divendres, 25 de maig del 2012

Paisatge desconegut



Es  va  despertar  d'una  sacsejada  forta  o  d'un cop...  i  allò que  va veure va ser un paisatge  desconegut.  No tenia  res  de terrible  i  a tothom  li semblava  un paisatge  normal  i  fins i  tot agradable,  però  ell  trobava  a faltar  tantes coses!  I a sobre  li feia  mal tot. Una cosa  sabia  del cert  i és  que no hi havia  marxa  enrere,  només  podia  anar  endavant  pel país  desconegut,  encara que tingués  por  i  que li faltés  l'escalf d'allò  que abans  era  seu  i  coneixia  bé.  Veia  desert,  allà  on no hi havia  desert.   I obstacles  on tothom  li deia  que no n'hi havia.  Les  pedres  eren  com muntanyes  i  cada  gota  un oceà  per  travessar.  Però ell endolorit  va  caminar pels  camps  assolellats,  fins  que  va  reconèixer  una  casa,  com un refugi. Era  o no era  la que  ell coneixia...  no, no  ho era,  però  s'hi assemblava  tant  que va trobar  consol  en refugiar-s'hi. Per  agafar  forces.


Ja  arriben els  ....


30 comentaris:

  1. Vital trobar de tant en tant un refugi on passar la nit.

    ResponElimina
  2. Ai, mareta meva, com ens entestem a vegades en veure obstacles on tothom, sobre tot la gent que ens estima, ens diu que no hi ha perill... com insistim en veure pedres gegantines allí on hi ha quatre pedretes petitones... Trobar refugi és trobar pau, agafar forces, descans mental... I després? Què passarà si al dia següent segueix veient precipicis i perills allí on no n'hi ha?

    És el nou símbol dels "C@ts"? És molt xulo!! :-))

    CARME, m'agrada actualitzar el teu blog per mirar el rellotge. Primer tots els gimnastes (jo els hi dic gimnastes als números) es posen drets, com si saludessin... i, després, cadascú es posa a fer la seva feina :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta, saps què crec, que si algú l'entén, l'ajudaran més que no pas negant-li allò que veu... però malgrat tot, fins i tot si ningú l'entén, l'endemà, o l'altre o l'altre, aprendrà a veure la mida que tenen les pedres i les muntanyes i els precipicis. Tot és voler-ho i posar-s'hi, costarà més o constarà menys, però estarà en marxa i ho aconseguirà.

      M'encanta el rellotge, a mi també!

      Elimina
  3. Un conte molt bonic i amb molt de "fondu" i la acuarela es preciosa cada dia refiles TU...

    ResponElimina
  4. M'agrada la idea que hi ha refugis fins i tot en llocs desconeguts, és ben cert i reconfortant! M'agrada molt aquesta història, Carme, i la pintura la il·lustra molt bé :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, és que de refugis, gairebé sempre n'hi ha algun, però a vegades si no és ben bé com el volíem o com el coneixíem o com l'esperàvem, ja no ens sembla refugi i ens equivoquem.

      Elimina
  5. Els pitjors obstacles són sempre els que ens posem nosaltres mateixos. :-)

    I si, els C@TS ja arriben! :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs segur que sí, Mc! Tot i que s'ha de dir que no sempre ens ho posen fàcil des de fora...

      Elimina
  6. És cert que quan les coses no pinten bé, se'ns ve el món al damunt, i molt cert també, que fins que nosaltres mateixos no trobem un lloc on descansar i recuperar forces, res del que ens expliquen ens serveix.
    Aferradeta dolça!

    Ara me´n vaig a veure els C@ts!!

    ResponElimina
  7. Ostres, en Mac m'ha robat completament el comentari, per què serà?

    ResponElimina
  8. A mi me l'ha "robat", el comentari, sa lluna. Caminarem a la recerca del refugi...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caminarem... Noves Flors i seguirem caminant fins que el trobem.

      Elimina
  9. Vinc una mica esbocinat de l'apunt anterior, però amb bells reflexos blogaires.
    M'endinsaré en la casa d'avui per arrecerar-me d'aquest xàfec de sol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Jordi, no saps pas com m'agrada aquest teu joc, d'enllaços, que em prenc com un regal! Un petonàs!

      Elimina
  10. un lloc agradable on recuperar les forces sempre és benvingut.

    ResponElimina
  11. els pensaments negatius ens invaeixen i allà on una persona hi veu flors i violes altres sol hi poden veure cactus.... però aquests pensaments i aquesta visió l'hem de canviar! I potser amb refugis com el que has dibuixat ens en sortirem!

    ResponElimina
  12. Jo el trobo un paisatge bonic...Conegut o no, si ens serveix de refugi, sempre és positiu, podem descansar una estona i després tornar a fer via...
    Avui he anat a passejar per la platja de Castelldefels, feia un sol que enamorava, però molta ventolera...
    Petons assolellats i ventilats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prou que és bonic, jo també li trobo, de veritat! :) Petons!

      Elimina
  13. El paisatge sembla bonic i tranquil, després de llegir el teu escrit és més inquietant...
    Si la caseta l'acull ja és un primer pas per agafar forces i poder tirar endavant...o per quedar-se.

    ResponElimina
  14. No se perquè em provoca nostàlgia aquest relat.I veig algú que està malalt, pot ser per això de "no hi havia marxa enrere" Però la força que l'empeny a tirar endavant i cercar quelcom on aferrar-se es encoretgedor.
    Un petonico i bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La força s'ha de treure d'un lloc o altre, però gairebé sempre de dins... que poc que ens podem ajudar els uns als altres en segons quines coses, que poc!

      Elimina
  15. En el refugi va esquivar tórtores, coloms i altres éssers voladors...:-)...Em fascina la teva acolorida creativitat!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari