Tres veles a la mar.
I sota del sol,
tres barques que tornen.
I damunt al sorra,
tres dones que esperen.
I penjant dels braços,
tres cistells que s'omplen.
I dintre les dones,
tres cors que bateguen.
I entre terra i aigua,
tres cossos que avancen.
I ben bé a mig matí,
tres neguits s'esborren.
I amb cada vers pintes un somriure.
ResponEliminaDe color de sal, de color de vent, de color de sorra...
Mel poso i surto de casa, aquest matí d diumenge.
L'has brodat, Carme!
Tres mirades poètiques molt ben amanides.
ResponEliminaFelicitats
El quadre evoca poesia i tu l'has sabut treure perfectament. M'ha agradat molt.
ResponEliminaBon diumenge!
Ben descrita l'ansietat i por de perdre sers estimats.
ResponEliminaPreciosa mirada sorrolla-blava-poètica. Bon diumenge, Carme!
ResponEliminaGenial! M'ha encantat aquest poema que s'adapta molt bé a la imatge proposada. Felicitats!
ResponEliminaQue maco! Tres vegades una bona aportació!
ResponEliminaEn fer arribar a port les barques has esborrat la incertesa de la imatge, has omplert d'alegria el cor de les dones i m'han agafat unes ganes boges d'anar a mar.
ResponEliminaLa força del número tres m'ha influït fins i tot en el comentari...
Preciós.
Preciós, Carme! ;)
ResponEliminaUna puntura amb força, Un text amb vida i sentiment,
ResponEliminaCada persona , un món!
ResponEliminaM'encanta!
bon diumenge Carme!
Molt bonic. El número 3 deu estar content.
ResponEliminaPilar, bon somriure i bon diumenge!
ResponEliminaGràcies, Montse
Gràcies, Mc, bona tarda de diumenge!
Garbí, aix! deu ser que l'ansietat, és per a mi una lluita quotidiana.
Una abraçada, fanalet!
Gràcies, kweilan!
Tres vegades gràcies, Xexu!
Lolita, cap al mar a gaudir del bon temps! Tres vegade s com a mínim!
Gràcies, Joan!
Gràcies, gurmet!
O cada persona tres móns, Joana! Tres abraçades.
Noves Flors, el nº 3 és dels que té màgia, sempre. Espero que estigui content i que la màgia sigui bona. Un petó.
Tres en mar.
ResponEliminaSota la lluna
el vaixell de paper.
El timó de dona.
A la sorra la xarxa
de les esperances,
els somnis que no
sempre són pescats.
Dins de cada dona
el seu batec, els
seus neguits, l'alegria
que fa temps que
no veu el sol.
Tres abraçades
fan néixer el
tresor de les llàgrimes,
ara tot és viatge
de felicitat...
Una abraçada des del far.
onatge
Gràcies, pel poema, onatge!
ResponEliminaUna abraçada des de la barca!
MAQUÍSSIM!! :-)))
ResponEliminaI a mi que no em ve cap idea...
Un text ple de llum , com l'obra d'en Sorolla.
ResponEliminaI la llum
ResponEliminaI el vent de garbí
I l'olor de l'arròs
molls i romaní
allà a la sorra de la Malvarrosa ...
Bona tarda Carme.
Assumpta, no hi ha pressa. la idea vindrà, ho sé segur! Un petó!
ResponEliminaRafel, gràcies! Una abraçada.
Pere, els teus afegits són fantàstics i hi van d emeravells!
Bona tarda, Pere.
Tres bravos! Molt bonic Carme, m'encanten els jocs poètics, ja ho saps, i aquest l'has sabut combinar molt bé! I li ha donat força al poema!
ResponEliminatrés jolie!!!!!
ResponEliminaCèlia els teus tres bravos, em semblen com 33. 33 mil gràcies!
ResponEliminaGràcies Rits... trés contente!
Què bonic, Carme, què bonic!!
ResponEliminaPasse pel teu blog sovint, m'agrada molt! :)
B7s!
Xica, jo t'he trobat pels blogs i he vingut també a xafardejar una mica pel teu blog... per cert... M'encanta que fugissis a Reykjavik... ja que són una enamorada d'Islàndia tot i que només hi he estat una setmana de la meva vida.
ResponEliminaEncara no el tinc enllaçat, el teu blog, ara ho faig. Gràcies per la visita i el comentari. Besets!
Connectes la força dels sentiments, amb els capricis dels elements, ^_^ un poema rodó.
ResponElimina