I creixia, a sota el mur,
lluny de tothom,
sense dificultats aparents.
Ella, la més gran,
solitària,
fins que d'altres la van seguir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Bon dia, Carme. Una abraçada.
ResponEliminaQue bonic!
ResponElimina...el dibuix i el poema.
Un petó, matinera!
Qué bonica és Carme! Ideal per a jugar al "M'estima, no m'estima"!! Ets una artista.
ResponEliminaEts com un mur
ResponEliminaem protegeixes
i al meu voltant neixen flors
i violes ...
Bon dia Carme.
El lideratge requereix d'un sobre esforç, fins que s'aconsegueix transformar-lo en un treball compartit.
ResponEliminaPetons de cap de setmana, filòsofa cromàtica!
Les coses més precioses, més autèntiques, acostumen a sorgir d'on menys ens ho imaginem, fins i tot d'entre les pedres, sota un mur...
ResponEliminaM'encanta el teu jardí!!!
Hauríem de ser tots i totes com aquesta floreta: creixent i gran malgrat les adversitats! ;)
ResponEliminaPreciós, Carme! ;)
Ben fet! una flor amb coratge, valenta i emprenedora...després hi naixerà un estol de flors sota el mur i malgrat el mur..
ResponEliminaSeguir el camí de l’autenticitat en silenci, essent conscient però sense pensar... De ben segur que a la flor no li importava estar sola a l’ombra del mur.
ResponEliminaLa visita al teu blog sempre fa pensar.
Una abraçada.
maijo
Un jorn començà camí
ResponEliminasense pretrendre res...
Les mirades la seguien
i s'omplia el sender
................Anton.
Ja veus, sempre pensem que som únics i no, n'hi ha d'altres també "únics" :)
ResponEliminaDe vegades, algú ha de donar el primer pas ni que sigui anar contra corrent...
ResponEliminaUna abraçada diferent.
onatge
Quin dibuix!!! És magnífic i el poemet l'acompanya d'allò més bé.
ResponEliminaTots dos casen a la perfecció.
Una abraçada i molt bon dia de diumenge.
al lloc més inospitat por sorgir vida!
ResponEliminaMolt bonic, em quedo amb el missatge: cal crèixer, tirar endavant, i SI HO FEM BÉ, segur que altres ens segueixen.
ResponEliminaQue passis una bona setmana, Carme
Un mosaic de colors precios!
ResponEliminaHola, Carme, el poema m'ha recordat el cas de la Parietaria Judaica, la maleïda planta urbana de les al·lèrgies que tant em va anar fer de corcoll anys enrere. Ningú sap per on s'obre el camí, però apareix pertot arreu.
ResponEliminaSaps?, em va agradar molt veure't el dia 15. Així sol, amb una alegria senzilla i sincera.
Un petó.
Montse
Només cal algú amb empenta perquè els altres ens hi afegim!
ResponEliminaBon dia, Vida, una de tornada per a tu!
ResponEliminaUn petó, Miquel!
Gràcies, Ada, creix sota un mur del meu carrer, sempre que passo la miro, ja la vaig dibuixar un dia...
Molt bon dia, Pere, tens raó, potser aquest mur que sembla inhòspit per créixer, a la vegada és protecció! Una abraçada.
Pilar i una certa solitud, certa o molta! Gràcies maca!
lolita, que bé que t'agradi, el meu jardí i el meu carrer... :)
Joan, endavant amb les iniciatives ... ja seguiran, oi?
Elvira, ja ho veus, aprenent de les flors!
Maijo, no l'importava, hi era, jo la vaig veure, però qui sap si ara està millor? No m'ho ha explicat, això!
Anton, sempre hi ha d'have r algú que comenci... però ara penso que sap si quan siguin moltes les arrencaran perquè no envaeixin la vorrera.
Mai no som els únics! Noves Flors!
onatge, tens raó, el primer pas sovint és el més difícil. Però algú l'ha de fer. Després podríem plantejar si és un primer pas ben donat o no...
Gràcies, Joana, una abraçada.
rits, la vida no deixa escapar cap ocasió!
Mireia, doncs sí que volia dir més o menys això, però ja m'estic pensant que no és suficient, a més a més cal encertar el camí.
Gràcies Gurmet!
Montse, a mi també em va agradar veure't, com tu dius amb una alegria senzilla i sincera. Ara quan acabi a mb els comentaris me'n vaig de seguida a buscar la planta dels teus maldecaps. Pel nom no la conec i tinc curiositat! Un petó!
Mireia, tens raó, ens hi afegim, sempre hi ha algú que s'hi afegeix. Un petó preciosa!
algun dia hauries de donar classes de dibuix per internet. Tens una alumna assegurada.
ResponEliminat'enviaré una foto del bedoll que vam rescatar de la paret d'una resclosa. Està preciós!
Montse, m'encantarà veure la foto del bedoll...
ResponEliminaara... això de les classes, millor que busquis algú que en sàpiga més que jo... Jo prou feina tinc per aprendre'n jo mateixa :) petonets!