ella!

      petons

      Elimina
  16. Anava pensant que et comentaria que em fas molta enveja amb les aquarel·les i que no sabria triar quina té millor llum, xò quan he llegit la història. Preciosa!!!

    A més, parles de moooltes coses, les casualitats, el viure sol/sentir-se sol, les retrobades, el conéixer's,..... ostres, molt i molt bonic!! el que fa una imatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rits, la gràcia d'aquest post, és que al matí era ben curt. La primera foto i la petita història en forma de poema... després quan he vist que tothom s'entusiasmava tant amb una aquarel·la que no s'ho mereixia pas... m'he anat engrescant... i els post ha acabat llarguíssim!

      Les casualitats... han estat importants.

      Gràcies, rits, bona nit bonica!

      Elimina
  17. Oooooooooooooh!!! Quin final!! M'agrada!!... O sigui que, finalment, sí que era ELLA!... I es diu "Eva", molt simbòlic!

    Em fa gràcia com li expliques a la RITS el creixement experimentat per aquest post durant el dia!! :-DDD

    Has vist que les hores dels comentaris ja surten ben posades? Algun cervell pensant de Blogger s'haurà posat a treballar hehe

    ResponElimina
  18. Assumpta, és que nom tothom ha estat al peu del canó com tu. :)

    No m'hi havia pas fixat, amb les hores, ara que ho dius, sí... ja ho veig. Mica en mica van arreglant coses...

    ResponElimina
  19. Ara si que ha quedat rodó Carme,
    malgrat l´escala s´han trobat!!
    potser perquè és Gallega
    i aquí radica la màgia ;)

    Bessets de bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, em posaré a dibuixar tot ple d'escales gallegues, que no se sap si pugen o baixen... a veure si les persones que volen retrobar-se es retroben... per escales no quedarem! :) Molt bona nit, sa lluna!

      Elimina
  20. He llegit aquest post al matí ... i ha canviat, cada vegada té més aquarel · les i textos.
    Bé, només vull dir que les frases següents m'encanten!!

    "- Encara estàs sola?
    - No, Només visc sola. No n'estic. I tu?
    - Jo també visc sol. A prop, Tot just 25 quilometres d'aquí. "

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Pere, ara era a casa teva per felicitar-te... però encara no és ben bé el dia... ara hi torno!

      De moment, aquí mateix, MOLTES FELICITATS!!!!

      Elimina
    2. Quina escala tan curiosa, amb baixades que pugen i pujades que baixen!
      El Moleskine m'agrada molt amb aquests colors tan càlides i les ombres que fan pensar en una tarda assolellada!

      Elimina
    3. He, he, he... Glòria només és perquè no m'ha sortit bé! :) Gràcies!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari