divendres, 7 de maig de 2010

Pedra de riu


En un  indret  no gair  lluny d'aquí, hi ha  una pedra  que  s'està al mig  d'un riu.  Creu que  no és ben bé  el seu lloc.  Creu  que  ni els corrents  de l'aigua  ni les pedres  veïnes  no la  tenen  en compte  per res.  No se'n sorprèn pas,  ja que sobretot creu  que  no  hi ha  res  en ella per  tenir  en compte.

Els corrents  d'aigua  la duen  cap aquí  i cap allà.    La  canvien sense demanar-li  permís  i ella  no pot pas  negar-s'hi.  Tampoc  hi té cap dret.  Es  resigna,  fins que  un dia  comença a  voler  que  algú  la  miri , que algú  l'admiri i  vol sentir-se  una pedra important, no pas  una  no  res.   Creu que no ho aconseguirà i s'esforça  en  intentar  que l'agafin les pitjors  riuades i  la deixin sense  voluntat.  Potser fins  i tot   voldria que la  destruissin  i la convertissin en sorra.  Li és igual.  Festeja  amb  el seu  ser  i   el seu no-ser.  Es  pot veure  de les  dues  maneres:  pedra  i no res,  pedra  i no res.   

Avui ha començat a  resistir  una mica  els corrents,   deixa que  els  fongs  i molses  i liquens  s'enganxin a la seva superfície,  i  darrera  d'ells,  noves  partícules,  sorres  i pedres  que  li fan agafar  volum.  La  pedra  creix,  agafa  pes  i  es  deixa portar  fins  un  indret del riu  que li agrada.  No hi ha ningú,  ningú  li pot fer mal.  Ella tampoc  se'n farà.  Esperarà altres  pedres  que li facin  companyia,   mentrestant estarà millor  sola.  Li sembla que  ser pedra  ja és  molt,   molt  més  que  desintegrar-se i ser  sorra.  La  pedra  comença a inventar-se  la vida.

Dedicat a la  N.Q.

24 comentaris:

  1. Bonic molt bonic, cuines les lletres de meravella.

    ResponElimina
  2. Una pedra molt humana, amb sentiments i preocupacions que molts tenim.

    ResponElimina
  3. Primer creu i desprès inventa...Penso que és una bona fórmula per aconseguir que els somnis es facin realitat.
    Veig molta tendresa i camaraderia en aquestes pedres.
    Un petó, Carme.

    ResponElimina
  4. Com aquesta pedra, anem prenent decisions; aquelles que ens permeten obtenir el millor profit de les circumstàncies. Una pedra molt sàvia.

    ResponElimina
  5. Carme,

    M'ha agradat molt! És un relat d'aquells que, quant més te'l llegeixes, més coses hi veus.

    ResponElimina
  6. Sort i força per a totes les pedres que estiguen en aquest cas!!!

    ResponElimina
  7. Té una mica de nosaltres aquesta pedra, doncs també ens deixem emportar de vegades per la corrent que ens portarà a començar coses que seran realment profitoses.

    ResponElimina
  8. Quants sentiments que amaga una petita pedra de riu... El curiós és que mirant el dibuix no sabria quina d'elles és la que té aquests pensaments! Podria ser qualsevol..., de la mateixa manera que qualsevol persona té els seus sentiments! :D

    Preciós!

    ResponElimina
  9. Entenc que aquesta pedra de riu té relació amb algú a qui estimes.

    Pedra de riu
    relliscada segura,
    pedra ben posada
    un pas més cap a casa.

    Bon dia Carme.

    ResponElimina
  10. Que bonics, Carme, aquests dibuixos que fas! Molt valenta aquesta pedra.

    Que tinguis un bon dia.
    maijo

    ResponElimina
  11. Una història bonica que fa pensar, Carme...
    Petons, maca!

    ResponElimina
  12. molt bonic, jo també crec que he fet noves descobertes a cada lectura. Gràcies.

    ResponElimina
  13. És que la pedra sembla forta però no ho és tant, és més sensible del que es diria a cop d'ull, ser pedra no és gens fàcil..
    Me n'algero que comenci a inventar-se de nou.

    ResponElimina
  14. Ser pedra és moltíssím. Com a mínim fa mal si et pega. Més que la sorra.

    ResponElimina
  15. M'agraden les teves flors roses!
    Bon cap de setmana, Carme!

    ResponElimina
  16. Una molt bona metàfora.. aquesta pedra lluita pel que lluiten moltissimes persones!

    inventar-se la vida, i no deixar que te la facin i desfacin com vulguin...

    ResponElimina
  17. Uix, ja som moltes pedres que n'estem cansades d'estar quietes, convé, molt, que encara que perdem cos, guanyem vida!!! Bonic!

    ResponElimina
  18. Gurmet, gràcies!

    Xexu, és una pedra humana del tot! :)

    Pilar, aquest ordre que tu resumeixes... creu i inventa... és important. Si no creiem en nosaltres, no podem avançar gaire!

    Una pedra que creix i que aprèn, Llaudal!

    Gràcies, Teresa, m'afalaga que t'agradi...

    Noves flors, si ajuntem els desitjos de sort... ho aconseguiran, totes, totes!

    Garbí, a vegades ens deixem portar pel corrent i es positiu i a vegade s ens deixem portr d'una manera destructiva, aquesta pedra ha après la diferència.

    Núr, no la reconeixem pas, tens raó, com els persones, tant sovint no sabem les històries que amaguen!

    Pere, m'has fet rumiar, sobre això "d'algú a qui estimes". Hi ha moltes maneres d'estimar, potser si que tens raó!

    maijo, gràcies, maca, pel comentari i la visita, passaré a veure't jo també!

    Gràcies, Rita, petons per a tu també!

    Una abraçada, Joana.

    Sembla forta, lolita, si t'emportes la idea del final, però tens molta raó, era fràgil, molt fràgil, ha après, ha crescut.

    Vida, prometo no tirar-les pel cap de ningú. Si està contenta de se pedra... segur que hi surt guanyant.

    Gràcies, merike, bon cap de setmana!

    Clara, jo sempre he cregut que cadascú s'hauria d'inventar la pròpia vida... però amb tants condicionants, poques persones ho fem... ens limitem a seguir el camí marcat. Potse r haurem d'aprendre de les pedres. :)

    Zel, hola maca! Hauré de continuar la història de la pedra, quan ja està cansada del lloc que ha trobat. Aquesta pedra estava en una primera fase, quan havia de trobar el seu lloc a la vida. Nosaltres ja no estem a la priemra fase... oi? ara potser ens convé més això que dius tu, bellugar-nos... i guanyar vida... i si a sobre perdem cos, millor que millor! :)

    ResponElimina
  19. Una pedra que ha aprés a ser pedra i acceptar-se com a pedra i ara comença a fer-se càrrec de la seva vida...molt bo Carme !

    ResponElimina
  20. Crec que avui; Elvira desertaré dels noctàmbuls i me n'aniré a dormir ar a mateix. Bona nit, maca!

    ResponElimina
  21. La floreta de l'altre dia també estava sola...

    Espero que tant la bonica flor com la preciosa pedra de riu al final trobin el seu lloc :-)

    ResponElimina
  22. Crec, Assumpta, que la flor de l'altre dia estava prou bé on i com estava, a mi em preocupa més la pedra, realment!

    Ara sí, me'n vaig a dormir, bona nit!

    ResponElimina
  23. I si li diem a la pedra que és molt bonica i que no té menys valor que cap altre?

    De totes formes, si ja no vol desintegrar-se, és molt important :-)

    ResponElimina
  24. Sí, sí, diem-li!

    Però és cert, sembla que ja no vol desintegrar-se! :)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari