En un indret no gair lluny d'aquí, hi ha una pedra que s'està al mig d'un riu. Creu que no és ben bé el seu lloc. Creu que ni els corrents de l'aigua ni les pedres veïnes no la tenen en compte per res. No se'n sorprèn pas, ja que sobretot creu que no hi ha res en ella per tenir en compte.
Els corrents d'aigua la duen cap aquí i cap allà. La canvien sense demanar-li permís i ella no pot pas negar-s'hi. Tampoc hi té cap dret. Es resigna, fins que un dia comença a voler que algú la miri , que algú l'admiri i vol sentir-se una pedra important, no pas una no res. Creu que no ho aconseguirà i s'esforça en intentar que l'agafin les pitjors riuades i la deixin sense voluntat. Potser fins i tot voldria que la destruissin i la convertissin en sorra. Li és igual. Festeja amb el seu ser i el seu no-ser. Es pot veure de les dues maneres: pedra i no res, pedra i no res.
Avui ha començat a resistir una mica els corrents, deixa que els fongs i molses i liquens s'enganxin a la seva superfície, i darrera d'ells, noves partícules, sorres i pedres que li fan agafar volum. La pedra creix, agafa pes i es deixa portar fins un indret del riu que li agrada. No hi ha ningú, ningú li pot fer mal. Ella tampoc se'n farà. Esperarà altres pedres que li facin companyia, mentrestant estarà millor sola. Li sembla que ser pedra ja és molt, molt més que desintegrar-se i ser sorra. La pedra comença a inventar-se la vida.
Dedicat a la N.Q.
Bonic molt bonic, cuines les lletres de meravella.
ResponEliminaUna pedra molt humana, amb sentiments i preocupacions que molts tenim.
ResponEliminaPrimer creu i desprès inventa...Penso que és una bona fórmula per aconseguir que els somnis es facin realitat.
ResponEliminaVeig molta tendresa i camaraderia en aquestes pedres.
Un petó, Carme.
Com aquesta pedra, anem prenent decisions; aquelles que ens permeten obtenir el millor profit de les circumstàncies. Una pedra molt sàvia.
ResponEliminaCarme,
ResponEliminaM'ha agradat molt! És un relat d'aquells que, quant més te'l llegeixes, més coses hi veus.
Sort i força per a totes les pedres que estiguen en aquest cas!!!
ResponEliminaTé una mica de nosaltres aquesta pedra, doncs també ens deixem emportar de vegades per la corrent que ens portarà a començar coses que seran realment profitoses.
ResponEliminaQuants sentiments que amaga una petita pedra de riu... El curiós és que mirant el dibuix no sabria quina d'elles és la que té aquests pensaments! Podria ser qualsevol..., de la mateixa manera que qualsevol persona té els seus sentiments! :D
ResponEliminaPreciós!
Entenc que aquesta pedra de riu té relació amb algú a qui estimes.
ResponEliminaPedra de riu
relliscada segura,
pedra ben posada
un pas més cap a casa.
Bon dia Carme.
Que bonics, Carme, aquests dibuixos que fas! Molt valenta aquesta pedra.
ResponEliminaQue tinguis un bon dia.
maijo
Una història bonica que fa pensar, Carme...
ResponEliminaPetons, maca!
molt bonic, jo també crec que he fet noves descobertes a cada lectura. Gràcies.
ResponEliminaÉs que la pedra sembla forta però no ho és tant, és més sensible del que es diria a cop d'ull, ser pedra no és gens fàcil..
ResponEliminaMe n'algero que comenci a inventar-se de nou.
Ser pedra és moltíssím. Com a mínim fa mal si et pega. Més que la sorra.
ResponEliminaM'agraden les teves flors roses!
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme!
Una molt bona metàfora.. aquesta pedra lluita pel que lluiten moltissimes persones!
ResponEliminainventar-se la vida, i no deixar que te la facin i desfacin com vulguin...
Uix, ja som moltes pedres que n'estem cansades d'estar quietes, convé, molt, que encara que perdem cos, guanyem vida!!! Bonic!
ResponEliminaGurmet, gràcies!
ResponEliminaXexu, és una pedra humana del tot! :)
Pilar, aquest ordre que tu resumeixes... creu i inventa... és important. Si no creiem en nosaltres, no podem avançar gaire!
Una pedra que creix i que aprèn, Llaudal!
Gràcies, Teresa, m'afalaga que t'agradi...
Noves flors, si ajuntem els desitjos de sort... ho aconseguiran, totes, totes!
Garbí, a vegades ens deixem portar pel corrent i es positiu i a vegade s ens deixem portr d'una manera destructiva, aquesta pedra ha après la diferència.
Núr, no la reconeixem pas, tens raó, com els persones, tant sovint no sabem les històries que amaguen!
Pere, m'has fet rumiar, sobre això "d'algú a qui estimes". Hi ha moltes maneres d'estimar, potser si que tens raó!
maijo, gràcies, maca, pel comentari i la visita, passaré a veure't jo també!
Gràcies, Rita, petons per a tu també!
Una abraçada, Joana.
Sembla forta, lolita, si t'emportes la idea del final, però tens molta raó, era fràgil, molt fràgil, ha après, ha crescut.
Vida, prometo no tirar-les pel cap de ningú. Si està contenta de se pedra... segur que hi surt guanyant.
Gràcies, merike, bon cap de setmana!
Clara, jo sempre he cregut que cadascú s'hauria d'inventar la pròpia vida... però amb tants condicionants, poques persones ho fem... ens limitem a seguir el camí marcat. Potse r haurem d'aprendre de les pedres. :)
Zel, hola maca! Hauré de continuar la història de la pedra, quan ja està cansada del lloc que ha trobat. Aquesta pedra estava en una primera fase, quan havia de trobar el seu lloc a la vida. Nosaltres ja no estem a la priemra fase... oi? ara potser ens convé més això que dius tu, bellugar-nos... i guanyar vida... i si a sobre perdem cos, millor que millor! :)
Una pedra que ha aprés a ser pedra i acceptar-se com a pedra i ara comença a fer-se càrrec de la seva vida...molt bo Carme !
ResponEliminaCrec que avui; Elvira desertaré dels noctàmbuls i me n'aniré a dormir ar a mateix. Bona nit, maca!
ResponEliminaLa floreta de l'altre dia també estava sola...
ResponEliminaEspero que tant la bonica flor com la preciosa pedra de riu al final trobin el seu lloc :-)
Crec, Assumpta, que la flor de l'altre dia estava prou bé on i com estava, a mi em preocupa més la pedra, realment!
ResponEliminaAra sí, me'n vaig a dormir, bona nit!
I si li diem a la pedra que és molt bonica i que no té menys valor que cap altre?
ResponEliminaDe totes formes, si ja no vol desintegrar-se, és molt important :-)
Sí, sí, diem-li!
ResponEliminaPerò és cert, sembla que ja no vol desintegrar-se! :)